divendres, 24 de juliol del 2020

Històries d'un poble miner. Catàstrofe de Torallas - 2


                                                       LA VANGUARDIA

                                                         Octubre de 1887

     Aquesta notícia es una altre versió de l'accident ocorregut a les vies de les vagonetes entre la Meseta de dalt i la Plaça Dolça que ja he publicat en un altre apartat. Posteriorment uniré les dues versions.  Aquesta però, es més interessant i complerta ja que explica de manera molt més detallada tant l'accident com el funcionament dels plans inclinats que porten a Torallas.

     La Vanguardia ho explica així:

     Un muy querido amigo que se hallaba formando parte de los expedicionarios cuando la horrorosa catástrofe de Torallas, nos remite el siguiente escrito, en el que se dan minuciosos detalles acerca aquel desgraciado suceso.
     Aunque el asunto es algo trasnochado, creemos que nuestros lectores verán con gusto el trabajo de nuestro amigo, pues la multitud de pormenores que contiene lo hace en extremo interesante.
     Helo aquí:
     Entre la plaza mas baja que exsiste en las Minas, llamada Plaza Dulce y la estación de carga del ferrocarril de Torallas, hay dos vias de 0'80 metros de ancho y un plano inclinado bis-automotor, cuya parte inferior llega al nivel del andén de la citada estación.
     Las vias arrancan del nivel de la Plaza Dulce con una pequeña pendiente de 18 milimetros por metro; una de estas vias que se llama de descenso se dirige al plano inclinado, y otra llamada de regreso, conduce a Minas. Su desarrollo es de uno 2 kilómetros.
     Por la primera circulan las vagonetas en trenes de 15 a 20, cargadas con los productos que se expiden al ferrocarril, y por la segunda regresan a Minas las vagonetas vacias, también en trenes de 15 a 20.
     Dada la pendiente de estas vias, la tracción de los trenes no solo se verifica sin auxilio de motor alguno, sino que es necesario que cada tren lleve cierto número de frenos para mitigar la velocidad que sin ellos adquiririan los vehículos.
     Siendo el desnivel entre la Plaza Dulce, punto donde se organizan los trenes descendientes , y la estación de Torallas, de unos 127 metros y teniendo la via 2 kilómetros de longitud, con una pendiente de 18 milímetros, gana un desnivel de 36 metros, quedando por consiguiente el punto extremo de la llegada de los trenes al plano inclinado, 90 metros más alto que la estación.
     Este desnivel se vence por medio de un plano inclinado de unos 250 metros de longitud , que recorren las vagonetas en trenes de tres, enganchadas a un cable de alambre haciendo subir las tres que bajan llenas, a otras tres vacias en la via paralela a la que recorren las que bajan. Al mismo tiempo suben por otro plano inclinado, que está situado en la prolongación del inferior, las vagonetas vacias que con la anterior maniobra habian llegado a la "meseta central" o punto de llegada de las cargadas de producción, ascendiendo de este modo las vacias a un nivel que se halla a 36 metros más alto que la Plaza Dulce. A dicho nivel se organizan los trenes de vagonetas vacias que regresan a Minas, conducidos, como en la via anterior , por dos operarios, que cuidan de mitigar la marcha de las vagonetas con los frenos que a este efecto llevan.
     Un solo aparato situado en la "meseta superior" del plano inclinado, basta para hacer funcionar los dos juntos, siendo su puesto de cuatro bobinas de garganta fijadas a un arbol horizontal; dos de ellas que enrollan los cables y otras dos que los desenrollan. A cada lado de las bobinas existen dos potentes frenos para mitigar la marcha de las maniobras, que son manejados por medio de un sistema ingenioso de palancas y muflas.
     Por ser este plano inclinado de doble efecto se llama bis-automotor; así como los cinco restantes del establecimiento que son de simple efecto se les denomina automotores, no teniendo más que dos bobinas.
     He aquí ahora como ocurrió la catàstrofe:
