Històries d'un poble miner. L'escola a les mines de Surroca

      Vaig néixer l'any 1948, feia 9 anys que havia acabat la guerra i la meva infantesa i la vida escolar varen transcórrer en un ambient d'austeritat perquè els miners cobraven poc, limitat perquè hi havia coses  que en deien mal vistes, però en general no ens podíem  queixar, respectant aquests límits  teniem molta llibertat. 

       Les escoles eren al Prat del Pinté, en aquest barri hi vivia molta gent, a l'entrada i sortida de l'escola i a l'hora del pati la canalla ens barrejàvem amb els veïns amb un ambient familiar i agradable de molt bon recordar.

                                                                            

Veïns del Prat del Pinté any 1950.
Foto cedida per Pere Calvo.
Fons: Recull familiar.

                                                                                              

    Vista del Prat del Pinté anys 40. Just a les marques vermelles
hi havien les escoles de nenes i de nens, però com que no tenien 
la mateixa capacitat ens canviaven si era necessari. Jo havia anat

a les dues. Podem veure l'església de Santa Bàrbara, la masia del 

Pinter que dona nom al barri, en primer terme la Farmàcia i a la

part superior esquerra el "barracón" dels soldats que varen venir 

acabada la guerra.

                               Fons: Recull familiar.

                                                  
         

            Fotografia actual de la "Escuela de niños" tal com 

            es pot veure encara  en el rètol a la paret.  La part 

            superior eren vivendes i l'escola als baixos.

           Fotografia actual de la "Escuela de niñas", es manté

           igual que fa 70 anys. Sobre la porta el rètol en el que

           només queden restes de pintura, la porta i finestres

           son les originals però molt deteriorades. 

    

        Com us he dit hi havia dues escoles, perquè això si, nens i nenes no ens podíem ajuntar i a l'hora del pati els nens jugàvem a futbol (en dèiem a pilota) a la plaça de l'església i les nenes saltant a corda davant mateix de la seva escola o senzillament pel mig dels habitatges. Un cop fora de l'escola llavors tots barrejats, els que vivien al poble anaven avall i els que vivíem a cases aïllades o a pagès doncs amunt.

                                                                                 

Alumnat de Surroca any 1958. El mestre dels nens
Josep Buch, el rector Mn. Josep i la mestre de les nenes.
Fons: Recull familiar.

                                                                              

                                                                                    
                                                                       

Alumnat de Surroca 1959.
Aquest any el mestre dels nens era el Sr. Castro.
Fons: Recull familiar.

       Dels mestres que havíem tingut els nens crec recordar que el primer fou en Josep Buch, després quan aquest va marxar a fer la "mili" el va substituir interinament el Sr. Castro, més tard en va venir un que crec que es deia Bienvenido ....... i finalment el matrimoni format per en Josep Mª Casadevall i la Montserrat Casademunt i aquests ja es varen quedar molts anys. D'aquests mestres el més "durillo" era el tal Bienvenido, aquest amb qualsevol excusa et feia parar la ma i t'hi fotia un cop de regla que te la deixava vermella i si la falta era "molt greu" et feia posar els dits formant una pinya de cara amunt i el cop de regla era a les ungles i llavors et bufaves els dits una bona estona. Jo no era pas dels que més rebia, però també ho havia tastat.

                                                  

                                                                   

                                                                                         

                                                                              

 

Alumnat de Surroca 1961 en la festa de final de curs.
Aquest any els mestres eren el matrimoni format per
Josep Mª Casadevall dels nens i la seva dona Montserrat 
Casademunt de les nenes. També hi ha el llavors bisbe
auxiliar de Barcelona D. Narcís Juvany.
Fons: Recull familiar.

       Tot i ser anys difícils en el context general, a Surroca la tranquil·litat era absoluta, recordo que els matins en dies de bon temps abans d'entrar a l'escola i davant l'església ens ensenyaven a ballar i comptar sardanes,  la guàrdia civil que aquells anys voltaven molt ens miraven amb molta atenció drets en un cantó de la plaça, potser eren nouvinguts i els sorprenia aquella dansa. Amb una "gramola" que en dèiem i sempre la mateixa sardana, "Els gegants de Castellterçol", es veu que no en tenien cap més. Això si, un cop ballada la sardana cap dins l'escola i de dret a cantar "cara al sol".

