diumenge, 25 de juliol de 2021

Històries d'un poble miner. Expectatives de producció a les mines.

                Notícies extretes de la  "HEMEROTECA DE LA VANGUARDIA"



                                                                 LA VANGUARDIA   

                                                               21 de septiembre de 1901     

     La Sociedad "Hulleras del Pirineo.------ Que sus minas de Surroca están en preparación; que dentro de ocho meses produciran 30.000 toneladas anuales, llegando a 70.000 a los dos años de preparación; que no puede hoy probar sus carbones en generadores de vapor por la falta de lavaderos; y que dicho carbón es semejante al de las minas de San Juan de las Abadesas.


                                  ========================================

         
                                                                   14 de diciembre de 1887

       La Sociedad Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas ha contratado con "La Maquinista Terrestre y Marítima", encargada esta última de la instalación de calderas y màquinas- motores para proporcionar fuerza y vapor a los expositores que instalen aparatos en la galeria de máquinas de la Exposición Universal de Barcelona, el suministro de todo el combustible que sea menester durante el plazo que esté en actividad aquella manifestación del trabajo, empleando, al efecto de quemar los carbones menudos y antracitosos de sus minas, los aparatos especiales que hace algún tiempo viene experimentando con el mejor éxito, en terminos tales, que de ellos tiene ya en actividad o en construcción unos cincuenta.


                                    =======================================




                                                                             
Fàbrica de la Maquinista Terrestre i Marítima l'any 1885.
Eren els anys que feien proves a les seves calderes amb el
 carbó de les mines de Surroca.
Foto extreta de Google.
Fons fotogràfic popular de la Barceloneta.
Ajuntament de Barcelona.




                                                    Miércoles 21 de diciembre de 1887  

       La Sociedad "Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas" ha ideado un nuevo aparato para que pueda consumir el carbón menudo de sus minas y obtenerse una notable economia. 
       Entre las varias sociedades y particulares que los utilizan, se cuenta "La Maquinista Terrestre y Marítima", cuyos talleres han sido recientemente visitados por muchos de los principales industriales, al objeto de examinar dos de los citados aparatos que dicha sociedad hace funcionar, con muy notable éxito, en dos distintos hogares al sevicio de dos calderas de diferentes sistemas, una de ellas multitubular y la otra de hervidores a fuego directo, obteniendo en ambas los mejores resultados.


                                  ========================================     


                                                          Miércoles 08 de marzo de 1882

       Sabemos que la sociedad "El Faro Industrial" está haciendo los necesarios preparativos para la inmediata explotación de las abundantísimas minas de carbón que posee en la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas.


                                    ========================================


                                                     Viernes 19 de octubre de 1888

       El señor Doria expone el tema "Carbón de San Juan de las Abadesas y hogares en que conviene emplearlo".
       Dice que el carbón menudo constituye el 80 por ciento del totalmente extraido; expone su análisis y estudia las distintas clases, asi como las calorias que desarrolla.
       Describió los hogares que la Compañia de San Juan de las Abadesas usa para el empleo del carbón menudo. Enumeró las ventajas que tiene, pues comparándolo con el de Cardiff, se obtiene una economia de un 17 a 20 por ciento, y con su uso, dice, nos sustraeríamos a la contribución al extranjero, haciendo prosperar a nuestra pátria (grandes aplausos).
       El señor Raventós y el señor Doria ratifican.


                                    ======================================= 
   
  



divendres, 30 d’abril de 2021

Carbó. Del Faig a Torallas

 

     Amb aquesta entrada vull intentar mostrar la construcció d'una maqueta en la qual es pugui visualitzar tot el procés que feia el carbó des del punt més elevat de l'extracció (El Faig) fins arribar a l'estació de Torallas passant per les fàbriques de ciment. Tot aquest espai el voldria encabir en una reproducció de 2'5 mts. per 80 cms.

      Les maquetes que he construït fins ara, les he fet a una escala 1/50 aprox. Es evident que en aquest cas no puc aplicar la mateixa proporció perquè les dimensions serien totalment desmesurades i impossible de poder-hi treballar. Tot i això per poder-la construir en l'espai que tinc per treballar l'he de fer en dues reproduccions de 1'25 mts. per 80 cms; una del Faig a Ogassa, i l'altre d'Ogassa a Torallas, que unides de manera acurada puguin representar amb força claredat tot el moviment del carbó i ciment que durant tants anys va marcar la vida de casa nostra.

      Aquesta maqueta  voldria que fos un retrat dels anys 1950-60 aprox. que son els que jo recordo, i en ella intentaré ubicar-hi al seu lloc aproximat la majoria de mines que varen arribar al final de l'explotació, els trams de vies que servien per el transport, els plans inclinats, el cable aeri, els camins que feien els miners per anar a treballar,  edificacions singulars de la companyia ( torre del director, les  oficines, la farmàcia, el taller etc.) i totes les vivendes dels treballadors, a part de quatre cases dedicades a la pagesia que son les que entren dins del perímetre de la reproducció.

     Les mines que hi podeu "trobar" son:  "la Dolça", "la Ramona", la "de can Gabaix o dels tontos", "la Gallina", "el Pinté", "can Misèria", "la Juncadella", "del Ranxero", "la Nova", "les Teules", "el Faig", "el Coto de baix", "el Coto de dalt".

