Quan parlem de les mines d'Ogassa, molt sovint fem servir l'expressió "conca minera", i realment ho es. Si mirem alguna fotografia de l'època on es pugui veure una vista general del poble i aquesta està feta des del cantó sud-est, veurem que la gran majoria de mines, "terralleres", plans inclinats, telefèric, etc. tot està a diferents nivells però sempre seguint la mateixa alineació.
 |
| Vista general de la conca minera. Podeu observar les "terralleres" i el telefèric. Foto: recull familiar. |
Al centre d'aquest espai miner es on jo vaig néixer, a ca l'Enric, (més conegut per Can Bosc) a 20 mts. de la mina Joncadella, però a menys de 500 mts en línia recta hi havien (algunes encara hi son) les de La Ramona, La Nova, La Gallina , la del Coto de baix i el Coto de dalt.
 |
| Vista general del Prat del Pinté. En el cercle ovalat veiem casa meva i just a l'esquerra la "terrallera" de la mina del Coto de baix, però entre aquests dos punts encara hi ha la mina "Juncadella". Foto: recull familiar. |
Les mines del Coto de baix a 1.111 mts. d'altitud i la del Coto de dalt a 1.135 mts. son de les que estaven en actiu, les que jo vaig tenir més properes. De fet per davant de casa era habitual veure passar els treballadors a l'hora de començar o plegar, sentíem les "barrinades" que tiraven dins la mina, el soroll de les vagonetes quan bolcaven el material dolent a la "terrallera" etc.
De les mines del Coto, jo només en vaig conèixer l'explotació de les que he mencionat abans, Coto de baix i Coto de dalt, però abans i per sobre d'aquestes ja se'n havien explotat dues més.
El carbó que sortia d'aquestes mines era transportat fins una "tremuja" al costat mateix de la Mina Nova, allà n'omplien vagons i aquests els portaven fins el pla inclinat de La Ramona.
La boca mina del Coto de baix es trobava just al trencall de les pistes que porten a Sant Martí d'Ogassa o a Sant Martí de Surroca. Al estar en aquesta cruïlla de camins, sempre he pensat que seria interessant tornar a obrir la boca d'aquesta mina (portaria poc treball) i donar-la a conèixer. D'aquesta mina hi havia una via totalment planera que portava les vagonetes de carbó com he dit abans fins la "tremuja" al costat de la Mina Nova.
 |
| Imatge de ja avançat el s.XX. Possiblement la mina del Coto de baix, ja que es va començar directament amb "enfustades", va ser una de les últimes que es varen obrir i que tinc molt gravada aquesta entrada. Foto: Arxiu municipal d'Ogassa. |
A aquesta mina puc dir amb satisfacció que hi vaig entrar. Jo era molt petit i el meu avi m'hi va portar. Recordo que varem començar a caminar dins aquell forat negre i silenciós, devíem portar un llum (lot o pila) que en dèiem. Al cap d'una mica de caminar varem sentir un soroll llunyà de pics i pales i veure un petit punt de claror, eren els llums de carbur dels miners. Varem arribar fins allà, jo suposo mig espantat, el meu avi va parlar una mica amb els miners, donàrem mitja volta i de nou cap a l'exterior. En aquell moment no ho vaig valorar, tenia vuit o nou anys, però ara tot i que es un detall molt petit n'estic molt orgullós.
 |
| Coto de dalt. Vegeu la "terrallera" i la petita "tremuja" que hi havia per carregar el carro de carbó. Observeu també la forta pendent de la carretera. Les persones que hi veieu, el de davant es el meu avi Josep i el de darrera el meu pare Mariano, en una foto que vaig fer jo mateix l'any del tancament de les mines 1967. |
A 250 mts més amunt en direcció a St. Martí de Surroca hi havia la del Coto de dalt. El carbó d'aquesta mina també tenia que anar a la Mina Nova, però al no poder posar-hi vies degut al desnivell, el transport el feien amb un carro tirat per un cavall, en deien "matxo". A la sortida de la mina hi havia una petita "tremuja", allà carregaven el carro i cap avall. Quan tornava de buit no hi havia problema, però quan baixava ple, el tram fins arribar al Coto de baix tenia una forta pendent i els costava molt frenar-lo. Sempre hi anaven dos miners i frenaven un a cada roda i treballs tenien, de tornada feien el trajecte asseguts al carro. Aquest a més era bolquet, tenia un sistema que al arribar al seu destí, sense desenganxar el cavall treien un passador, la caixa s'alçava i en un moment era buit de carbó.
