dimarts, 25 d’agost del 2020

Romànic. Sant Esteve de Vallespirans

 

     Vallespirans es una de les parròquies del municipi de Les Llosses. De fet aquest municipi es el més gran en extensió de la comarca del Ripollès.

     L'església de Sant Esteve la trobem sobre un petit turó molt emboscat i de complicat accés per la gran quantitat de camins i pistes que hi han en aquestes contrades. De fet jo sabia que la tenia molt propera perquè un veí del lloc m'ho va indicar, però no la veia, al final i al mig dels arbres la vaig entreveure. Perquè eren més alts els arbres que el campanar.

     En els seus origens romànica, la seva construcció data del s.XII, però ha estat molt modificada al llarg dels temps. De l'antic romànic no en queda gaire res i molta part de l'edifici a més es troba arrebossat el que fa més complicat saber el que es romànic i el que no.

     Consta d'una nau rectangular sense absis, amb teulada a dues aigües i que es troba pràcticament closa dins el cementiri. Per poder accedir-hi, (suposo que no ha canviat), es te que entrar primer al cementiri. i després a la porta de l'església. Això em va obligar a modificar l'entorn, però sempre mantenint dins el possible els desnivells existents.

     Es una construcció senzilla, a llevant el mur es llis, a ponent també, només te una petita finestra quadrada a la part superior i un contrafort de reforç. A la cara nord i ha una petita construcció adossada i un altre contrafort. I al cantó de migdia hi trobem la porta d'entrada, rectangular, emmarcada per uns grans carreus, el campanar de planta quadrada, no molt alt i acabat amb una teulada a quatre aigües. Al campanar també s'hi pot accedir des de l'exterior per una petita escala. Aquest campanar està unit amb el mur de llevant per una construcció també molt tardana.

     Finalment voldria dir que la mateixa persona que em va fer de guia per arribar-hi, també em va comentar que el topònim "Vallespirans"  podia ser degut a que els primers habitants que es varen establir en aquesta zona haurien vingut del Vallespir. 

     Aquesta maqueta no està exposada.



                                                           

Vista general de la maqueta.


Façana de migdia. Es pot veure amb més detall
la porta d'entrada emmarcada per grans carreus
i l'escala exterior d'accés al campanar.



Vista de la reproducció des de la cara
sud oest.



Façana de ponent. Podem veure el contrafort i la
petita finestra. també es pot veure el reforç de la
cara nord i una petita edificació que te adossada.

dijous, 20 d’agost del 2020

Romànic. Santa Maria de Bolós.

 


     L'església de Santa Maria de Bolós està  situada al veïnat de Bolós del qual en pren el nom. Aquest veïnat que geogràficament pertany a l'alta Garrotxa fou incorporat l'any 1965 al municipi de Camprodón. Això fa que curiosament aquesta església pertany administrativament al Ripollès, geogràficament a l'Alta Garrotxa i al bisbat de Girona.

     Aquesta església fou construïda entre els s.XI i XII. El topònim Bolós ja surt esmentat a mitjans del s.XI com a "Bolosso" o "Bulosso" en el moment de la seva consagració.

     Es de planta rectangular acabada a l'est amb un absis semicircular adornat amb arcuacions llombardes que suposo de gran bellesa. Dic "suposo" perquè aquest absis està cobert pràcticament en la seva totalitat per un afegitó que sembla ser la sagristia i que dona una forma molt absurda a l'edifici i evidentment en desmereix i amaga una part important del seu contingut romànic.

     La cara nord i en tota la seva llargada també està adornada amb un seguit d'arcuacions.

     Al cantó de mig-dia i sota un arc adovellat hi trobem una senzilla porta d'entrada.

     I a ponent hi ha el campanar. Es una torre de planta quadrada i amb teulada piramidal a quatre vessants.

                             ======================================

     ANECDOTARI

     Com la majoria de les esglésies romàniques que es troben allunyades dels nuclis urbans, va estar molt complicat arribar-hi. De camins, corriols, pistes forestals i trencalls n'hi han un munt. Aquí també vaig necessitar l'experiència i el "tot terreny" d'un bon amic meu caçador, boletaire i que coneix molt bé aquells indrets de l'Alta Garrotxa, si hagués tingut que anar-hi sol, evidentment que no hi hauria arribat. L'experiència va esser molt bonica però amb la tranquil·litat de portar un bon guia.


                                                                   

Planimetria de Santa Maria de Bolós
Manel Anglada i Bayès




Vista del cantó sud de l'església.


 


             

La maqueta fotografiada amb un fons adient.



     Aquesta maqueta no està exposada.                            