     Vaig començar a treballar aquest projecte el mes de Novembre 2020 amb una dedicació quasi diària d'un parell d'hores, la primera part està força avançada però encara hi ha molt de treball a fer. Aniré posant fotografies de forma esglaonada amb l'objectiu de fer coincidir les últimes d'aquesta primera part de la maqueta amb el seu acabament. Les persones que son d'Ogassa o que coneixen be el poble i el seu passat potser els serà una mica més fàcil ubicar el seu contingut.

     L'objectiu final es fer entenedor de manera senzilla tot un entramat molt complex però interessant i bonic a l'hora. 

     Finalment dir a totes les persones que s'ho vulguin mirar que hi posin una dosi de bona voluntat, una mica de paciència i un punt d'imaginació, el repte es difícil però em fa molta il·lusió.                                                                                                                                            


                                                                          

Tot el suport tècnic a punt. (No hi ha més).


                                                                                  

Situant els punts estratègics.


                                                                               

Guanyem alçades.

     

                                                                         

Com si fos un "trencaclosques".
 



                                                                                       
La base està pràcticament acabada.


                             

                                                                                   
Amb guix li anirem donant forma.

 

                                                                                 
Ogassa pren forma.


                                                                     
              
                                                                                     

              


                                                                               



                                                                                       

              

                                                                                     
Manquen petits detalls però la primera part de
la maqueta crec que ja la donaré per acabada.


                                                                                        

dimecres, 7 d’abril de 2021

Històries d'un poble miner. Caramelles mineres.

      Relat- entrevista de Jordi Bachs i Pujol publicada en el "Full informatiu del poble" del 27 d'abril de 1987.


       En Jordi Bachs i la seva esposa Marta Bayés eren un matrimoni molt amics de casa meva, recordo perfectament quan jo era petit durant les estades que feien a Surroca, que moltes tardes pujaven a passeig des del Prat del Pinté on vivien fins "La Ramona", la Peçallarga o Can Camps i evidentment tenien que passar per davant de casa meva. Si els meus pares o avis eren als afores de la casa, cuidant l'hort, el bestiar o simplement descansant a l'ombra dels cirerers que teniem davant la llar, sempre feien "petar la xerrada" i algun cop la havien fet "petar" tanta estona que es feia tard i allà mateix donaven mitja volta i s'entornaven cap a casa.

       Perquè m'ha semblat un relat interessant, però també en record de'n Jordi i la Marta, he volgut recuperar aquest escrit del "full informatiu" i publicar-lo al meu blog.

                                  =======================================

       En Jordi ho explicava així:

       Marta, la meva esposa, m'explicà dies enrrere un fet que li va succeir quan era petita, durant una de les seves estades periòdiques que amb la seva família feia a Surroca.

       Em deia que una tarda, tot jugant, era als "Catius" i de sobte va sentir unes músiques que li sonaren a celestials. Ben sorpresa i contenint-se l'alè es dirigí cap al lloc de on li semblava que sortien aquelles músiques que tant la captivaven. Apropant-si, comprovà que no eren músiques celestials sinó un grup d'homes que estaven cantant.

       Més tranquil·litzada i observant be el grup, va reconèixer-hi minaires veïns del Prat del Pinté.

       Qui els feia cantar, dirigint-los era en "Francisco Mercader" de casa l'Esperança, també hi havien en Manel i en Jaumet, fills de'n Francisco.

       Quina sorpresa, acabava de descobrir el "Coro de Caramelles" dels minaires. No l'havia sentit mai, ni tant sols sabia que existia. Això era una novetat !!!!!!!

       Tinc que confessar que aquesta explicació em va captivar i vaig pensar d'esbrinar tot el que pogués saber sobre qui eren els components del "Coro" i l'any que havia succeït aquest fet que tant va captivar a Marta.

       Recentment he visitat a Jaumet Mercader per explicar-li el que Marta m'havia dit i per demanar-li si recordava el fet.

       Tot somrient va dir-me: als "Catius".......? Ah, si ara recordo. Resulta que el meu pare havia inventat la lletra d'una "curranda" (les "currandes" son cançons humorístiques o satíriques, que es canten per les "Caramelles"). Això era l'any 1940, però com que la lletra tenia unes estrofes que en aquella època podien ser no adients al "régimen" va pensar que primer les hauria de sentir l'alcalde que aleshores era en Lluís Verbón i es per això que varem fer aquell assaig als "Catius". En acabar l'alcalde ens va dir "ja podeu cantar-la, crec que no ens pot fer cap mal".

       ------Sempre fèieu l'assaig als "catius"?

       No, solíem fer-ho a casa nostra o a la sala de ca la Maria petita.

       ------Qui éreu els components del "coro" aquell any?

       Ui, érem molts, potser no hem recordaré de tots. Entre els més "vells" hi havia en Jaume Casals, en Casiu Font, en Pep Font, el vell Maioles....... i entre els "joves" el meu germà Manel, jo, l'Ângel de can Dinaret, en Salvador Coll, els germans Llorenç i Josep Solà, en Toni Mercader, l'Agustí Cambras, l'Hilarión Pascal, en Pere Anglada....... potser me'n oblido algun, si que ho sentiria. Ah... i després s'hi varen agregar en Joan Colomé, en Joan Cambras i els germans Joan i Jaume Picola.

