diumenge, 27 de setembre de 2020

Romànic. Sant Jaume del Barretó.

 

     L'església de Sant Jaume del Barretó, també anomenada de Montbac o Monbac, es troba a poc més de 1200 mts. d'altitud al veïnat de Llaés del municipi de Ripoll.

     Bastida a finals del s.XII fou coneguda sempre per Sant Jaume de Montbac o Monbac, fins que a finals del s.XVII va adoptar el topònim del Barretó degut a que està just al costat d'aquesta gran casa de pagès.

     Ha estat un edifici que segur al llarg de la seva història ha patit nombroses modificacions. A la cara nord hi ha una porta rectangular tapiada molt propera a l'absis, aquesta porta es pot veure perfectament delimitada. A  mig-dia n'hi ha una altre amb gradació i sota un bonic arc fet amb grans dovelles, aquesta també està tapiada però conserva la seva bellesa, aquestes dues portes en la reproducció les he volgut "reobrir de nou", perquè quedés constància evident del passat d'aquest edifici.

     Finalment durant la guerra civil fou profanada, saquejada i abandonada, fins l'any 1975 que fou restaurada de nou i oberta al culte.

     Es molt senzilla, però està construïda amb grans carreus i ben alineats el que li dona una sensació de gran solidesa. 

     Consta d'una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular amb coberta de quart d'esfera i dues finestres, una de central en gradació i una al lateral sud. 

       A mig-jorn no hi ha cap obertura, només s'hi pot veure la bonica porta tapiada que he esmentat abans.  

        Al cantó nord, el mateix cas, només la porta tapiada propera a la capçalera de la nau.

     I al oest hi trobem la porta d'entrada actual, un ull de bou de dimensions considerables i segurament  reconstruït en la restauració del 1975 ja que sembla una estructura de ciment i d'una sola peça.  També sobre aquest mur s'alça un petit però esvelt campanar d'espadanya de dos ulls. 


      Aquesta maqueta no està exposada.

                                            

                             Diverses imatges de la maqueta de Sant Jaume

                                                


                                                             

Planimetria de Sant Jaume del Barretó.
Manel Anglada i Bayès.   1:200

                                                     


                                                                   

Vista general de l'església

     

                                                                                         

Vista nord-est. Aquí podem veure la porta que hi
havia i ara també desapareguda.


                                                                                         

Vista del sud-oest. En aquesta fotografia podeu
veure dues portes, a l'esquerra la actual d'entrada
a l'església i a la dreta la de mig-jorn que en la 
realitat també està tapiada. Podeu comparar-les.
 



                                                                                

Detall de la porta que hi havia a mig-jorn i ara tapiada.


                                                                                        

Cantó de ponent. Porta d'entrada actual, ull de bou
i campanar.


                                                                                    

Vista sud-est. En primer terme "mongetes d'aspre"
de la casa de pagès del Barretó.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Romànic. Sant Víctor de Dòrria

 

       El municipi de Dòrria es troba situat a 1550 mts. d'altitud (es el més alt de la província de Girona) i  un dels nuclis que conformen l'anomenada baronia de Tosses. Per accedir-hi s'ha de fer per un trencall que hi ha a la dreta de la N-260 que va de Ribes de Fresser a Puigcerdà i abans d'arribar dalt la collada de Tosses. 

     Aquesta església surt esmentada amb el topònim  "Doriga" a principis del s.X en l'acte de la seva consagració, el que fa pensar que encara que la construcció romànica es un bon exemple de l'arquitectura rural dels ss. XI-XII, segurament es va fer sobre una de preromànica del s.X.

     Es rectangular capçada a llevant per un absis també rectangular i diferenciat de la nau.

     A la cara nord te dues capelles laterals adossades. 

     Al lateral de ponent hi ha un ull de bou de construcció o restauració molt tardana i a la cantonada entre la cara nord i la de ponent s'hi alça el campanar que es una torre quadrada amb un  gran finestral a cada cara i coberta piramidal. A aquest campanar també s'hi pot accedir per una escala exterior al cantó nord.

     Al lateral de mig-dia també hi ha una capella adossada, la porta d'entrada, oberta en una de les moltes restauracions que s'hi han dut a terme i sobre aquesta una finestra romànica de mig punt i doble esqueixada. Per accedir a aquesta porta s'ha de fer a través d'un petit pati exterior que sembla que te per objectiu poder entrar al temple sense passar per el petit cementiri que l'església te al davant.

     Tota la teulada està coberta amb llosa.

     En les obres de restauració de l'any 1997, van aparèixer importants restes de pintures romàniques.

     Aquesta maqueta està exposada al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.



                                                                 

Vista general de la maqueta.



                                                                            

Detall del campanar



                                                                                   

L'església vista des del sud-oest.

     


                                                                                 

Detall de la porta d'entrada  i de la petita finestra
de doble esqueixada.


                                                                               

Cara sud de la reproducció.

                                                                         

                                                                                   

Cantó de llevant on podem veure el petit absis
rectangular i diferenciat de la nau.

                                                                                      

                                                                                         

Planimetria de Sant Víctor de Dòrria
Manel Anglada i Bayès   1:200




L'església vista del cantó sud-est.





dilluns, 7 de setembre de 2020

Romànic. Sant Marcel de Planès.