                                                                                   


                                                             

     


                                                             

     

     

dimarts, 18 d’agost del 2020

Històries d'un poble miner. L'últim metge titular d'Ogassa


     El doctor Fernando Gracia i Bartolomé.
     A partir dels anys cinquanta la vila de Sant Joan de les Abadesses vivia la plenitud del seu desenvolupament industrial. L'arribada del tren n'afavoria el seu creixement i també el seu atractiu com a destí de lleure i salut, ja que les afeccions pulmonars continuaven fent estralls en la població i algunes famílies benestants d'entorns urbans, s'apropaven a les nostres terres per gaudir dels seus aires sans i dels bells paratges que les envoltaven.
     Un jove metge vingut de terres aragoneses ja havia escollit la seva nova destinació.
     Aquesta vegada era la petita població d'Ogassa, que en aquella època estava catalogada com de cinquena categoria. Una catalogació que sempre anava relacionada amb el nombre d'habitants i de possibles assegurats afiliats a la Seguretat Social. Segons fonts documentals de l'arxiu municipal d'Ogassa, el 22 de maig de 1952 presentà la seva acreditació com a metge titular, però no en prendrà autèntica possessió fins el 22 de maig de 1959.
     El 1963 el Ministeri de Sanitat va decidir suprimir la plaça de metge rural a Ogassa, que va quedar annexionada  a la de Sant Joan. Els metges de l'època, els doctors Franch i Monells, li continuaven oferint la possibilitat d'atendre els afiliats del poble, però la pèrdua de la titularitat oficial d'Ogassa li va causar una profunda decepció i va marxar.
     Un any més tard, el 1964 va prendre possessió com a titular de la població de Sant Just Desvern. 

                                                                       
                                                                             
Acta de l'Ajuntament d'Ogassa, on es fa constar l'adjudicació de   
 la plaça de metge titular al Dr. Fernando Gracia Bartolomé.
Ogassa 22 de maig de 1952.



     Extret del monogràfic de la Festa Major de St. Joan de les Abadesses "Els metges de la vila".

                                    ===================================



                                                                            
Vista general del Prat del Pinté, anys 60. Els edificis de la dreta son
vivendes dels miners. En el més llarg i a planta baixa jo havia estat
visitat per el Dr. Fernando Gracia.
Foto. Recull familiar.




     ANECDOTARI.
     Recordo de manera molt llunyana que jo de petit havia estat visitat per aquest doctor. La consulta la passava al Prat del Pinté i la meva mare i a vegades la meva àvia m'hi havien portat.
     M'explicava també una persona (E. A.), que de jove havia estat molt amic del Dr. Gracia, que aquest era un metge que tant et podia curar una amigdalitis, com treure't un caixal o posar-te uns punts de sutura en alguna ferida considerable. Eren temps en que els especialistes no abundaven i en tot cas et tenies que desplaçar fora del poble i era molt complicat. Aquest doctor vivia a Sant Joan, al sector de la Plana. A Surroca gaudia de gran estimació tant per la seva qualitat humana com professional, tinc pressent encara que a casa meva en parlaven molt bé, per això en el moment de perdre la plaça, la seva voluntat va ser anar-se'n prop de la capital.



                                

     

dijous, 13 d’agost del 2020

Romànic. MAQUETA Sant Miquel de Cavallera

 


     L'església de Sant Miquel de Cavallera es troba situada al sud-oest del municipi de Camprodón del qual forma part i a l'arrancada per la vesant est de la serra Cavallera que li donà nom.

     Tot i que la parròquia de Cavallera ja surt esmentada en un document l'any 839, la construcció de l'església va ser posterior i sembla en dues fases. Les parets orientades al sud, est i oest poden situar-se al s.XI. L'actual absis, la volta de canó i els reforços interiors dels murs, semblen posteriors, probablement del s.XII. Sobre el mur de ponent, tapat per la rectoria adossada, hi sobresurt un campanar de cadireta i  tota la teulada de l'església està coberta amb lloses, no així les parts adossades que son amb teules.

      Aquesta església te adossades un petit cementiri, la sagristia i una rectoria que en l'actualitat i en moments puntuals deu servir com alberg, o casa de colònies (jo hi he estat en una festa familiar). Però tot això fa que bona part de l'edifici romànic quedi amagat. Com podeu veure en la maqueta només hi he posat l'església i la sagristia, la rectoria (molt posterior) em va semblar que desmereixia l'edifici romànic.

     Tot i que les parets son ben consolidades, la de la cara nord està reforçada per un gran contrafort, l'edifici en general, però sobretot la teulada quan vaig anar a amidar-la (fa uns quants anys) estava força degradada.


                                                                                

Planimetria de l'església.
Joan-Albert Adell i Gisbert.


                                                                         

                                                                 

Vista general de l'església de St. Miquel. L'arbre 
no deixa veure la porta d'entrada. 


                                                                             

Una altre vista de l'església. En primer pla la sagristia
que en aquest cas també amaga la porta.

                                              

     Aquesta maqueta no està exposada.


     ANECDOTARI.

     Quan vaig anar a prendre mides per fer aquesta església era una tarda d'hivern. Com he dit en algun altre lloc, per les alçades laterals d'aquestes esglésies petites m'ajudo d'una canya de pescar, pot semblar estrany, però m'hi vaig acostumar des del primer dia i em va perfecte. 

     Acabada la feina, quan volia marxar i ja entrada de fosc va començar a nevar, vaig agafar la canya (encara desplegada) i cap al cotxe que el tenia aparcat al costat de la carretera. En aquell moment passaven dos tot terrenys, segurament gent de segona residència i recordo perfectament la cara de sorpresa que varen posar. No era per menys, a la muntanya, entrada de fosc, a l'hivern, nevant, fora de temporada de pesca, sense cap riu a prop i jo amb una canya de pescar desplegada a les mans. Amb raó em miraven malament i per descomptat no varen parar a preguntar-me que hi feia. 

     Bé, una anècdota si més no curiosa que he volgut explicar.