       ------Quan i on fèieu la primera cantada?

       La primera cantada no es podia fer fins que les campanes toquessin a Glòria el dissabte Sant, cap allà a les 10 del matí. Per aquest motiu començàvem per el terme de Caballera, sortíem molt d'hora i a les 10 ja érem allà. Fèiem una cantada a cada casa, "Brugarès", cal Noi, la Canova, mas Pomer, cal Pascal i Fogonella. Tot seguit cap al Bac de la Roda, cal Frare, cal Turó, La Roda, cal Quimet, cal Boix, cal Cabrer, can Picola, el Roget, el Duran, can Pubill, cal Martí i can Cristo. D'allà ja baixàvem cap al Prat del Pinté.

       -------Era un recorregut molt llarg, deuríeu arribar molt cansats.

       Oh, i tens que pensar que quasi a tot arreu a més de posar-nos coses a la cistella ens convidaven a beure i menjar, per tant solíem arribar a casa tips i alegres, i amb tot el que havíem arreplegat: ous, botifarres, cansalada, diners i alguna llonganissa.

       Al vespre tornàvem a sortir, anàvem cap baix. La primera cantada era a casa l'alcalde que vivia al taller, també anàvem a can Benet, cal Negrillo, Cubertró, can Garçó, Buixater i després ja entràvem al poble fent una cantada a la cruïlla amb el camí de can Cisquet, seguint a cal Forner, can Costas, can Tal·lara, a la Cooperativa, la Fonda, a ca la Caterina, la Rectoria, can Feliu, can Jeroni, la Farmàcia, can Seirac i can Mallerac. Al Prat del Pinté cantàvem al Corral, al peu de la font i a la casa del Pinté i marxàvem cap a can Bosc, a l'antic Ajuntament, Pla Llovet, can Camps, can Piqué, can Peira, can Matarró, el Joncar, Bassaganya, Mitjavila i Micalet. Tot baixant anàvem a can Coll, can Patiràs i l'últim lloc era a la Peçallarga que ja era de dia.

       Sort de les convidades, era el que ens donava ànims per seguir. En arribar al Prat del Pinté tots els del "coro"anàvem a cantar l'Ofici, doncs era Pasqua i s'havia de celebrar. Al acabar fèiem una cantada a la porta de l'església. També recordo que el Dijous Sant hi anàvem a cantar la Passió.

       -------Que en fèieu del que recollíeu?

       Doncs ho guardàvem, però si per exemple havíem recollit molts ous, ens els veníem i junt amb lo recollit fèiem un dinar tots junts a can Tal·lara o can Costas. Recordo que l'any que estem parlant el vàrem fer a casa meva i també recordo que una vegada en lloc de fer el dinar, ens vàrem repartir tot lo recollit per portar-ho cada qual a casa seva, eren temps molt dolents.

       -------En que consistia el dinar?

       Ui !! Un bon arròs a la cassola. pollastre i conill, postres, galetes, vi, cafè i un"puro". Tots sortiem ben contents.

       -------Recordes alguna anècdota curiosa?

       Com comprendràs fèiem molta broma i rèiem molt. Quan cantàvem en alguna casa que hi havia la pretendenta d'algun de nosaltres li fèiem una cantada especial.

       -------Tothom acceptava les vostres cantades?

       Si, ja les esperaven i per això ens posaven a la "cistellla" tot el que podien. Guaita, ara te'n explicaré una de bona. A cal Noi ens va succeir una anècdota molt cèlebre, resulta que quan vàrem començar a cantar, el ruc que tenien va posar-se a bramar amb tota la seva força. Quines ganes de riure en van venir a tots, vàrem tenir que parar i tornar a començar de nou així que vàrem poder.

       En Jaumet recorda amb satisfacció i goig les cantades de "Caramelles", ho noto en els seus ulls.

     Aquesta satisfacció també la sento jo per haver pogut obtenir aquestes dades, que son història d'aquest poble. Segurament hi haurà algú que llegint aquest resum ho recordarà i pot ser altres fets no explicats.

     Penseu que ha estat una entrevista improvisada, precisament per copsar de manera espontània la conversa.

       ------- Per acabar li pregunto, Jaumet, que cantàveu a les cases on hi havien noies joves?

                                                    Au ninetes sigueu generoses,

                                                    poseu ous al "cistellet".........

       Al final d'aquest escrit en Jordi hi va adjuntar una fotografia, però es tan petita i tant defectuosa que no li he pogut posar, en tot cas hi posaré els noms dels que hi surten.

       Josep Mallarac, Pere Anglada, Jaumet Mercader, Salvador Coll, Esperança, Elvira Mercader, Angelino, Alejandra Coll, Francisco Mercader, Pepito Solà, Llorenç Solà, Agustí Cambras, Joan Colomé, Cosme Font i Manel Mercader.


       JORDI BACHS I PUJOL


       PD. Segurament aquesta foto existeix en algun lloc. Pràcticament serà impossible trobar-la, però ho intentaré. Si me'n sortís l'adjuntaria al peu d'aquest escrit.