 |
| Treballadors davant la barraca del Coto de dalt, podeu observar el calçat que portavent en cas de trobar molta aigua. Uns esclops!!!!! Foto extreta d'un programa de festa major. |
Al Coto de baix no hi havia "barraca", els miners a l'hora de menjar o en els canvis de torn es trobaven al de dalt, per això aquesta fotografia amb tants miners. També davant d'aquesta "barraca" preparaven les "enfustades" per anar avançant en les dues mines. Cada dia quan acabaven el jornal quedaven al terra molts trossos petits de fusta que a casa en dèiem "estallicots". Quan jo era petit hi anàvem amb la meva mare dos o tres dies a la setmana a la tarda i en solíem baixar mig sac, els fèiem servir per encendre l'estufa, "puela" que en dèiem.
També vull explicar que a casa cada any matàvem dos porcs, un al novembre i un al març, i un xai per la festa major de Santa Bàrbara. Els porcs ho fèiem en diumenge perquè hi havia feina tot el dia, però el xai el matàvem dos dies abans de la festa, un dels miners, en Fernando Conca, "Nando" era el matador, quan pujava al matí per anar a treballar, al passar per casa deixava les eines de la matança i quan plegava de la mina venia, menjava una mica, matava el xai i se'n tornava cap a casa seva.
Les dues primeres mines d'aquesta zona del Coto que quan jo vaig néixer ja eren tancades estaven situades en un nivell encara més superior. El carbó d'aquestes mines el portaven a la zona de La Gallina, perquè estava a la mateixa altitud aprox. Entre les mines del Coto i la zona de La Gallina hi ha un gran bosc de roures, nosaltres en dèiem la solana de Can Martí. Aquest bosc està travessat per dos camins de l'amplada d'una via aprox, suposo que eren un camí al nivell de cada mina. Feien petits desnivells, o sigui que es possible que no hi passessin vagonetes i el carbó el transportessin amb carros tirats per matxos. No he escoltat mai que ningú en parlés, però els camins hi son i si a mitjans del s.XX en deien la via de dalt i la via de baix vol dir que amb vagonetes o amb carros per aquests camins hi passava el carbó d'aquestes antigues mines. Encara avui se'n poden veure molts trams, la natura els ha dissimulat però no els ha fet desaparèixer.
 |
| Camí de les vagonetes entre les mines del Coto i la "tremuja" del costat de la mina Nova. |
 |
| Aquí podem veure les restes del cobert del carro que portava el carbó del Coto de dalt i l'edifici d'un transformador que es va fer servir per obrir amb compressor la boca de la mina Nova que es va fer directament a la penya. A l'esquerra d'aquesta imatge, just davant el transformador, bolcaven el carbó a la "tremuja". |
 |
| Part inferior de la "tremuja", aquí carregaven els vagons del carbó procedent dels Cotos i per la via de la mina Nova era transportat fins el pla inclinat de la Ramona al Taller. |
 |
| Una altre vista de la part inferior de la "tremuja" del carbó dels Cotos, en primer pla les obertures per on saltava el material per omplir els vagons. Al fons s'entreveu l'entrada de la mina Nova. |
 |
| Entrada de la mina Nova, vegeu que es va obrir directament a la penya. Si aquestes pedres pugessin parlar.......... |
 |
| Camí que feia el carbó des de la mina Nova al pla inclinat de la Ramona al Taller. |
CONTINUARÂ.........
A mesura que ho tingui disponible hi posaré més text i fotografies.