     Poco después de haber despedido al señor Vidal, emprendióse el regreso a Minas. Nos reunimos todos en la estación de Torallas, y allí de los 16 que formábamos la comitiva, 8 se decidieron a subir por el plano inclinado inferior ocupando las vagonetas vacias de la maniobra que en aquel momento se estaba verificando. Los demás preferimos subir a pié la empinada cuesta, siguiendo el camino que serpenteando conduce a la "meseta central", punto de llegada de los trenes de vagonetas llenas.
     Ya todos en este sitio donde se encontraban las dos vagonetas de asiento que habíamos utilizado para bajar y una caballeria para arrastrarlos hasta la Plaza Dulce, nueve de nosotros determinamos tomar una de las vagonetas de asiento y subir con ella el plano inclinado superior para desde allí regresar por la via que va descendiendo hacia las Minas.
     Yo y los seis restantes empleados , ocupamos el vehículo que quedaba y conducido por la caballeria llegamos sin novedad a la Plaza Dulce al cabo de ocho minutos.
     No habian transcurrido cinco minutos después de nuestra llegada, cuando vino a avisarnos un expreso operário de la fábrica de cemento, que se halla situada a la mitad del trayecto poco más o menos, manifestando que habia descarrilado la vagoneta que conducia a los demás viajeros, en la alcantarilla de Coll d'Art, situada cerca de la fábrica de cemento, y que habian ocurrido muchas desgracias.
     Sin perdida de tiempo tomamos la misma vagoneta que nos habia conducido y nos trasladamos al sitio de la desgracia, presentándose a nuestra vista un cuadro desconsolador.
     El vehículo que habia descarrilado a unos 6 metros de la alcantarilla, en una curva rápida que allí hace la via, se despeñó, cayendo al fondo del barranco, que tiene 6 o 7 metros de profundidad, lleno de piedras sueltas puntiagudas procedentes de los desperdicios de las canteras inmediatas, y seis de los nueve infelices que montaban la vagoneta se hallaban cubiertos de sangre, entre ellos uno que habia dejado de existir.
     Se trasladaron dos de los heridos más graves a una casa inmediata y los demás fueron conducidos a sus repectivos domicilios.
     Los nombres de los que sufrieron heridas en este terrible suceso son:
     Don Juan Moreu, ingeniero industrial, que murió a los dos o tres minutos, con la cabeza aplastada por una rueda y la palanca del freno que el llevaba.
     Don José Puig, oficial escribiente de Administración, que fué recogido moribundo y falleció al poco rato de haber sido traladado a la casa inmediata.
     Don Eudaldo Arqués, maquinista, con heridas graves en la cabeza y fuertes contusiones en todo el cuerpo.
     Don António Borrás, escribiente, con siete heridas en la cabeza y una fuerte contusión en el muslo.
     Don Luis Turc, auxiliar de la sección facultativa, con dos heridas en la cabeza, una en la parte inferior del muslo izquierdo, dos fuertes contusiones en la columna vertebral y otras varias en diferentes partes del cuerpo.
     Don Francisco Bertran, escribiente, dos costillas fracturadas y otras varias contusiones leves.
     Y el reverendo don Antonio Ribas, capellán-maestro de la colonia, también con varias contusiones leves.
     Fins aquí la noticia publicada.


                                                                   
Torre dels cables a la Meseta de dalt. Des d'aquí
se suposa que va sortir la vagoneta accidentada.
Foto: col·lecció familiar.

               ==========================================================


                                                     NOTICIA CURIOSA

     El mateix dia que La Vanguardia publicava la notícia de  l'accident de les mines, també ho feia d'una que tot i no tenir res a veure ni amb les mines ni amb Surroca , si que m'ha semblat molt curiosa i que la vull compartir.
     Diu així:
     Según dicen los periódicos ingleses, un pescador encontró en el Hudson un mónstruo de un nuevo género.
     Este animal, de unos 20 piés de largo, tenia su cabeza sobre el agua, lo cual permitió al pescador observar que en el sitio que devia ocupar la nariz tenia un cuerno muy desarrollado y orejas parecidas a las del elefante.