              ====================================================


       Com que no hi he pogut posar la fotografia que acompanyava el relat anterior i ja que el tema va de "caramelles", hi he posat aquesta que he trobat en un programa de Festa Major en la que podem veure que els anys 1910-1915 també a Surroca per Pasqua es feia aquesta popular cantada.

                                                                

                                                                             

Coral de Surroca cantant caramelles anys 1910-1915.
Foto extreta del  programa de Festa Major de Santa
Bàrbara de l'any 2007.

             

dilluns, 8 de febrer de 2021

Carbó. EL FAIG - PLA DE'N DOLÇA.

 

     La zona minera del Faig, també coneguda per "Pla de'n Dolça" es troba  en un turó al  Nord-Oest del municipi d'Ogassa.

      Abans d'entrar en matèria sobre aquest sector miner, voldria comentar que es molt sorprenent que el punt més baix de tota la conca minera es l'anomenada Plaça Dolça i el punt més alt també porta el nom de Pla de'n Dolça. No se si els dos noms guarden relació, no ho he llegit en cap lloc ni n'he escoltat cap comentari, però ho he volgut explicar perquè en tot cas es una casualitat prou remarcable. El que si que havia escoltat es que sembla que un dels primers enginyers d'aquestes mines es deia Dulce de cognom, això donaria nom a la "Plaza Dulce" i amb els anys s'hauria catalanitzat per Plaça Dolça, però tot això es incert.

     Situada a 1400 mts. aprox. d'altitud es el punt més elevat de l'explotació minera i un dels més actius al llarg dels anys d'història de les mines. Només cal fer una petita caminada per aquest sector per veure totes les empremtes que l'extracció del carbó hi va deixar i que la natura s'ha encarregat de dissimular però sortosament sense aconseguir-ho del tot.  

     Les primeres mines del Faig es varen obrir per el cantó oest d'aquest turó, la cara que dona al Taga. Es poden veure perfectament tres o quatre "terralleres" el que vol dir tres o quatre mines, ja que cada "terrallera" era una mina. Aquestes mines eren esglaonades a poca diferència d'altitud i totes obertes direcció a les cingleres. Just sobre aquestes mines, també per aquesta cara oest però pràcticament dalt el pla, es pot veure encara la fondalada d'un gran "tall obert" el que vol dir que aquest sector va ser molt actiu des dels seus inicis.

     El carbó que s'extreia el baixaven per un pla inclinat fins l'explanada de la mina del Joncar, que era al peu mateix d'aquest turó. El fort desnivell de la muntanya va fer que en aquest pla inclinat els vagons de carbó anessin horitzontals sobre una plataforma per no perdre el material. D'aquest pla inclinat encara avui n'hi ha restes visibles i des d'aquest punt el carbó seguia fins la plaça de la Gallina passant per les Teules suposadament amb vies planeres i algun altre pla inclinat. De tot això avui només se'n pot entreveure (fent servir la lògica i el sentit comú) algun petit tram, pràcticament no en queda res.

     Més tard ampliaren l'explotació a la mateixa zona però pel cantó est, que dona al poble d'Ogassa, allà començaren a extreure carbó directament a "tall obert" però també hi varen obrir una mina i m'explicava el meu pare que si feia mal temps treballaven a la mina i si feia bo a l'exterior. Al "Faig" hi tinc un sentiment diferencial, hi va treballar el meu pare fins que varen tancar i algun dia, sobretot en bon temps, amb la meva mare hi anàvem havent dinat  i tornàvem tots tres quan ell plegava a les 5 de la tarda.  Quins records !!!!!!! 

     El carbó que extreien en aquest lloc al principi el baixaven amb carros per una carretera per aquesta mateixa vesant que dona a Ogassa fins la collada de Can Camps o del Joncar (es coneguda per els dos noms). Aquesta carretera tenia un fort desnivell i per aquest motiu el carro anava tirat per bous que eren molt més valents que els "matxos" el que feia que poguessin aguantar millor el pes i la pressió del carro baixant ple i també els era més fàcil la tornada per la forta pendent que havien de guanyar. Tan el camí com la manera de baixar el carbó, m'ho havia explicat el meu pare que ell si que ho havia viscut, de fet aquest camí ell el feia cada dia per anar-hi a treballar, jo quan vaig néixer el carbó ja es baixava per el telefèric.

     Un cop acabada la guerra civil, les cimenteres veieren incrementades les demandes de ciment i en paral·lel també la de carbó que anava destinat a aquestes fàbriques. Evidentment l'explotació del Faig també va augmentar la producció, però era necessari millorar el mitjà de transport per poder baixar més quantitat de material, amb més facilitat i amb molt menys cost. I aquí començà la història del "Cable del Faig".

      Per portar el carbó fins l'estació de sortida ho feien amb dos trams. Del lloc d'extracció (mina o tall obert) el material dolent el tiraven a una "terrallera" que durant molts anys ha estat visible des del mateix poble, al final la natura s'ha encarregat de cobrir-la i el carbó el portaven amb vagonetes bolquetes fins una "tremuja" propera on l'hi anaven acumulant i classificant. D'aquest punt el transportaven amb el mateix sistema fins una altre "tremuja" que hi havia a la mateixa estació i allà omplien les vagonetes del cable aeri i carbó avall. De baixar carbó per el cable en deien "fer maniobres" i només en feien quan  tenien suficient material per baixar-ne al menys un o dos dies.

