Relat- entrevista de Jordi Bachs i Pujol publicada en el "Full informatiu del poble" del 27 d'abril de 1987.
En Jordi Bachs i la seva esposa Marta Bayés eren un matrimoni molt amics de casa meva, recordo perfectament quan jo era petit durant les estades que feien a Surroca, que moltes tardes pujaven a passeig des del Prat del Pinté on vivien fins "La Ramona", la Peçallarga o Can Camps i evidentment tenien que passar per davant de casa meva. Si els meus pares o avis eren als afores de la casa, cuidant l'hort, el bestiar o simplement descansant a l'ombra dels cirerers que teniem davant la llar, sempre feien "petar la xerrada" i algun cop la havien fet "petar" tanta estona que es feia tard i allà mateix donaven mitja volta i s'entornaven cap a casa.
Perquè m'ha semblat un relat interessant, però també en record de'n Jordi i la Marta, he volgut recuperar aquest escrit del "full informatiu" i publicar-lo al meu blog.
=======================================
En Jordi ho explicava així:
Marta, la meva esposa, m'explicà dies enrrere un fet que li va succeir quan era petita, durant una de les seves estades periòdiques que amb la seva família feia a Surroca.
Em deia que una tarda, tot jugant, era als "Catius" i de sobte va sentir unes músiques que li sonaren a celestials. Ben sorpresa i contenint-se l'alè es dirigí cap al lloc de on li semblava que sortien aquelles músiques que tant la captivaven. Apropant-si, comprovà que no eren músiques celestials sinó un grup d'homes que estaven cantant.
Més tranquil·litzada i observant be el grup, va reconèixer-hi minaires veïns del Prat del Pinté.
Qui els feia cantar, dirigint-los era en "Francisco Mercader" de casa l'Esperança, també hi havien en Manel i en Jaumet, fills de'n Francisco.
Quina sorpresa, acabava de descobrir el "Coro de Caramelles" dels minaires. No l'havia sentit mai, ni tant sols sabia que existia. Això era una novetat !!!!!!!
Tinc que confessar que aquesta explicació em va captivar i vaig pensar d'esbrinar tot el que pogués saber sobre qui eren els components del "Coro" i l'any que havia succeït aquest fet que tant va captivar a Marta.
Recentment he visitat a Jaumet Mercader per explicar-li el que Marta m'havia dit i per demanar-li si recordava el fet.
Tot somrient va dir-me: als "Catius".......? Ah, si ara recordo. Resulta que el meu pare havia inventat la lletra d'una "curranda" (les "currandes" son cançons humorístiques o satíriques, que es canten per les "Caramelles"). Això era l'any 1940, però com que la lletra tenia unes estrofes que en aquella època podien ser no adients al "régimen" va pensar que primer les hauria de sentir l'alcalde que aleshores era en Lluís Verbón i es per això que varem fer aquell assaig als "Catius". En acabar l'alcalde ens va dir "ja podeu cantar-la, crec que no ens pot fer cap mal".
------Sempre fèieu l'assaig als "catius"?
No, solíem fer-ho a casa nostra o a la sala de ca la Maria petita.
------Qui éreu els components del "coro" aquell any?
Ui, érem molts, potser no hem recordaré de tots. Entre els més "vells" hi havia en Jaume Casals, en Casiu Font, en Pep Font, el vell Maioles....... i entre els "joves" el meu germà Manel, jo, l'Ângel de can Dinaret, en Salvador Coll, els germans Llorenç i Josep Solà, en Toni Mercader, l'Agustí Cambras, l'Hilarión Pascal, en Pere Anglada....... potser me'n oblido algun, si que ho sentiria. Ah... i després s'hi varen agregar en Joan Colomé, en Joan Cambras i els germans Joan i Jaume Picola.
------Quan i on fèieu la primera cantada?
La primera cantada no es podia fer fins que les campanes toquessin a Glòria el dissabte Sant, cap allà a les 10 del matí. Per aquest motiu començàvem per el terme de Caballera, sortíem molt d'hora i a les 10 ja érem allà. Fèiem una cantada a cada casa, "Brugarès", cal Noi, la Canova, mas Pomer, cal Pascal i Fogonella. Tot seguit cap al Bac de la Roda, cal Frare, cal Turó, La Roda, cal Quimet, cal Boix, cal Cabrer, can Picola, el Roget, el Duran, can Pubill, cal Martí i can Cristo. D'allà ja baixàvem cap al Prat del Pinté.
-------Era un recorregut molt llarg, deuríeu arribar molt cansats.
Oh, i tens que pensar que quasi a tot arreu a més de posar-nos coses a la cistella ens convidaven a beure i menjar, per tant solíem arribar a casa tips i alegres, i amb tot el que havíem arreplegat: ous, botifarres, cansalada, diners i alguna llonganissa.
Al vespre tornàvem a sortir, anàvem cap baix. La primera cantada era a casa l'alcalde que vivia al taller, també anàvem a can Benet, cal Negrillo, Cubertró, can Garçó, Buixater i després ja entràvem al poble fent una cantada a la cruïlla amb el camí de can Cisquet, seguint a cal Forner, can Costas, can Tal·lara, a la Cooperativa, la Fonda, a ca la Caterina, la Rectoria, can Feliu, can Jeroni, la Farmàcia, can Seirac i can Mallerac. Al Prat del Pinté cantàvem al Corral, al peu de la font i a la casa del Pinté i marxàvem cap a can Bosc, a l'antic Ajuntament, Pla Llovet, can Camps, can Piqué, can Peira, can Matarró, el Joncar, Bassaganya, Mitjavila i Micalet. Tot baixant anàvem a can Coll, can Patiràs i l'últim lloc era a la Peçallarga que ja era de dia.