 


     El nucli urbà de Planès, també anomenat Planès de Rigard el trobem a 1200 mts. d'altitud aprox., situat en els primers kilòmetres de la carretera de Ribes de Fresser a Puigcerdà i pertany al municipi de Planoles

     Aquí hi ha l'església de Sant Marcel. Aquesta ja apareix en un document de principis del s.X en que va passar a pertànyer al Monestir de Sant Joan de les Abadesses. 

     Està formada per una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular amb dues petites finestres de doble esqueixada, una centrada i l'altre al cantó de migdia. En el punt on s'uneixen  la nau i l'absis s'hi aixeca un campanar de cadireta de dos ulls.

     La porta d'accés es troba al cantó sud, en l'espai que ocupa un petit cementiri, està emmarcada per uns grans carreus i sota un senzill arc de mig punt. En aquest lateral també i podem veure dues finestres també de doble esqueixada.

     A la cara nord, la paret es totalment llisa i al cantó de ponent hi ha una casa adossada força gran, no se si en algun temps havia estat la rectoria.  També en aquest cas només he fet l'església.

     La teulada es tota coberta amb llosa. En general es un edifici petit però molt bonic, es la més petita de les esglésies que he reproduït però te el seu encant.

     Aquesta maqueta ara mateix no està exposada.

                                                                            



                                                                         

Planimetria de St. Marcel de Planès.
Autor: Manel Anglada i Bayès

                                                         


                                                             

Vista de l'església per la cara de migdia.

   

                                                                         

Vista del cantó de ponent.




divendres, 4 de setembre de 2020

Històries d'un poble miner. Doña Amália.

     Extret del programa de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses de l'any 1999.

     Sis dies, si bé que no enters, amb Joan Coma.   (Pau Orlina).

     Aquí més amunt, passat cal Cabrer, on ara veig una perruqueria, hi recordo un recambró humit i fosc, cedit gratuïtament a doña Amália, la qual hi tenia un piano i una cadira i on feia classes de música.
     Ho deia prou clar un rètol, bellament dibuixat per la Maria de can Toralles i enganxat als vidres de la porta: "Amàlia de la Pietra profesora de piano, teoria, práctica y perfeccionamiento".
     Doña Amália era mexicana, sembla, d'una família culta i rica. De petita tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d'esperit li prometien un gran futur. Els pares l'enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Decidiren fugir. L'enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Doña Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim, Vivia a cor que vols.
     Però les coses bones duren poc. L'enginyer va morir sobtadament d'un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, doña Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. I ni es va adonar que s'anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia. Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri: Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito" i que anava seguit d'una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella de la caritat en deia petits obsequis. I ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà  i italià. 
     A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se'n lamentava pas. Li agradava molt d'enraonar, però la gent li feia vores. Camí de Surroca, sovint li agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per les plantes, també ho era per a ella. Un dia d'hivern la van treure de la casa que habitava, ja mig morta. Acabà de morir a l'hospital.

     Fins aquí el relat extret del programa.

                                    ===============================

     ANECDOTARI.
     
     Jo recordo a "Doña Amália", però molt poc perquè era molt petit. Havia estat una dona molt ben considerada i respectada per haver estat companya de l'enginyer Gustavo la Pietra, gerent de la companyia Italo-Hispano Minera,S.A. El final de la seva vida i degut a la pobresa en que va acabar, va ser molt difícil per ella. M'explica una persona (M.A.) més gran que jo i que la recorda perfectament, que quan anava a Sant Joan a donar classes de piano, a l'estiu marxava del Prat del Pinté on vivia a les 8 del matí i a l'hivern a les 9, sempre puntual, no fallava mai. També m'explica que aquests últims anys malvivia voltada de gats, en tenia més d'una vintena que convivien amb ella. Segurament era per aquest motiu que a casa meva ens deien que si la veiem prop de l'escola o ens hi teniem que creuar, ens n'allunyéssim que portava "puçes", potser no era veritat, però el seu estat tant degradat dels últims anys donava per tota mena de comentaris. També puc explicar que quan anàvem a col·legi, ella a l'hora del pati que en dèiem,  sempre mirava de trobar alguna nena que li volgués anar a buscar el pa a canvi de cinc cèntims de pesseta. Cinc cèntims era molt poc, però en aquella època donava per uns pocs caramels i la oportunitat no es podia deixar passar, sempre trobava voluntàries. El cert però es que en general a Ogassa va ser considerada una gran senyora i encara avui (any 2020) la casa on vivia, els més antics la coneixem com "ca la doña Amália".



                                                                             
Fotografia de l'època on es pot veure "Doña Amália"
tocant el piano en la seva millor època. El seu posat 
senyorial ja ho diu tot.
Foto extreta d'un programa de Festa Major d'Ogassa.

t


                                                            
Vista del Prat del Pinté. En primer pla amb la façana blanca, al
primer pis la casa on vivia "Doña Amália",  a planta baixa
 hi havia l'escola de nens que jo hi havia anat. Durant molts 
anys aquesta casa fou coneguda com "ca la doña Amàlia".

Fons: recull familiar.