       Parlant de la guàrdia civil, vull explicar una anècdota que em va passar. Des de l'escola a casa meva hi havia menys de mig km. però de carretera dolenta i emboscada. Les tardes d'hivern son curtes i els que ens quedàvem a conferència sortíem que ja era negra nit. Un dia al sortir de l'escola a més de fosc hi havia una espessa boira, vaig començar a caminar sol com cada dia i en el punt més emboscat vaig sentir una veu que em deia, "alto quien vive", vaig quedar glaçat (era molt jove), la meva contesta va ser "un estudiante" i llavors al mig de la boira va aparèixer un guàrdia civil amb "tricorni", una gran capa i l'arma preparada, es va apropar i al veure que efectivament era un "segalet" i que portava la maleta del col·legi em va dir si m'avia espantat, fent el valent vaig dir que no, llavors va sortir l'altre que estava amagat, em varen demanar on vivia i si volia que m'acompanyessin, però jo (molt valent) tot sol i amb les cames tremolant al cap de dos minuts era a casa.

 

                                                                            

Festa de l'arbre de 1958 al sector dels "Catius".
El mestre Josep Buch.
Fons: recull familiar.

                                                                                                                                              En la dècada dels 50 i durant un temps, a l'escola ens donaven cada dia uns sobres de llet en pols i formatge. Aquest venia dins unes llaunes cilíndriques, ens el tallaven a trossos i ens el repartien, alguns s'ho emportaven a casa i altres s'ho menjaven allà mateix. En desconec la procedència.

       També vull explicar que un dia varem anar a veure un partit del Barça per televisió a la casa de pagès de "Fogonella" que crec que tenien l'únic televisor que hi havia al poble. A la tarda tots cap a "Fogonella" alumnes, mestre, rector, director de les mines i un miner (Jaumet) que menava un "burro" per si algú no podia seguir i tenia que pujar-hi a cavall. Després de més d'una hora de camí quan varem arribar a la casa la tele no es veia. Resumint, la mainada a jugar per aquells afores, mestre, rector i director se suposa que fent un bon berenar i després tots avall, contents i sense veure cap "pilota".

       Després d'aquesta experiència fallida, a l'escola varen comprar un televisor i el posaren en una petita sala que hi havia a l'entrada per veure-hi futbol i era obert a tothom. Als pocs partits que donaven per televisió hi anava força gent, sobretot del Prat del Pinté, però també de baix el poble. Jo era petit i meu pare m'hi acompanyava, tot i veure's malament i en blanc i negre era tota una novetat.

                                                                                          

Fi de curs 1963. 
Fons: Recull familiar.

                                                                                      

Final de curs 1963.
Fons: Recull familiar.

                                                                                                 

                                                                                         

Final de curs 1963.
Fons: Recull familiar. 

                                                                                  

                                                                             

Final de curs anys 60. En primer pla l'alcalde Joan
Vilalta i el bisbe Narcís Juvany.
Fons recull familiar.

                                                                                           

Final de curs 1963.
Fons: Recull familiar.

                                                                   

       Com podeu veure en aquestes fotografies, els finals de curs els celebràvem amb una festa molt concorreguda, amb ballets tradicionals que tot i no ser un esbart dansaire professional, ens en sortíem prou be. El final de curs es celebrava a finals de Juliol, generalment per St. Jaume. 

       Durant uns anys hi assistia el llavors bisbe auxiliar de Barcelona, Narcís Juvany i evidentment les autoritats del poble i mestres, formant la presidència sobre les escales a l'entrada mateix de l'església.

       

         ANÈCDOTA 

         Acabada la guerra civil, eren molts els militars que es van quedar a viure a la comarca, sovint ocupant llocs a l'administració pública, ajuntaments, docència, sanitat etc.

          A Ogassa concretament hi pujava un tinent militar de nom desconegut però de cognom Masó que hi feia de mestre. Aquest personatge m'explica un seu alumne ( R. T. ) que era molt recte i molt bon mestre, però també molt "xulo". M'explica que quant arribava a l'escola li agradava molt que els alumnes li fessin el saludo militar. Si a l'arribada es quadraven militarment al seu davant, ja el tenien content per tot el dia.  