                 ==========================================================









     

dimarts, 14 de juliol del 2020

Romànic. MAQUETA. Sant Sadurní de Fustanyà


       L'església de Sant Sadurní es troba en el petit nucli de Fustanyà al municipi de Queralbs a la vall de Ribes a 1240 mts. d'altitud aprox.
       Aquesta església s'esmenta en un document de l'any 978. Es tracta de la consagració de l'església de St. Jaume de Queralbs que va quedar sota la jurisdicció de Sant Sadurní. Aquest document parla de Fustanyà com de "Fustiniano" la qual cosa fa pensar que el nom podria provenir d'un assentament en aquest lloc en època de romanització.     (Guia comarcal de Catalunya Romànica).
       Entre el s. XV i XVII s'hi van realitzar algunes modificacions, ampliació de la nau central amb dues capelles, una sagristia i la torre del campanar.
       Aquesta església es de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, bonic i  ben treballat, a ponent hi ha el campanar de torre, al qual també s'hi pot accedir per la cara nord per un petit pont o "palanca"  que uneix un nivell de terreny elevat exterior i separat de l'església amb aquest campanar. Al cantó de mig-dia i sota un bonic porxo de construcció molt posterior hi trobem la porta d'entrada amb arquivoltes i una ferramenta que la fan realment molt interessant.
      Totes les teulades (nau, campanar i porxo) son cobertes amb llosa autèntica del país (no industrial) el que fa que sigui una construcció molt bonica.  Les lloses que he fet servir per la teulada de la reproducció, evidentment son molt petites però també autèntiques, com no podia ser d'altre manera.


       Aquesta maqueta també es pot veure a l'exposició "Romànic una volta pel Ripollès" al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.




                                                                                
Planimetria de St. Sadurní de Fustanyà.




                                                                            
Maqueta al seu lloc a l'exposició.

       


                                                                                            
Vista del cantó de llevant.



Al fons podeu veure el petit pont que uneix
l'exterior directament amb el campanar.


Detall de la porta d'entrada



Vista general de la façana al cantó de mig-dia.





dilluns, 6 de juliol del 2020

Romànic. MAQUETA Castell de Mataplana i església de St. Joan de Mataplana

      CASTELL DE MATAPLANA
     El complex de Mataplana es troba situat al costat nord-oest del municipi de Gombrèn a 1150 mts. d'altitud aprox. i proper al Santuari de Mogrony.
     Consta del propi castell o fortificació i just davant a un nivell lleugerament inferior la petita església de St. Joan de Mataplana. Les dues construccions daten dels s. XI - XII.
     El cognom Mataplana apareix per primera vegada a l'any 1086, concretament Hug de Mataplana, però des d'aquest moment fins la seva decadència i desaparició, varen ser diverses les persones i vincles familiars dels seus residents i com a conseqüència també molts els canvis en les seves propietats, pertinences o possessions com correspon a l'evolució d'una fortificació medieval com aquesta.
     La construcció d'aquest castell sembla que va tenir dues etapes, una al s.XI i una altre al s.XII. Constava de dos pisos (es veu l'escala) i al seu interior al llarg del temps s'hi varen construir diverses sales, cambres, quadres pel bestiar, etc.
      En les restes es pot veure que les cares nord i oest del Castell estaven protegides per una muralla, per cert d'un gruix considerable.
   



