dimecres, 17 de juny del 2020

Històries d'un poble miner. El carbó de Surroca provat en vapors de guerra i de lleure.

                                                             LA CORONA     (Periódico liberal)
                                                        
                                                              Barcelona 30 de Mayo de 1860 
       
       El domingo último se consumió a bordo del vapor de S. M. Lepanto, una gran cantidad de carbón de piedra de San Juan de las Abadesas, no como nueva prueba de dicho combustible, pues la que se habia verificado el domingo anterior, unida a la comparativa que se hizo el miércoles último con el carbón inglés, dejo mas que plenamente justificada la bondad y excelencia de los ricos y abundantes criaderos de Ogassa y Surroca.
       La España que tanto se ha levantado de su postración adelantando magestuosamente en las ciencias, las artes y la industria, sin que para ello hayan sido obstáculos los bandos políticos y encarnizadas luchas de partido que han desgarrado su seno, hoy celebra entusiasta un nuevo e importante triunfo, su emancipación de la hulla extranjera.
       De hoy mas nuestro alumbrado, nuestra industria y nuestra marina quedan libres y exentas del tributo que pagaban al extranjero, su subsisténcia no pende ya del capricho del gabinete de San James; ni los azares y eventualidades de una guerra extraña seran bastante potentes para cerrar nuestros ya bastantes numerosos establecimientos industriales, ni para dejar anclados y en desarme a nuestros buques a vapor.
       De hoy mas el humo que despidan las chimeneas de las fábricas, locomotoras y buques, no anunciará la salida de créditos capitales que van a aumentar los fondos de las sociedades explotadoras de las minas carboníferas de Newcastle, Cárdiff y otros puntos del reino unido de la Gran Bretaña o Irlanda. De hoy mas no anublará nuestra atmósfera el negro humo de la hulla extranjera enlutando nuestro corazón con el recuerdo de los crecidos capitales que para su adquisición salian del país. El carbón de Ogassa y San Juan, al consumirse, esparce por los aires unas nubecillas blancas, parece que la naturaleza ha querido vestirle de gala, como para dar una nueva prueba de los inmensos dones con que favorece a nuestra amada patria.
       El problema de la bondad y exceléncia del combustible que nos ocupa queda resuelto; somos ya industriales independientes; si algún escrúpulo hubiese quedado, este se desvaneció completamente el domingo próximo pasado.
       A las 5 de la mañana del mismo, libre del freno del ancla e impulsado por el vapor, el "Lepanto" llevando a bordo a mas del señor brigadier de la armada, comandante militar de marina de este tercio, don Francisco Nuñez de Gaona, al señor capitan de navio y del puerto de esta capital don Patricio Montojo, jefes o jurados nombrados por el gobierno de S. M. para hacer la prueba de los carbones de San Juan de las Abadesas y Surroca, en unión del comandante del citado vapor y del comisionado por los propietarios de las minas, algunos individuos de la sociedad del "Veterano" y varias personas notables de esta capital, salió de nuestro puerto navegando en demanda del puerto de Palamos. 
       Un dia sereno, una mar tranquila y un viento bonacible del torral, permitieron recorrer la risueña y encantadora costa desde el puerto de salida al de Palamós y anclando en este a las doce horas y diez minutos de la tarde, habiendo consumido durante la travesia 165 quintales de carbón; esto es, 38 quintales para llenar los hornos y alcanzar vapor para hacer andar el buque, y 127 quinales durante las siete horas y treita minutos de camino, lo que da un consumo de menos de 17 quintales por hora.
       Las autoridades y población de Palamos recibieron en el muelle al "Lepanto" y con señaladas muestras de júbilo acogieron a las personas que de el desembarcaron, celebrando juntos con patriótico entusiasmo la exceléncia del carbón catalan.
       En la lonja de Palamós se sirvió a los expedicionarios un espléndido almuerzo donde menudearon los brindis.
       A las siete horas y diez minutos, el vapor "Lepanto" volvia a surcar las aguas del Mediteráneo y a la una y media de la madrugada del lunes anclaba en el puerto de esta capital; quedando los que tuvimos el gusto de pasar 24 horas a su bordo, sumamente agradecidos a la exquisita finura y amabilidad de su digno comandante y oficiales, que tan caballerosamente se han portado con nosotros, como saben hacerlo siempre los beneméritos oficiales de nuestra brillante marina de guerra.


                            ========================================
       

                                       
                                                          LA VANGUARDIA.

                                                   Jueves 14 de Agosto de 1885.

     NOTAS MARÍTIMAS.