        Tenia un cavall i el tenia molt ben cuidat, molt ben ensenyat i sabia molt be muntar-lo, un dia de festa major durant una sessió de ball es va aixecar una gran "batussa" entre miners al mig de la sala, algú va anar a avisar-lo i sense pensar-s'ho dues vegades va entrar a la sala sobre el cavall a posar-hi ordre. El resultat ja us el podeu imaginar, aquells miners que s'esbatussaven entre ells, de cop i volta varen fer les paus i es van ajuntar tots contra aquest militar, la feina que va tenir per sortir ell i cavall de la sala i fugir del poble sense mirar enrera. Més tard quan li preguntaven per si tornaria a entrar amb el cavall a una sala de ball, ell contestava: "en Ogassa no entro al baile ni con la guárdia de Franco por delante".

                                                                               

Fi de curs 1961 
Les autoritats d'esquerra a dreta: Josep Solà, Isidre Tremps,
Joan Vilalta, Narcís Juvany, Josep Rovira. Francesc Basegaña,
i Josep Mª Casadevall.
Fons: Recull familiar.

                                                                                                                                       

Festa de l'arbre 1958 amb el mestre Josep Buch.
Al fons la Torre, vivenda del director de les mines.
Fons: Recull particular.

Festa de l'arbre a les escoles d'Ogassa l'any 1916.
Fons: Recull particular.

                                                                                              

Nens de l'escola d'Ogassa a primers de s. XX amb
el mestre Mn. Ramón Colomer, rector de la colònia
minera o Surroca de baix.
Fons: Recull personal.

                                                                   

Festa de l'arbre a primers del s. XX.
Fons: Reculll personal.

                                                                                       

Històries d'un poble miner. Vagues al ciment, ferrocarril i mines de carbó.

                                             NOTICIES DE LA VANGUARDIA


                                      La Vanguardia. Jueves 19 de Junio de 1913

    Como se temia, hoy se han declarado en huelga 174 obreros de las fábricas de cemento de San Juan de las Abadesas y Ogassa, pertenecientes a quatro fábricas, con motivo de no ser atendidas las gestiones que formularon. Su actitud es pacífica. En las fábricas trabajan 44 operarios no asociados.

                                     ================================

                                                                       

Fàbrica de Can Benet en plena construcció.

                                                  Recull particular.         Fons:  AFCEC.

                    =====================================================

                                    La Vanguardia. Miercoles 25 de Junio de 1913

    Continua la huelga en las fábricas de cemento de San Juan de las Abadesas y Ogassa.
    Los obreros y los patronos se reuniran para ver si es posible llegar a un acuerdo.


                                   ==================================

                                                                                         

Grup de treballadors de la fàbrica de Can Marteng.
Aquests no estaven en vaga, celebraven la majoria 
d'edat del meu amic R. M. Conec molts treballadors
d'aquest grup i suposo que trobaríem gent que els
coneixeria pràcticament tots.
Fons: Ramón Masó.

                              =================================================           

                                         La Vanguardia. Miercoles 2 de Julio de 1913

    La huelga en las fábricas de cemento de San Juan de las Abadesas y Ogassa continua sin resolver.
    Ayer fueron detenidos los obreros huelguistas Juan Moret, Miguel Galbe y Amadeo Tubert, que coaccionaban a otros obreros.

                                    ===================================

                                                                             

                                                                          

Treballadors a l'exterior de la fàbrica
de Can Benet a mitjans del s.XX.
Podeu observar les vagonetes dites "barques",

plenes de pedra per la fabricació del ciment.

Aquestes vagonetes eren bolquetes i també 
s'utilitzaven en determinats trams del transpot

del carbó.

Foto extreta d'internet.

                                               
                                      La Vanguardia.  Miercoles 12 de Julio de 1916

     Definitivamente la huelga de la linea del ferrocarril de San Juan de las Abadesas - Ripoll, comenzará mañana.
     Se ha ordenado la movilización de los reservistas, colocándoseles un brazal rojo.
     Los pasos a nivel son guardados por la benemérita y servidos por peones camineros.
     Es vigilada estrechamente la mina de carbón de Surroca, perteneciente a la compañia del Norte, por haber manifestado los mineros que harán causa común con los empleados de la línea.