Sort de les convidades, era el que ens donava ànims per seguir. En arribar al Prat del Pinté tots els del "coro"anàvem a cantar l'Ofici, doncs era Pasqua i s'havia de celebrar. Al acabar fèiem una cantada a la porta de l'església. També recordo que el Dijous Sant hi anàvem a cantar la Passió.
-------Que en fèieu del que recollíeu?
Doncs ho guardàvem, però si per exemple havíem recollit molts ous, ens els veníem i junt amb lo recollit fèiem un dinar tots junts a can Tal·lara o can Costas. Recordo que l'any que estem parlant el vàrem fer a casa meva i també recordo que una vegada en lloc de fer el dinar, ens vàrem repartir tot lo recollit per portar-ho cada qual a casa seva, eren temps molt dolents.
-------En que consistia el dinar?
Ui !! Un bon arròs a la cassola. pollastre i conill, postres, galetes, vi, cafè i un"puro". Tots sortiem ben contents.
-------Recordes alguna anècdota curiosa?
Com comprendràs fèiem molta broma i rèiem molt. Quan cantàvem en alguna casa que hi havia la pretendenta d'algun de nosaltres li fèiem una cantada especial.
-------Tothom acceptava les vostres cantades?
Si, ja les esperaven i per això ens posaven a la "cistellla" tot el que podien. Guaita, ara te'n explicaré una de bona. A cal Noi ens va succeir una anècdota molt cèlebre, resulta que quan vàrem començar a cantar, el ruc que tenien va posar-se a bramar amb tota la seva força. Quines ganes de riure en van venir a tots, vàrem tenir que parar i tornar a començar de nou així que vàrem poder.
En Jaumet recorda amb satisfacció i goig les cantades de "Caramelles", ho noto en els seus ulls.
Aquesta satisfacció també la sento jo per haver pogut obtenir aquestes dades, que son història d'aquest poble. Segurament hi haurà algú que llegint aquest resum ho recordarà i pot ser altres fets no explicats.
Penseu que ha estat una entrevista improvisada, precisament per copsar de manera espontània la conversa.
------- Per acabar li pregunto, Jaumet, que cantàveu a les cases on hi havien noies joves?
Au ninetes sigueu generoses,
poseu ous al "cistellet".........
Al final d'aquest escrit en Jordi hi va adjuntar una fotografia, però es tan petita i tant defectuosa que no li he pogut posar, en tot cas hi posaré els noms dels que hi surten.
Josep Mallarac, Pere Anglada, Jaumet Mercader, Salvador Coll, Esperança, Elvira Mercader, Angelino, Alejandra Coll, Francisco Mercader, Pepito Solà, Llorenç Solà, Agustí Cambras, Joan Colomé, Cosme Font i Manel Mercader.
JORDI BACHS I PUJOL
PD. Segurament aquesta foto existeix en algun lloc. Pràcticament serà impossible trobar-la, però ho intentaré. Si me'n sortís l'adjuntaria al peu d'aquest escrit.
====================================================
I CONTINUEM AMB MÉS CARAMELLES DE L'ÈPOCA MINERA
Com que no hi he pogut posar la fotografia que acompanyava el relat anterior i ja que el tema va de "caramelles", hi trobareu fotografies antigues d'aquesta popular cantada de mitjans del s. XX a Surroca. Aquests grups de "caramellaires" que veureu en les fotografies eren formats majoritàriament per miners i els assajos els feien com podien, però molt sovint mentre treballaven. De fet m'explicava el meu pare Mariano que treballava al Faig, que quan s'apropava la Pasqua es podien escoltar clarament els miners del tall obert de Les Teules que negres de carbó, entre pics, pales i vagonetes però molt "afinats"....... entonaven la propera cantada.
 |
Coral de Surroca cantant caramelles anys 1910-1915.
Foto extreta del programa de Festa Major de Santa
Bàrbara de l'any 2007. |
 |
Grup de miners anant a cantar caramelles
per Pasqua Florida a mitjans del s.XX.
Fons: recull personal. |
 |
El treball a la mina era dur i perillós, però les caramelles
el dia de Pasqua no podien faltar. Aquestes es cantaven
el diumenge de Pasqua al poble i el dilluns a les cases de
pagès.
A pagès després de la cantada els solien donar una mica de "piscolabis"
per ajudar a fer camí, també ous o algun producte de la matança del
porc que posaven en un cistell i després es repartien entre ells. Aquí vegeu un altre grup de cantaires a mitjans del s.XX amb el cistell
engalanat a punt per sortir a cantar.
Fons: Recull personal.
|
 |
A Ogassa la tradició de cantar caramelles per Pasqua
va continuar pràcticament fins el tancament de les mines.
En aquesta fotografia dels anys 50 podeu veure una cantada
nostra (jo també hi era), al nucli d'Ogassa sota la direcció del
rector Mn. Josep Rovira. A més de cantar també ballàvem el
ball dels bastons i el de les cintes (foto).
Fons: Recull personal
|
 |
Grup mixt de "caramellaires" anys 1910-1915.
Els podem veure ben uniformats i amb l'escut de
Surroca al pit. Es de suposar que la senyora de
blanc devia ser la directora.
Fons: Recull personal. |