     Ayer como saben nuestros lectores, se verificó la prueba del vapor ómnibus Número 3. A las quatro de la tarde zarpó del muelle del Rebajo, dirigiéndose a las playas de la Mar Vieja.
     A pesar de la fuerte marejada del S.O. que reinaba, el nuevo vaporcito resistió la fuerza de las olas, sin experimentar mas que un ligero vaiven.
     Después de un regular paseo regresó al puerto desembarcando a los invitados en las escaleras de la Paz. Mas de 150 personas se acomodaron holgadamente en los asientos del buque.
     El nuevo vapor es de igual forma que los dos que prestan sevicio en el interior del puerto, aunque de mayor capacidad. Su máquina de alta presión desarrolla una fuerza de ocho caballos nominales, dando el volante 128 revoluciones por minuto a la presión de cuatro atmosferas. Tiene 14 metros de eslora, 4'35 de manga y 1'35 de punta. En la prueba de ayer alcanzó una velocidad de 6 millas y media por hora. El carbón que se usó para la prueba, y que dió muy buenos resultados, procede de las minas de Surroca, San Juan de las Abadesas.
     En vista de los excelentes resultados que han dado las pruebas del nuevo vaporcito, no podemes menos que felicitar a sus propietarios y a cuantos han intervenido en su construcción.

     Fins aquí la part de la notícia que fa relació al carbó de Surroca.

                      =======================================


                                                       
Foto d'aquella època, finals del s.XIX.  Extreta d'internet.
Platja de la "Mar Vieja" on segons la noticia el "vaporcito" ómnibus
Número 3 va fer proves amb carbó de les mines de Surroca.












                     =========================================

 


                                                


             





diumenge, 14 de juny del 2020

ROMÀNIC. MAQUETA Santa Magdalena de Puigsac.



    L'església de Santa Magdalena de Puigsac (o de Pardines), es troba en un petit veïnat a l'est del municipi de Pardines a la Vall de Ribes a 1220 mts. d'altitud aprox.
    Església romànica del s.XII, va ser consagrada l'any 1176 pel bisbe d'Urgell Arnau de Preixens. En el moment de la seva consagració va passar a pertànyer a la jurisdicció de Sant Esteve de Pardines.
    Al llarg dels segles ha sofert reformes i restauracions, concretament al s.XVIII es va construir el portal i un ull de bou al cantó de ponent i dues capelles laterals que van ser novament eliminades en l'última restauració de finals del s.XX.
    Consta d'una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular, amb finestra d'arquivolta  remarcada per un fris. Al cantó de ponent hi ha el portal del s.XVIII, un ull de bou i un campanar de cadireta. A la façana sud i a recer d'un gran porxo hi ha el portal originari (actual porta d'entrada) i dues finestres.
    També al cantó de ponent, a l'exterior i separat de l'església hi ha un "púlpit" mirant al poble de Pardines. Era costum en els pobles de muntanya, al menys a la comarca del ripollès fer la benedicció del terme municipal una vegada a l'any, molts pobles encara conserven aquesta tradició. Segurament aquest "púlpit" servia o encara serveix per aquest acte litúrgic.

    ANECDOTARI
    Quan vaig fer aquesta església encara no n'havia fet cap de les considerades grans. Un bon dia vaig decidir fer la de Sant Jaume de Queralbs, al arribar allà i veure la gran complexitat i dimensions d'aquell edifici, com es diu popularment "em va caure l'ànima als peus", no sabia com posar-m'hi. Sense pensar-ho dues vegades vaig marxar, però no volia tornar a casa sense les mides d'una església per poder fer i vaig anar a Pardines, l'església de Santa Magdalena em va agradar, era més petita i em veia capaç de fer-la i així va ser. Temps més tard però, vaig tornar a Queralbs i em va tornar a impressionar però ja no em vaig fer enrrere.


     Aquesta maqueta no està exposada.


Vista de ponent. Podem veure a l'esquerra de la plaça el "púlpit"
que hi ha mirant al municipi de Pardines.
 
                                                                 
Vista general de l'església de Santa Magdalena de Puigsac.



Planimetria de Santa Magdalena de Puigsac.
Manel Anglada i Bayès.  1/200



    




 

diumenge, 7 de juny del 2020

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Feliu de Rocabruna.