                                     ===================================

                                                                             

El tren a l'arribada a Sant Joan de les Abadesses
passant sobre el pont de la Puda l'any 1919.
Fons: recull particular. Procedència desconeguda.

                                       ===================================

                                                                                                             

                                                   
                                     Al Setembre del 1917 les vagues eren a les mines   

                                       La Vanguardia.  12 de Septiembre de 1917

    De los 90 obreros que se hallaban en huelga en las minas de Surroca entraron ayer al trabajo 88.

                                       ==================================


                   
                             
                                                                              P

Grup de miners a l'exterior de la mina  "La Gallina".
Aquests tampoc feien vaga, estaven fent "el trago".
Asseguts d'esquerra a dreta: 1º Jaume Sau,  2º ???
3º Hilarión Pascal i 4º Agustí Cambras,
En Sau i l'Hilarión familiars meus.
Fons: Recull familiar.

===========================================

LA DINASTIA     (Barcelona)
1 - 4 - 1893

Pasan de 500 los obreros huelguistas de San Juan de las Abadesas.
Entre ellos figuran mineros, descargadores de carbón y trabajadores
de las fábricas de cal y cemento de la Compañia del Norte.

=============================================

                                                      

                                                                              
                                         

Històries d'un poble miner. El carbó, font d'expectatives i discrepàncies.

                                          El Guàrdia Nacional (Barcelona) 2/5/1841     Pàg. 2

       Habiéndose presentado el Sr. D. Joaquín de Romá, concesionario de las ricas minas de hulla o carbón fósil, situadas en los términos de Surroca i Ogassa y llamadas de S. Juan de las Abadesas (provincia de Gerona), junto con dos señores coasociados, al señor catedrático de química de la Casa Lonja, el Dr. D. José Roura, pidiéndole practicase un riguroso análisis de unas muestras del indicado carbón que le presentaron, accedió gustoso, y en presencia de dichos señores, de algun miembro de la municipalidad y de otras personas, se hizo dicho análisis en la noche del 6 del corriente en el laboratorio de la clase de quimica que dicho catedrático rejenta.

       Nos cabe la satisfacción de poder anunciar que el resultado de dicho análisis fué el mas satisfactorio que desearse pudiera; pues que 3 libras 5 onzas del indicado carbón, que fue la cantidad que se tomó para hacer el ensayo, produjeron en dos horas y diez minutos de tiempo 9 pies 6 pulgadas cúbicas de gas, que producia una llama tan brillante que nada dejaba que desear; cuyo carácter,  útil junto con la grande cantidad de excelente "coke"(2 libras 10 onzas) que quedó en el aparato destilatório, constituyen al mencionado carbón de piedra de una calidad superior, y sumamente útil para qualquier uso a que se le destine, ya sea para el alumbrado, ya para la fabricación del "coke"; la qual es de grandísimo interés, sobre todo en esta capital donde se han planteado ya varios establecimientos de fundición y de construcción de máquinas, y en que parece van a ponerse otros montados en una grande escala.

       Grande inmenso es el interés que ese riquísimo criadero presenta a la industria y al porvenir de España toda; grandes, inmensos seran los resultados que se tocaran el dia que, acabados de vencer todos los obstáculos inherentes a empresas de tal magnitud, quede concluida la via de transporte que ha de poner en comunicación con la bahia de Rosas, esas minas en cuyo rededor se encuentra en abundancia: 1º una excelente piedra de construcción, 2º canteras calcáreas, 3º el yeso, 4º la tan buscada "puzzolana", 5º el hierro.

       Esta sola enumeración puede dar una idea de la inmensa riqueza que daria al pais la mencionada explotación, la qual podria proveer todo el litoral del oriente i mediodia de la Península, y dar vida y empuje a muchos establecimientos que en él se hallan, particularmente a los de la casa de Herédia de Málaga que tanto honor hacen a España. Dirijase la vista a la Inglaterra, y véase a quien debe principalmente su poder y su opuléncia; véase que papel hacen en ella el hierro y el carbón de piedra, y lo que seria sin ellos; véase en fin con quanto acierto dice el autor de una obra muy notable que acaba de publicarse (La hulla y el hierro); he aquí los dos elementos del poder de la Inglaterra en el estado actual del mundo. Si fuese dable vedar a este coloso de la industria el empleo de estos dos minerales, se le podria hacer pedazos como si fuese de arcilla.