     El cable aeri del Faig es va instal·lar als anys 40, l'estació superior es construí en un punt de la muntanya on la pendent era més pronunciada. Dins l'estació evidentment aquestes vagonetes també anaven penjades però quasi tocant el terra, els treballadors per omplir-les les empenyien igual que les normals sobre vies i encara que a la sortida el terreny feia un fort desnivell els primers metres aquestes anaven pràcticament fregant el terra ( ho recordo perfectament).

       L'estació d'arribada era coneguda amb el nom de Ca l'Ermengol i estava situada molt propera al poble d'Ogassa, allà el carbó el buidaven en un gran dipòsit també classificador als baixos de la mateixa estació i a través d'unes boques de sortida el carregaven als vagons rectangulars més coneguts i pel pla inclinat Nº 5 cap a la Plaça Dolça i cap a Torallas.

       De les estacions del Faig i de Ca l'Ermengol ja en trobareu més detalls en aquest mateix blog en dues entrades especials, "Estació del cable del Faig" i "Estació del cable de Ca l'Ermengol".

     

                


                                                                                     

El "Pla de'n Dolça" vist des de les runes de la casa
de Maús o Emaús. Son els plans voltats de vegetació
que es veuen en segon terme.
Foto: Joan Navarro.
Del llibre "Ogassa i les seves cases".

                                                                                 

Vista actual del "tall obert del Faig" el que donava
per la cara d'Ogassa.

     

                                                                                   

Tall obert, observeu les capes o "vetes" de carbó que
en deien els miners. Com podeu veure per treure una
vagoneta de carbó bo tenien que arrancar molt material
dolen i tirar-lo.  



                                                                                  

Abans de la instal·lació del cable aeri, el carbó el
baixaven per aquest camí amb el carro que us he
explicat abans.


                                                                               

Un altre tram del mateix camí, ara molt malmès
però molt bonic per anar-hi a caminar. Bona part
d'aquest camí el feia diàriament el meu pare.


                                                                                        

"Tremuja"on acumulaven el carbó que treien de la
mina i del tall obert. Fixeu-vos amb la volta d'obra
vista d'aquest contrafort, simplement decoració feta
a 1400 mts. s.n.m. Per sota d'aquesta volta passaven
les vagonetes carregades cap a l'estació del cable. 



                                                                                     

Sota aquestes "boques" carregaven les vagonetes.
La porta es movia dintre unes guies, per carregar
tiraven la porta amunt i en un instant la vagoneta
era plena.





                                                                                      
Part superior de la "tremuja". Aquí tiraven el carbó
que extreien de la mina i tall obert. Fixeu-vos que
hi han dos departaments, era per classificar el carbó
per qualitats.



                                                                               
                                                                                 
Una altre imatge d'aquesta "tremuja" on acumulaven
el carbó per transportar-lo a l'estació del cable aeri.


        


                                                                                 

Camí que feien les vagonetes de la "tremuja"
fins l'estació del cable.



                                                                                    
Un altre tram del mateix camí. Com podeu
veure es pot seguir perfectament.





          
                                                                              
"Tall obert" del Faig 8 anys després
del tancament de les mines.
Foto: Joan Navarro.
Del llibre "Ogassa i les seves cases"




             CONTINUARÀ.......................                                             

dimecres, 18 de novembre de 2020

Carbó. Mines del Coto.

 

       Quan parlem de les mines d'Ogassa, molt sovint fem servir l'expressió "conca minera", i realment ho es. Si mirem alguna fotografia de l'època on es pugui veure una vista general del poble i aquesta està feta des del cantó sud-est, veurem que la gran majoria de mines, "terralleres", plans inclinats, telefèric, etc. tot està a diferents nivells però sempre seguint la mateixa alineació.

                                                                     

                                                                    
Vista general de la conca minera.
Podeu observar les "terralleres" i el telefèric.
Foto: recull familiar.


            Al centre d'aquest espai miner es on jo vaig néixer, a ca l'Enric, (més conegut per Can Bosc) a 20 mts. de la mina Joncadella, però a menys de 500 mts en línia recta hi havien (algunes encara hi son) les de La Ramona, La Nova, La Gallina , la del Coto de baix i el Coto de dalt.


                                                                             

                                                                            
                                                                     
Vista general del Prat del Pinté. En el cercle ovalat
veiem casa meva i just a l'esquerra la "terrallera"
de la mina del Coto de baix, però entre aquests dos
punts encara hi ha la mina "Juncadella".
Foto: recull familiar.



                                                     

        

       Les mines del Coto de baix a 1.111 mts. d'altitud i la del Coto de dalt a 1.135 mts. son de les que estaven en actiu, les que jo vaig tenir més properes. De fet per davant de casa era habitual veure passar els treballadors a l'hora de començar o plegar, sentíem les "barrinades" que tiraven dins la mina, el soroll de les vagonetes quan bolcaven el material dolent a la "terrallera" etc.

       De les mines del Coto, jo només en vaig conèixer l'explotació de les que he mencionat abans, Coto de baix i Coto de dalt, però abans i per sobre d'aquestes ja se'n havien explotat dues més.