 

    El veïnat de Rocabruna es molt proper al municipi de Camprodón (Ripollès), de fet actualment ja en forma part, i aquí hi trobem l'església de Sant Feliu de Rocabruna.
    Situada a 1080 mts. d'altitud aprox. i al costat de la carretera que porta a Beget,  aquesta església es un edifici romànic que a finals del s.XI  ja surt esmentada en uns documents que la vinculaven al monestir de Sant Pere de Camprodón, però que sembla ser es va construir sobre un altre d'anterior del qual ja se'n tenia referència a finals de s.X.
    Es un edifici de planta rectangular, acabada a llevant amb un bonic absis semicircular, aquest està adornat amb una cornisa i decorat amb dents de serra i una finestra amb arcs en degradació. Al costat de ponent s'alça el campanar, actualment de torre i amb coberta a quatre vessants, però que antigament havia estat d'espadanya, a l'interior del qual s'hi accedeix per una escala exterior,  a la façana sud hi trobem la porta d'entrada, també amb arcs en degradació i arquivolta semicircular, però menció especial mereix la ferramenta d'aquesta porta que es de les més interessants de la comarca.
    Aquesta església fou molt restaurada al s.XV i també a la primera meitat del s.XX.

    Aquesta maqueta no està exposada.


                                                                          
Cara sud de l'església.
 

                                                                       
                                                                           
Cara nord on podem veure l'escala i porta d'accés al campanar.
Fotografia de molt poca qualitat però que li he posada per
poder visualitzar aquesta façana.



                                                                           
Vista de ponent.



divendres, 5 de juny del 2020

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Ponç d'Aulina

    L'església de Sant Ponç d'Aulina pertany al municipi de Sant Salvador de Bianya  (Garrotxa).        Situada a una altitud de 830 mts. aprox., sobre un petit turó a la serralada del Capsacosta, prop d'on neix la riera de Sant Ponç. La podem veure a l'esquerra de la carretera de St. Joan direcció a Olot just sortir del túnel de Collabós.
    Es una construcció romànica del s.XII però molt modificada al llarg dels segles, sobretot al s.XVIII que es quan es va construir el campanar i bona part dels murs actuals.
    Consta d'una planta rectangular amb afegitons laterals, a ponent hi ha la porta d'entrada, al costat nord-est hi ha el campanar de torre amb quatre vessants al qual si accedeix per una escala exterior
    L'any 1342 surt esmentada en uns documents que la relacionaven amb el monestir de St. Joan de les Abadesses amb el nom de Sancti Poncii de Olina, però pocs anys més tard ja constava amb el topònim actual "d'Aulina".


    ANECDOTARI
    Aquesta es la segona església que vaig fer i com he dit abans l'única que no pertany al Ripollès, es de la Garrotxa. Això s'explica perquè quan vaig començar a fer esglésies no tenia cap projecte concret, simplement fer-ne de romàniques i properes a St. Joan. Aquesta la vaig triar perquè era una que formava part de "la ruta de les quatre ermites" caminada popular organitzada per la Unió Excursionista de St. Joan de les Abadesses. A partir d'aquesta va ser quan vaig creure que si  volia fer-ne més tenien que ser totes del Ripollès per donar un sentit més coherent a una "possible" col·lecció.

    Aquesta maqueta es una de les que tinc a casa meva.

                                                                           
Vista general de l'església de St. Ponç encimbellada dalt
d'un turó.

Cara sud de l'església.

Cantó de ponent on hi ha una bonica plaça enllosada i la porta
d'entrada a l'església.



                  Planimetria de St. Ponç d'Aulina.
                 Jordi Margui i Pons, Gemma Anglada i Ventura

diumenge, 31 de maig del 2020

ROMÀNIC. MAQUETA Santa Maria de Vidabona.

    L'església de Santa Maria de Vidabona es troba a Ogassa, prop de la muntanya de Sant Amanç, a 1260 mts. aprox. d'altitud i es una de les quatre romàniques d'aquest municipi.
    El primer document que es te de Vidabona data del s.IX i fa referència a la seva vinculació en aquells anys al monestir de Ripoll.
    Com totes les petites esglésies que es poden trobar per aquestes muntanyes, es va construir per donar servei religiós als masos que hi havia al seu voltant, en aquest cas no eren molts i el més important evidentment era el propi mas de Vidabona.
    L'edifici romànic es del s.XII i s'esfondrà totalment avançada la segona mitat del s.XX, de fet jo quan vaig anar a amidar-la, tot i estar en molt mal estat, les parets, absis i campanar encara restaven dempeus. Consta d'una nau rectangular amb un absis a llevant, a mig-dia hi trobem la porta d'entrada i un campanar de cadireta de dos ulls i al cantó de ponent hi ha una rectoria adossada a l'església, aquesta rectoria tenia la porta d'entrada a la cara sud, però també  n'havia tingut una al cantó nord que  es podia distingir perfectament però estava tapiada, i jo en la reproducció la vaig voler fer per deixar-ne constància. Es podia visualitzar perfectament el que era església i rectoria, l'església construïda amb carreus de pedra la majoria rectangulars i molt ben tallats, en canvi la rectoria amb pedra molt irregular com qualsevol masia rural de l'època. L'interior era tota enguixada, hi vaig poder veure petites restes de pintures i el cor, des del qual s'accedia també a la rectoria encara resistia el pas del temps amb la barana de ferro intacta.
    Aquesta església fou sufragània de Sant Martí d'Ogassa i de Sant Julià de Saltor, durant anys va gaudir de molta popularitat al ser considerada santuari marià, de fet per Santa Maria s'hi celebrava un gran aplec amb gent vinguda dels pobles propers. La meva mare m'explicava que de molt petita a casa meva el dia d'aquesta festa hi solien anar. Acabada la guerra civil va restar tancada al culte.