       ¿Cuando podrá decirse otro tanto de nuestra España? ¿Cuando volveremos a ser lo que hemos sido ya, es decir la nación mas rica y mas poderosa del globo?-----E.D.

              ==================================================

       Fins aquí la notícia que donava  "El Guàrdia Nacional"   (Barcelona)  el seu corresponsal E. D

                                             

                                                                         

Projecte de la línia de ferrocarril de 
Sant Joan de les Abadesses a Roses.

Extreta del llibre "Les mines de Surroca"
de Martí Mercader

       Sembla ser però que la possibilitat de portar el carbó a Roses no agradava a tothom,

       Vegeu ara la resposta que de l'anterior article feia un dia després "El Constitucional",

                                 "El Constitucional" (Barcelona) 3/5/1841     Pàg.4

       Sr. Articulista del G. Nacional E. D.

       ¿Porqué razón de conveniéncia y utilidad pública desea V. que la via de carbón de piedra de las ricas minas de San Juan de las Abadesas, sea a la bahia de Rosas?, 

       ¿No considera V. criatura, que cuanto mas se separa del centro cualquier cosa mas tardia se hace y mas costosa circulación?

       V. reconoce el grandísimo interés que aquel mineral ofrece, la inmensa riqueza que daria al país, la importáncia de proveerse todo el litoral del oriente y mediodia de la península; y sin embargo se contrae V. a Rosas como a punto de expedición ó gran depósito. ¿No ve V. inocente, que Rosas está en el confín de España y al extremo oriental de la península?

       Coja V. el mapa, amigo mio, coja V. el mapa, y rectifique V. su error, si no quiere V. abogar indiscretamente por el proyecto transpirenaico hace tiempo ideado, para que seamos tributários á la Francia por esta nueva explotación de nuestro fertilisimo suelo, como lo somos en otras producciones.

       Sepa V. que es un axioma entre los inteligentes nacionales y extrangeros, que el que mas y mejor carbón de piedra pueda reunir en estas costas, será el dueño del Mediterráneo. Y enterado de todo esto convenga V. conmigo, que el mejor, mas seguro y expeditivo punto de depósito es Barcelona; tanto mas,cuando con suma actividad se está adelantando la preciosa carretera por Vich hasta Ripoll.           (El Ampurdanés F. S.)

                                 ==================================

       I encara un altre escrit sobre la mateixa notícia.

                 El Constitucional (Barcelona)  10/5/1841     Pàg. 3

       Cuando en el abatimiento en que han dejado postrada a nuestra patria tantas y tan funestas calamidades como han pesado sobre ella, se presentan a la luz pública proyectos tan vastos y tan profundos, que pueden desenvolver en su desarrollo medios bastante poderosos para sacarnos de una situación angustiosa y volvernos a la antigua gloria y esplendor, el corazón oprimido se ensancha, y el entendimiento humillado se eleva.

       Asi lo habrá experimentado todo hombre sensible al bien de su pais, al ver el resultado feliz del riguroso análisis, practicado por el distinguido profesor de química de la casa Lonja, del carbón fosil de las riquisimas minas dichas de San Juan de las Abadesas, publicado en el Nacional de esta ciudad, num. 1948, en un articulo que rebosa patriotismo, y que es por ello mas propio para excitar la gratitud y aun quizas el entusiasmo, que no el ridiculo y sarcasmo, que no deberian tener entrada en asuntos de tal magnitud, con que le contesta uno que se firma en un comunicado inserto en el Constitucional, número 763, El Ampurdanés. F.S.

                   ===============================================

                                                                                

Casa Lonja. Llotja de Mar.
 (Gravat de 1850)
Aquí es varen fer les proves del carbó
procedent de les mines de Surroca.
Foto extreta de la web de todocolección. 

                                                                            

       Com podeu veure a mitjans del s. XIX les expectatives del carbó eren immillorables, però les discrepàncies que generava també. 