                                                                     
Planimetria del Castell
 Salvador Oliva i Grassa
sobre croquis de Manuel Riu - 1992

        SANT JOAN DE MATAPLANA
       Aquesta capella es un petit i senzill edifici, de construcció rural, també dels  s.XI - XII.  Es de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal, capçada a llevant per un absis sense cap element decoratiu, al cantó oest, de cara al castell hi ha un campanar de cadireta o espadanya que corona un gran mur més alt que la resta de la nau, on també hi ha la porta d'entrada i una petita finestra o espitllera.
       Així com la història del castell es va anar diluint pels vols del s.XIV, l'església ha perdurat en el temps. Al llarg de la seva història ha viscut diverses etapes, va entrar en decadència i va passar a pertànyer a St. Pere de Mogrony, al s.XVII s'hi varen fer obres per consolidar-la, al s.XIX primer va ser tancada i més tard oberta al culte, al 1936 va ser profanada i finalment a la segona meitat del s.XX va tornar a ser restaurada  i així ha arribat als nostres dies.



                                                                                
Planimetria de l'església de St. Joan de Mataplana
Manuel Anglada i Bayès   1/200


      LA LLEGENDA DEL COMTE ARNAU
     Es inevitable parlar del castell de Mataplana sense fer referència al Comte Arnau o Comte de Mataplana, que amb el pas del temps ha esdevingut una de les llegendes més populars de Catalunya.
    El Comte Arnau fou un noble de la mitologia catalana .A causa de diversos pecats, (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i ulls. El Comte Arnau va sempre seguit per una colla de gossos diabòlics.
       Una versió més elaborada del mite, diu que el Comte, "potser Arnau de Mataplana", fou obligat a casar-se amb Elvira, qui li doblava l'edat i era mancada d'atractiu, motiu pel qual la deixà atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí.
       El Comte Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del Monestir, i cavalcant foll amb el seu cos en braços, l'estimbà en un cingle i en nits de tempesta, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l'excitat corser de foc corrent pels aires.

       (Extret de Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure)

       
      Per tot el que us he explicat, crec que es molt interessant poder fer una visita al castell, ja que a part del seu interès arqueològic, està situat en un entorn paisatgístic espectacular. Podeu fer una parada al Museu del Comte Arnau de Gombrèn on podreu ampliar els vostres coneixements sobre Mataplana.
       Finalment es molt recomanable també fer una visita al Centre d'interpretació del mite del Comte Arnau al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, allà fareu un viatge en el temps a l'edat mitjana i us endinsareu en tota la màgia que envoltava la figura del Comte.
      
     
                                         ==================================
  
       
   
        ANECDOTARI.
      La majoria de les esglésies que he reproduït, sobretot les més petites, amb un parell de visites durant la construcció en tenia prou, fotografies generals, per sectors, les mesures pertinents i ja podia treballar fins l'acabament.
        Aquí a Mataplana va ser diferent, vaig tenir que fer-hi molts viatges degut a la gran complexitat del castell, dependències, arcades, sales, etc. vaig anar construint per etapes, primer el clos exterior (molt gruixut per cert), després les parets del propi castell amb la porta d'entrada sota una bonica arcada i a partir d'aquesta base totes les restes de construccions interiors i algunes exteriors. A cada dependència em tocava fer-hi un viatge, fotografies, mesures concretes d'aquell sector i cap a casa a treballar, amb l'objectiu que al final hi encabís tot de la manera més real i acurada possible.

      Aquesta maqueta també es pot veure al Palau de l'Abadia de St. Joan de les Abadesses.

                                                                            
         
                                                                         
Vista general del conjunt de Mataplana.
   
                                                                                 

                                                                             
El Castell, es pot observar l'escala que portava al primer pis.
En primer pla, part de la muralla de la cara nord.


                                                                               
                                                                             
Detall de l'interior del Castell.


                                                                         
Una altre imatge de la reproducció.



Porta d'entrada al Castell al cantó de llevant.



Vista del sector de ponent.



Vista general i en primer pla, part de la muralla
de la cara oest.


Campanar de l'església i porta del Castell.



La fortificació a vista d'ocell.


Una altre visió de Mataplana.