    ANECDOTARI
   Jo de petit havia estat escolà a la parròquia d'Ogassa i era costum en temps pasqual anar a fer el SALPÀS, ritual religiós que consistia en aspergir sal molla i aigua beneïda als llindars de les portes de les cases de pagès, per allunyar els esperits malignes i tenir una bona anyada. Per fer-ho hi anaven el capellà del poble acompanyat de dos escolans. Quan s'apropava aquest temps tots teniem por que no ens toqués el sector de Vidabona perquè entre que era molt lluny, que es tenia que passar per totes les cases i pernoctar en alguna perquè amb un dia no n'hi havia prou, ningú hi volia anar. No hi vaig anar mai, per sort jo era del petits i allà hi anaven els més grans.

     Aquesta es una de les maquetes que guardo a casa meva.
 
 
                                                           
Vista de la part davantera de l'església, es pot veure la diferencia
de construcció d'església i rectoria.


Vista de la cara nord. Aquí la maqueta no estava acabada, podeu
veure la porta que també hi havia hagut per entrar a la rectoria
per la part del darrera.
                                               
Vista de la cara oest.



Planimetria de l'església. 1/200
Manel Anglada i Bayès.


dilluns, 25 de maig del 2020

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Julià de Cosp.

      L'església de Sant Julià de Cosp (o de Cortines), està situada sobre un turó rocós a l'extrem sud-oest de la comarca del Ripollès. Tot i que la primera referència que en tenim data de l'any 1187 sembla ser que aquesta capella ja existia en època anterior al romànic, durant molts anys hi va servir i en tenia cura un canonge de Sant Jaume de Frontanyà del bisbat de Solsona (Berguedà), ja que aquestes dues esglésies van estar estretament vinculades fins que finalment va passar al bisbat de Vic.
      L'edifici consta d'una nau rectangular capçada a l'est per un absis semicircular, al sud hi trobem la porta d'entrada, (però sense porta), sobre el mur del cantó oest hi ha un gran campanar de dos ulls, i a la cara nord una paret lateral totalment llisa que reposa sobre un mur construït per poder aconseguir el mateix nivell de la part davantera de l'església, el que la fa molt bonica. L'interior però, es la viva imatge de l'abandonament, el terra totalment cobert de fems del bestiar que hi deuen tancar i  les parets plenes de pintades i no precisament pintures romàniques, la qual cosa et fa reflexionar sobre els esforços i penúries que devien patir els avantpassats  per alçar aquesta església i que finalment s'esvairan en un munt de runes.
       Any de construcció de la maqueta 2006.


        ANECDOTARI. Per anar a fotografiar aquesta església i amidar-la m'hi va portar un nebot que es caçador i que coneixia bastant el terreny, sort, perquè entre les llargues pistes forestals en mal estat  que varem passar, els diversos trencalls i que finalment vam tenir que pujar-hi pel mig d'arbres i   mates al no haver trobat el corriol que hi portava, va fer d'aquesta sortida un petit "safari" que un cop acabat vaig estar molt content d'haver-lo fet, ja un cop arribat allà tot es pau i natura.  Això si, vaig assegurar-me de no deixar cap mida per prendre........ no fos cas que hi hagués de tornar.


Cara oest de l'església i la petita cabanya de la cara nord.
Façana de la reproducció amb porta, en la real no n'hi havia.
Aquesta maqueta també es pot veure al Palau de l'Abadía de Sant Joan de les Abadesses.
A través del mirall es pot veure el desnivell de la paret de la cara nord.
La petita cabanya
Frontal de l'església
La maqueta en el seu lloc d'exposició.