       El carbó que sortia d'aquestes mines era transportat fins una "tremuja" al costat mateix de la Mina Nova, allà n'omplien vagons i aquests els portaven fins el pla inclinat de La Ramona. 

       La boca mina del Coto de baix es trobava just al trencall de les pistes que porten a Sant Martí d'Ogassa o a Sant Martí de Surroca. Al estar en aquesta cruïlla de camins, sempre he pensat que seria interessant tornar a obrir la boca d'aquesta mina (portaria poc treball) i donar-la a conèixer. D'aquesta mina hi havia una via totalment planera que portava les vagonetes de carbó com he dit abans fins la "tremuja" al costat de la Mina Nova.


                                                                       

Imatge de ja avançat el s.XX. Possiblement la mina
del Coto de baix, ja que es va començar directament
amb "enfustades", va ser una de les últimes que es
varen obrir i que tinc molt gravada aquesta entrada.
Foto: Arxiu municipal d'Ogassa.

 

       A aquesta mina puc dir amb satisfacció que hi vaig entrar. Jo era molt petit i el meu avi m'hi va portar. Recordo que varem començar a caminar dins aquell forat negre i silenciós, devíem portar un llum (lot o pila) que en dèiem. Al cap d'una mica de caminar varem sentir un soroll llunyà de pics i pales i veure un petit punt de claror, eren els llums de carbur dels miners. Varem arribar fins allà, jo suposo mig espantat, el meu avi va parlar una mica amb els miners, donàrem mitja volta i de nou cap a l'exterior. En aquell moment no ho vaig valorar, tenia vuit o nou anys, però ara tot i que es un detall molt petit n'estic molt orgullós.


                                                                              

Coto de dalt. Vegeu la "terrallera" i la petita "tremuja"
que hi havia per carregar el carro de carbó. Observeu
també la forta pendent de la carretera. Les persones que
hi veieu, el de davant es el meu avi Josep i el de darrera
el meu pare Mariano, en una foto que vaig fer jo mateix
l'any del tancament de les mines 1967.





       A 250 mts més amunt en direcció a St. Martí de Surroca hi havia la del Coto de dalt. El carbó d'aquesta mina també tenia que anar a la Mina Nova, però al no poder posar-hi vies degut al desnivell, el transport el feien amb un carro tirat per un cavall, en deien "matxo". A la sortida de la mina hi havia una petita "tremuja", allà carregaven el carro i cap avall. Quan tornava de buit no hi havia problema, però quan baixava ple, el tram fins arribar al Coto de baix tenia una forta pendent i els costava molt frenar-lo. Sempre hi anaven dos miners i frenaven un a cada roda i treballs tenien, de tornada feien el trajecte asseguts al carro. Aquest a més era bolquet, tenia un sistema que al arribar al seu destí, sense desenganxar el cavall  treien un passador, la caixa s'alçava i en un moment era buit de carbó.


                                                                         

Treballadors davant la barraca del Coto de dalt,
podeu observar el calçat que portavent en cas de 
trobar molta aigua. Uns esclops!!!!!
Foto extreta d'un programa de festa major.


       Al Coto de baix no hi havia "barraca", els miners a l'hora de menjar o en els canvis de torn es trobaven al de dalt, per això aquesta fotografia amb tants miners. També davant d'aquesta "barraca" preparaven les "enfustades" per anar avançant en les dues mines. Cada dia quan acabaven el jornal quedaven al terra molts trossos petits de fusta que a casa en dèiem "estallicots". Quan jo era petit hi anàvem amb la meva mare dos o tres dies a la setmana a la tarda i en solíem baixar mig sac, els fèiem servir per encendre l'estufa, "puela" que en dèiem.

       També vull explicar que a casa cada any matàvem dos porcs, un al novembre i un al març, i un xai per la festa major de Santa Bàrbara. Els porcs ho fèiem en diumenge perquè hi havia feina tot el dia, però el xai el matàvem dos dies abans de la festa, un dels miners, en Fernando Conca, "Nando" era el matador, quan pujava al matí per anar a treballar, al passar per casa deixava les eines de la matança i quan plegava de la mina venia, menjava una mica, matava el xai i se'n tornava cap a casa seva.

       Les dues primeres mines d'aquesta zona del Coto que quan jo vaig néixer ja eren tancades estaven situades en un nivell encara més superior. El carbó d'aquestes mines el portaven a la zona de  La Gallina, perquè estava a la mateixa altitud aprox. Entre les mines del Coto i la zona de La Gallina hi ha un gran bosc de roures, nosaltres en dèiem la solana de Can Martí. Aquest bosc està travessat per dos camins de l'amplada d'una via aprox, suposo que eren un camí al nivell de cada mina. Feien petits desnivells, o sigui que es possible que no hi passessin vagonetes i el carbó el transportessin amb carros tirats per matxos. No he escoltat mai que ningú en parlés, però els camins hi son i si a mitjans del s.XX en deien la via de dalt i la via de baix vol dir que amb vagonetes o amb carros per aquests camins hi passava el carbó d'aquestes antigues mines. Encara avui se'n poden veure molts trams, la natura els ha dissimulat però no els ha fet desaparèixer.


Camí de les vagonetes entre les mines
del Coto i la "tremuja" del costat de la 
mina Nova.