       En tot cas, això es una petita mostra de la gran importància que en el seu moment varen tenir aquestes mines.

       

       

Històries d'un poble miner. LA PLAÇA DOLÇA

      

      A Surroca d'entre els nombrosos noms relacionats amb l'explotació minera n'hi ha un que sobresurt per damunt de tots, "La mina Dolça" i directament vinculat amb ella, la "Plaça Dolça".

     La "Plaça Dolça" era el punt neuràlgic de l'entramat miner. Abans de construir-la fou necessari soterrar el riu que brollava de la Font Gran, més un rierol que baixa per el cantó oest. Aquestes dues aigües es barregen a les entranyes d'aquesta plaça i surten a l'exterior a l'entrada del poble i després de barrejar-se amb la riera de Can Cisquet formen el riu d'Ogassa, el riu Font Gran, la riera Malatosca ???? Un cop cobertes aquestes aigües s'omplí l'espai de material ( la majoria "terregall" sortit de la mateixa mina) i la plaça quedà formada de la manera que ens ha arribat fins avui.

     Era i es la plaça del poble, a l'època de les mines s'hi feien  ballades de sardanes, també ha estat sempre el camp de futbol i als anys 40 - 50 del segle passat amb molta activitat, de fet podem trobar diverses fotografies de equips de la U.E. Surroca formats majoritàriament per treballadors de les mines i a més al estar situada davant la Cooperativa dels miners i la Fonda del poble era punt de trobada de molta gent per fer-hi "petar" la xerrada. En aquell temps no feia falta, però ara per raons d'espai també es aparcament.

     En el programa de la festa de la Germandat de l'any 1948 s'anuncia que en la Plaza Dolça (així està escrit) se tocaran cuatro escogidas sardanas por la renombrada cobla-orquesta "Voltregá".

     Però per damunt de tot això era el punt estratègic de tot l'entramat miner. Entre els vagons que arribaven del pla inclinat Nº 5, els que sortien de la mina Dolça i els de la fàbrica de pans, eren un munt els vagons que s'acumulaven en aquest punt. A l'extrem sud d'aquesta plaça (prop de Can Jolis) es formaven els trens de vagons per portar el carbó a Torallas i pel camí deixar-ne a les cimenteres.

     

     Tot i que segurament havien foradat amb caràcter de proves altres mines per la seva explotació, la "Mina Dolça" oberta a la segona mitat del s. XIX va ser la primera que consta de manera oficial.

     Al llarg dels anys han estat molts els dubtes i especulacions sobre el perquè del nom de Plaça Dolça i mina Dolça.

      Gràcies al Marcel Miquel i Fageda que em va fer arribar un article publicat al Diario Universal de Notícias 16/9/1859 hem pogut posar llum sobre aquest tema.

     L'esmentat article diu així:

     El Excmo. señor capitan general de Cataluña ha hecho una excursión a los montes de Surroca y Ogassa, para visitar las minas de hulla de San Juan de las Abadesas, y parece que ha quedado complacido de la actual dirección, encontrando al frente de los trabajos, un hábil y activo ingeniero que la Junta directiva de la Sociedad esplotadora hizo venir de Francia, y para cuidar del buen orden y contabilidad un administrador celoso, inteligente y honrado, con cuyo medio aquel rico criadero podrá ser beneficiado con ventaja y economia. S.E. fue recibido con una salva minera, haciendo los barrenos el oficio de cañones, y accedió a las súplicas de los empleados, para que en aquel acto se bautizase, como dicen en lenguage minero, una nueva galeria que se estaba abriendo, a la cual puso su nombre.

     De hoy mas, mina "Dulce" será un recuerdo perenne de la visita de nuestro celoso capitan general, a aquellas escarpadas montañas.

     Diario Universal de Notícias 16/9/1859.

                                                                          

Encara avui dia Barcelona te un carrer
dedicat a aquest capità general.
Fons: Marcel Miquel.

                                                 

     

                                                               

Imatge de Surroca amb la plaça en primer pla i al
fons coll Sabè, el punt més alt el pic de l'Assuques.
Fons: Recull familiar.

Una altre imatge de la Plaça Dolça a mitjans del S. XX.
Fons: Recull familiar.