         Planimetria de St. Julià de Cosp.   1/200
   Manel Anglada i Bayès

dissabte, 26 d’octubre del 2019

CIMENT. MAQUETA. Fàbrica de "CAN MARTENG"

   
    Fundada per el francès Francisco Federico Martín Passebois, es coneguda amb el nom afrancesat de  Can Marteng,  pertany a St. Joan de les Abadesses i està situada 850 mts. d'altura aprox. i a mig camí entre St. Joan i Ogassa al costat de la riera Malatosca de la qual utilitzava les seves aigües per les necessitats de l'industria i també per una petita central elèctrica.
      Aquesta fàbrica començà les primeres proves de ciment als vols de l'any 1850, però va viure la seva època més productiva de finals del s.XIX a principis del s.XX. De fet al estar situada al costat de la carretera entre St. Joan i Ogassa era de tothom coneguda la gran activitat que s'hi desenvolupava. Els forns per coure la pedra estaven situats al mateix nivell de la carretera i la resta de processos d'aquesta pedra es produïen en nivells inferiors fins el punt més baix, al costat mateix de la riera que era per on sortia el ciment ensacat. En aquest lloc l'espai entre la muntanya i el riu era molt reduït i a mesura que els sacs anaven sortint els portaven a un cobert que la fàbrica va construir a uns 200 mts. aprox .direcció Torallas (encara se'n poden veure les restes) i aquí el carregaven en camions per consum de proximitat i també amb vagonetes per portar-lo a Torallas i amb tren a Barcelona per la distribució en general.

                                                                             
Part dels treballadors de Can Marteng fotografiats
en una petita celebració.
Fons: Ramón Masó.
Autor desconegut.




Foto de l'època de la fàbrica de Can Marteng, podeu veure el
desnivell de tot el conjunt, a la part superior els forns amb les
xemeneies i a la part inferior el petit espai per on sortia el
ciment acabat.
Fons: Col·lecció Mauri.




    



        Com us he dit abans, al estar situada al costat mateix de la carretera i que en aquella època quasi tothom es desplaçava a peu o en bicicleta, en dies de freds i nevades era un punt de parada poc menys que obligatori, la gent al passar al costat de la fàbrica s'apropava als forns i com que el terra era molt calent, paraven una estona, s'escalfaven els peus, agafaven alè i reprenien la marxa. S'ha de dir que parlem d'uns temps en que els freds eren més forts i les nevades molt més freqüents.

                                                               
Aquí podem veure els treballs de construcció del pont sobre la carretera
d'Ogassa per poder explotar la pedrera situada sota mateix de la casa
de pagès de Torallas.
Fons: Col·lecció Mauri.


En aquestes fotos podeu veure les restes del cobert separat
de la fàbrica que servia per l'emmagatzematge del ciment.

     El cobert per l'emmagatzematge del ciment quedava força per sota de la carretera d'Ogassa i el ciment que anava a Torallas amb vagonetes no hi havia problema, però el que sortia amb camions, per guanyar el fort desnivell fins la carretera en dies de pluja i neu solien patinar i llavors anaven a demanar ajuda a la masia de Torallas, el més petit de la casa, l'Esteve (ell personalment m'ho va explicar) baixava amb un parell de bous, els enganxaven davant del camió i problema solucionat.

    Per sota de la fàbrica en paral·lel a la carretera i amb el mateix desnivell d'aquesta, hi ha un túnel per on passaven les vagonetes que portaven el ciment d'una altre de les fabriques importants de l'època, "Can Benet". Aquesta per poder portar la producció a Torallas es va veure obligada a fer aquest túnel, ja que no hi havia espai exterior amb facilitats per on passar.

Habitatges de "Can Marteng" quan la fàbrica estava en plena
activitat. Es pot observar el petit espai que quedava per la
carretera.
Foto: Col·lecció Mauri
                                                                     
 
Estat actual de la boca nord del túnel. Per aquí passaven
les vagonetes amb el ciment d'una altre fàbrica important,
Can Benet. Gravades en una pedra hi han les inicials R.B.
(Ramón Benet) any 1903.




A l'esquerra part de la fàbrica. Es pot observar una petita edificació
sobre la teulada, en aquest lloc un treballador vigilava l'entrada del
polvorí (foto de la dreta) que ningú aliè a l'empresa hi anés a robar
explosius. Encara avui es pot veure amb la seva reforçada porta.



                 REPRODUCCIÓ ESCALA 1/50 DE LA FÀBRICA DE CAN MARTENG


                                             Imatges de la construcció de la maqueta.

                   
El complex de Can Marteng comença a prendre forma.


Can Marteng amb tota la teulada coberta.




Els forns en plena activitat.




Primeres vagonetes plenes de sacs de ciment a la sortida
de la fàbrica.




























                                                                           

                                                                             

                                                                             
                                                                           


    Seguirem............