 

Aquí podem veure les restes del cobert del carro que portava
el carbó del Coto de dalt i l'edifici d'un transformador que es va 
fer servir per obrir amb compressor la boca de la mina Nova que
es va fer directament a la penya. A l'esquerra d'aquesta imatge, 
just davant el transformador, bolcaven el carbó a la "tremuja".


Part inferior de la "tremuja", aquí carregaven els vagons
del carbó procedent dels Cotos i per la via de la mina Nova
era transportat fins el pla inclinat de la Ramona al Taller.


Una altre vista de la part inferior de la "tremuja"
del carbó dels Cotos, en primer pla les obertures 
per on saltava el material per omplir els vagons.
Al fons s'entreveu l'entrada de la mina Nova.


Entrada de la mina Nova, vegeu que es va obrir 
directament a la penya. Si aquestes pedres pugessin 
parlar..........


Camí que feia el carbó des de la mina Nova
al pla inclinat de la Ramona al Taller.


CONTINUARÂ.........

A mesura que ho tingui disponible hi posaré més text i fotografies.


                                                                       






                                                                           



                                                              



       

     



                                                                       



     

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Històries d'un poble miner. La por de la carretera de Surroca.



     Molta gent de la vila sap on és el revolt de les Cadenes o de la Cadena. ¨Es un retomb de la carretera d'Ogassa, prop de Torallas, sobre d'un talús força pronunciat. Potser, però no saben d'on li ve aquest nom.
     Ara us ho dic:
   Feia poc que havia acabat la guerra. Les noies de Surroca i bona part de les masies veïnes treballaven a ca l'Espona.
      Atès que la fàbrica feia tres torns, sempre hi havia les que feien el torn de nit. A sol post. a l'hivern, el camí de Surroca es fa tenebrós gairebé de sobte. Per il·luminar-lo, les noies lligaven caps de fil sobrers a la punta d'un bastó. Els untaven amb oli o petroli i així, amb torxes enceses, feien via. Les torxes s'apagaven sovint i espurnes de fil rodolaven enceses per terra. 
     Una vegada, ja se'ls havien apagat les torxes, les noies caminaven molt juntes i de bracet i així es sentien més protegides. De cop veuen al davant una mena de llençol esfilagarsat i amb contorns fosforescents. Queden paralitzades. El núvol blanquinós fa giragonses i se'ls acosta amb una remor de cadenes que hauria corglaçat el més valent. I s'acosta i s'acosta. Una va xisclar, una altra sanglotava, i totes agafades van intentar fugir, i totes van rodolar margenals avall. En voleu de genolls ensangonats, de muscles desllorigats i de vestits esquinçats.  Les pobres noies van estar vuit dies de baixa.
     I d'aquí ve el nom de revolt de les Cadenes o de la Cadena.
     Encara avui, quan la gent ja no creu en aquestes coses, hi ha qui diu que, en passar per aquest retomb, ho fa apressadament perquè més d'un cop ha sentit com un llunyà ressò de cadenes.

     Un relat que combina realitat i ficció. Extret de "Històries Fantàstiques" d'un monogràfic de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses.

===============================================================



                                                                         
Fotografia d'època de la fàbrica Espona de Sant
Joan de les Abadesses. A mitjans del s.XX eren 
moltes les dones de Surroca que hi treballaven.
Foto extreta de www.todocoleccion.net




     ANECDOTARI.
     
   Aprofitant aquest relat anterior sobre la carretera de Surroca, vull explicar una anècdota real en aquesta mateixa carretera que m'havia explicat la meva mare Margarita.
     Quan hi havia alguna festa a Sant Joan de les Abadesses, acabada la guerra civil, les noies de Surroca baixaven a Sant Joan a ballar. No hi havia cotxes, tothom anava a peu, i es evident que tenien que fer caminant els quatre kilòmetres per baixar i acabat el ball quatre més per pujar. Per fer-ho amb comoditat es posaven "espardenyes" i les sabates de mudar les duien en bosses. Abans d'arribar a l'estació del ferrocarril feien el canvi de sabates, es posaven les de mudar i amagaven les "espardenyes", de camí de tornada a Surroca tornaven a fer el canvi, les de mudar a la bossa, les "espardenyes" als peus  i a fer camí.
     Un dia de festa major varen baixar de Surroca un grup d'amigues, entre elles la meva mare. Varen fer com sempre, arribant a l'estació canvi de sabates, amagar-les al mig de les mates i cap a ballar. Acabat el ball tornada cap a casa, però al arribar on havien amagat les "espardenyes", sorpresa!!!!! aquestes havien desaparegut. Algú que sabia o va veure el que feien  les devia amagar en un altre lloc o tirar i per descomptat que a les fosques no les varen trobar.
     El final de la història ja us el podeu imaginar, carretera amunt (i no era asfaltada), de nit i amb les sabates de taló que llavors començaven a ser habituals, això si, m'explicava la meva mare que varen fer tot el camí alegres, cantant i sense ensopegar.

     Bé, una anècdota sense més importància però que l'he volguda explicar perquè forma part de les petites històries que havia escoltat dins el meu embolcall familiar.
      
     
     
    
     
                                                                          
Any 1942. Grup d'amigues de Surroca .
D'esquerra a dreta. ? , la meva mare Margarita
(amb espardenyes), Florinda, Josefina i davant
la Caterina.
Foto: recull familiar.



