Romànic i Carbó. El Ripollès en miniatura.: de febrer 2021

La zona minera del Faig, també coneguda per "Pla de'n Dolça" es troba en un turó al Nord-Oest del municipi d'Ogassa.

Abans d'entrar en matèria sobre aquest sector miner, voldria comentar que es molt sorprenent que el punt més baix de tota la conca minera es l'anomenada Plaça Dolça i el punt més alt també porta el nom de Pla de'n Dolça. No se si els dos noms guarden relació, no ho he llegit en cap lloc ni n'he escoltat cap comentari, però ho he volgut explicar perquè en tot cas es una casualitat prou remarcable. El que si que havia escoltat es que sembla que un dels primers enginyers d'aquestes mines es deia Dulce de cognom, això donaria nom a la "Plaza Dulce" i amb els anys s'hauria catalanitzat per Plaça Dolça, però tot això es incert.

Situada a 1400 mts. aprox. d'altitud es el punt més elevat de l'explotació minera i un dels més actius al llarg dels anys d'història de les mines. Només cal fer una petita caminada per aquest sector per veure totes les empremtes que l'extracció del carbó hi va deixar i que la natura s'ha encarregat de dissimular però sortosament sense aconseguir-ho del tot.

Les primeres mines del Faig es varen obrir per el cantó oest d'aquest turó, la cara que dona al Taga. Es poden veure perfectament tres o quatre "terralleres" el que vol dir tres o quatre mines, ja que cada "terrallera" era una mina. Aquestes mines eren esglaonades a poca diferència d'altitud i totes obertes direcció a les cingleres. Just sobre aquestes mines, també per aquesta cara oest però pràcticament dalt el pla, es pot veure encara la fondalada d'un gran "tall obert" el que vol dir que aquest sector va ser molt actiu des dels seus inicis.

El carbó que s'extreia el baixaven per un pla inclinat fins l'explanada de la mina del Joncar, que era al peu mateix d'aquest turó. El fort desnivell de la muntanya va fer que en aquest pla inclinat els vagons de carbó anessin horitzontals sobre una plataforma per no perdre el material. D'aquest pla inclinat encara avui n'hi ha restes visibles i des d'aquest punt el carbó seguia fins la plaça de la Gallina passant per les Teules suposadament amb vies planeres i algun altre pla inclinat. De tot això avui només se'n pot entreveure (fent servir la lògica i el sentit comú) algun petit tram, pràcticament no en queda res.

Més tard ampliaren l'explotació a la mateixa zona però pel cantó est, que dona al poble d'Ogassa, allà començaren a extreure carbó directament a "tall obert" però també hi varen obrir una mina i m'explicava el meu pare que si feia mal temps treballaven a la mina i si feia bo a l'exterior. Al "Faig" hi tinc un sentiment diferencial, hi va treballar el meu pare fins que varen tancar i algun dia, sobretot en bon temps, amb la meva mare hi anàvem havent dinat i tornàvem tots tres quan ell plegava a les 5 de la tarda. Quins records !!!!!!!

El carbó que extreien en aquest lloc al principi el baixaven amb carros per una carretera per aquesta mateixa vesant que dona a Ogassa fins la collada de Can Camps o del Joncar (es coneguda per els dos noms). Aquesta carretera tenia un fort desnivell i per aquest motiu el carro anava tirat per bous que eren molt més valents que els "matxos" el que feia que poguessin aguantar millor el pes i la pressió del carro baixant ple i també els era més fàcil la tornada per la forta pendent que havien de guanyar. Tan el camí com la manera de baixar el carbó, m'ho havia explicat el meu pare que ell si que ho havia viscut, de fet aquest camí ell el feia cada dia per anar-hi a treballar, jo quan vaig néixer el carbó ja es baixava per el telefèric.

Un cop acabada la guerra civil, les cimenteres veieren incrementades les demandes de ciment i en paral·lel també la de carbó que anava destinat a aquestes fàbriques. Evidentment l'explotació del Faig també va augmentar la producció, però era necessari millorar el mitjà de transport per poder baixar més quantitat de material, amb més facilitat i amb molt menys cost. I aquí començà la història del "Cable del Faig".

Per portar el carbó fins l'estació de sortida ho feien amb dos trams. Del lloc d'extracció (mina o tall obert) el material dolent el tiraven a una "terrallera" que durant molts anys ha estat visible des del mateix poble, al final la natura s'ha encarregat de cobrir-la i el carbó el portaven amb vagonetes bolquetes fins una "tremuja" propera on l'hi anaven acumulant i classificant. D'aquest punt el transportaven amb el mateix sistema fins una altre "tremuja" que hi havia a la mateixa estació i allà omplien les vagonetes del cable aeri i carbó avall. De baixar carbó per el cable en deien "fer maniobres" i només en feien quan tenien suficient material per baixar-ne al menys un o dos dies.

El cable aeri del Faig es va instal·lar als anys 40, l'estació superior es construí en un punt de la muntanya on la pendent era més pronunciada. Dins l'estació evidentment aquestes vagonetes també anaven penjades però quasi tocant el terra, els treballadors per omplir-les les empenyien igual que les normals sobre vies i encara que a la sortida el terreny feia un fort desnivell els primers metres aquestes anaven pràcticament fregant el terra ( ho recordo perfectament).

L'estació d'arribada era coneguda amb el nom de Ca l'Ermengol i estava situada molt propera al poble d'Ogassa, allà el carbó el buidaven en un gran dipòsit també classificador als baixos de la mateixa estació i a través d'unes boques de sortida el carregaven als vagons rectangulars més coneguts i pel pla inclinat Nº 5 cap a la Plaça Dolça i cap a Torallas.

De les estacions del Faig i de Ca l'Ermengol ja en trobareu més detalls en aquest mateix blog en dues entrades especials, "Estació del cable del Faig" i "Estació del cable de Ca l'Ermengol".

El "Pla de'n Dolça" vist des de les runes de la casa
de Maús o Emaús. Son els plans voltats de vegetació
que es veuen en segon terme.
Foto: Joan Navarro.
Del llibre "Ogassa i les seves cases".

Vista actual del "tall obert del Faig" el que donava
per la cara d'Ogassa.

Tall obert, observeu les capes o "vetes" de carbó que
en deien els miners. Com podeu veure per treure una
vagoneta de carbó bo tenien que arrancar molt material
dolent i tirar-lo.

Abans de la instal·lació del cable aeri, el carbó el
baixaven per aquest camí amb el carro que us he
explicat abans.

Un altre tram del mateix camí, ara molt malmès
però molt bonic per anar-hi a caminar. Bona part
d'aquest camí el feia diàriament el meu pare.

"Tremuja"on acumulaven el carbó que treien de la
mina i del tall obert. Fixeu-vos amb la volta d'obra
vista d'aquest contrafort, simplement decoració feta
a 1400 mts. s.n.m. Per sota d'aquesta volta passaven
les vagonetes carregades cap a l'estació del cable.

Sota aquestes "boques" carregaven les vagonetes.
La porta es movia dintre unes guies, per carregar
tiraven la porta amunt i en un instant la vagoneta
era plena.

Part superior de la "tremuja". Aquí tiraven el carbó
que extreien de la mina i tall obert. Fixeu-vos que
hi han dos departaments, era per classificar el carbó

per qualitats.