                                                                                     

         
                                                                                U
Desembre 1949. 
Grup de noies de Surroca mudades per celebrar 
les Festes de Santa Bàrbara. La meva mare
Margarita es la segona per l'esquerra de la fila
del darrera.
Foto: recull familiar.


=============================================


I UN ALTRE RELAT DE POR

        Aquest esdevingut a la carretera de Sant Martí de Surroca.
       Un fet real que jo vaig sentir explicar als meus avis perquè ells coneixien l'afectat i varen viure tot  l'enrenou d'aquella nit.
       Un cop acabada la guerra civil, eren moltes les llegendes o episodis relacionats amb la màgia, la por o altres fets paranormals que s'explicaven. Hi havia persones que no hi donaven importància però altres se les prenien molt seriosament i vivien com una mica atemorits.
       Una nit un home que vivia en una casa de pagès del veïnat de Sant Martí, pujava a peu ja entrades les que en deien "hores petites" que volia dir més tard de les 12 de la nit, al passar per un tram molt cobert de vegetació a la zona anomenada "el Coto", de cop li varen treure la "boina" del cap. No s'ho va pensar dues vegades, "girà cua" i tornà a baixar cap al poble corrent i espantat a demanar ajuda. De seguida es va formar un grup de veïns armats amb escopetes, en deien "l'escamot del somatén" i amb alguna autoritat al capdavant enfilaren camí amunt tot esperant trobar el culpable d'aquella broma tan pesada. Ja començava a clarejar el dia quan varen arribar al lloc dels fets i .......SORPRESA, la boina estava enganxada en una "romaguera"  que penjava fins a mitja carretera.
      El desenllaç ja us el podeu imaginar, uns rient l'absurd dels fets, els altres enfadats perquè els havien fet aixecar del llit a mitja nit i aquell pobre home cap a casa seva mig avergonyit.
       Una altre anècdota sense més importància, però que també forma part de les petites històries d'aquest poble miner.
       
       

divendres, 9 d’octubre de 2020

Romànic. Sant Esteve de Llanars.

 

     Llanars es un municipi de la Vall de Camprodón situat a 982 mts d'altitud.

     El nom de Llanars apareix en documents molt antics i amb diferents pronunciaments, Lanars, Lanarys, Lenars, Landaris i es en el centre d'aquesta població on trobem la bonica església de Sant Esteve.

     Tot i que la consagració de l'edifici es va dur a terme ja avançat el s.XII, hi ha un document de principis del s.XI que ja fa referència a la "parrochiam sancti Stephani de Lanars", el que fa pensar que l'actual església fou construïda sobre una d'anterior.

     L'edifici consta d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular amb tres finestres i decorat amb un fris de dents de serra.

     Al cantó nord hi ha una capella de planta quadrada amb una finestra a cada lateral i amb coberta a tres vessants.També hi podem veure una escala que permet des de l'exterior pujar al campanar.

     A la cara de mig-jorn hi trobem un cos de planta quadrada destinat a sagristia, amb una petita finestra i una porta que permet accedir-hi des de l'exterior i el baptisteri, també de planta quadrada però amb una coberta de llosa, circular o de mitja esfera acabada amb una cúpula singular.

     Al cantó de ponent la porta d'entrada sota un arc de mig punt adovellat.  Es un bonic portal format per arcs en degradació, arquivoltes, columnes i capitells ben treballats. Cal observar també (a la porta real) la ferramenta forjada decorativa que encara es conserva . Per sobre d'aquesta portalada hi veiem un fris de pedra i una finestra amb arc de mig punt en degradació. Tot plegat digne d'una observació acurada.  I en aquesta façana principal s'hi aixeca el campanar en forma de torre quadrada, amb dos finestrals a llevant i a ponent i un al nord i al sud i la porta que permet entrar al campanar des de l'exterior, està acabat amb teulada piramidal molt pronunciada.

     En aquesta maqueta si que hi he volgut fer un edifici proper a l'absis que era o es la rectoria, i l'he volgut fer perquè juntament amb el davant de l'església enllosat i les escales que donen a la plaça, em va semblar que tot plegat faria un conjunt bonic de veure.


     Aquesta maqueta es pot veure a l'exposició "Romànic una volta pel Ripollès" al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.

     

                                       IMATGES DE LA REPRODUCCIÓ

                                                                       

Façana principal i cara nord.



                                                                              

Façana principal, vegeu la carretera
que passa just al costat de l'església


                                                                                
Vista general de la cara sud, amb la rectoria
en primer terme.
                                                                       

                                                                                  

                                                                          

Detall de la cara sud, part del baptisteri i sagristia.




                                                                                     
Més detalls de la cara sud, observeu el baptisteri
de planta quadrada, la coberta circular i la cúpula.



                                                                              

Detall del campanar i la finestra frontal.


                                                                              

                                                                             

Cara nord vista a través del mirall, observeu l'escala
de pujar al campanar i part de la porta d'entrada.



                                                                                   

En aquesta imatge podem veure el cantó sud
i a través del mirall la cara nord.


                                                                                     
La maqueta a l'exposició.

Planimetria de Sant Esteve de Llanars
Manel Anglada i Bayès 1:200