                                                                           

En aquesta imatge de la plaça Dolça es pot veure, 
a la part superior la Torre i les Oficines, al mig el
pla inclinat nº 5, a l'esquerra cal Capellà i a la dreta
la Fonda. També era camp de futbol, a l'esquerra
part inferior podeu veure una de les porteries.
Foto extreta d'un programa de festes d'Ogassa.

Equip de futbol de la U.E. Surroca als anys 50.
Foto extreta d'un programa de festes d'Ogassa.

A la plaça Dolça i degut al gran moviment de vagons
que hi havia, no hi faltava mai la tracció animal.
En aquesta fotografia podem veure l'Alfred Casals
conegut per en "Fredu" "traginant" vagons amb l'ajut
d'un "matxo" al costat del camp de futbol, (observeu
la porteria), quan hi havia partit les vies delimitaven
el camp de joc.
Foto: Recull familiar.: 

 

Equip de la U.E. Surroca en un partit de festa major.
La majoria miners, però també personal d'administració
i direcció. El més alt Enric Armengol i a la seva dreta tal
com veiem la foto el director de les mines  Victor Rich.
Fons: E. Armengol

Part del programa de la festa de la Germandat de 1948 on 
es pot "llegir" l'anunci de les 4 escogidas sardanas que es
ballarien a la Plaça Dolça.
Fons: Joan Rich.

Matança de porc a la Plaça Dolça amb motiu del
final d'etapa de la Volta ciclista a Catalunya 1982.
La meva mare a l'esquerra de la fotografia era la
"bodellera", persona que es cuidava de la tria de les
carns i elaboració dels embotits.
Fons: Recull familiar.

                                        

                                                                         

Boca de sortida sota la Plaça Dolça de les aigües
que baixen del brollador de la Font Gran.
En un tram de rierol soterrat com aquest,no seria 
possible la pràctica d'algun esport d'aventura amb
les degudes condicions ???

                                                                        

Històries d'un poble miner. Escaramussa militar i els miners de Surroca.

                                                              LA VANGUARDIA

                                                       Dilluns 27 de setembre de 1886

                                                       LA PARTIDA DE ESTARTÚS

     Anteayer circularon por esta capital vagos rumores de haber penetrado en España por la frontera francesa una partida armada cuya bandera no se precisaba.

     No quisimos hacernos eco de la notícia hasta verla confirmada; pero a pesar de las indagaciones que hicimos nadie se atrevió a asegurarnos que la tal partida existiera.

     Algunos periódicos locales, mas afortunados que nosotros, recibieron informes directos, aunque incompletos, dando cuenta de la aparición de dicha partida.

     Esperamos con ansia el correo de Gerona al objeto de ver si los periódicos de la vecina capital publicaban detalles del suceso, y efectivamente, en "La Lucha" encontramos ayer la siguiente carta:

     Señor Dn. Joaquín Ruiz Blanch.

                                          Camprodón 24 de setiembre de 1886.

     Mi distinguido amigo: en este mismo momento que escribo acaba de darse parte al jefe de las fuerzas de Mérida que guarnecen esta vila, por el sargento de carabineros de Molló, de haberse presentado una partida armada compuesta de unos treinta hombres en el pueblo de Espinavell, distrito municipal de Molló.

     Como puede usted suponer, la fuerza de carabineros sale en persecución de los insurrectos y este vecindario se prepara para cualquier evento.

     Ignórase la bandera de estos locos, aunque se supone sean republicanos zorrillistas que sin duda han hecho tarde a sus correligionarios de Madrid; de todos modos, en cuanto adquiera alguna notícia se la participará su afectísimo,

                                          "El corresponsal"

     Por su parte, añade "La Lucha":

     Tenemos pues la paz alterada en nuestra provincia, y aunque creemos que ello responderá indudablemente a cubrir algún expediente y, por tanto que durará poco, siempre resulta que los enemigos del reposo público quieran a toda costa convertir el pais en campo de sus locuras y los que ansiamos la paz y nos interesamos por el bien del país, debemos agruparnos en derredor de los poderes públicos para defender a la patria de los que tienen empeño en ensangrentar de nuevo su suelo y de nuevo arruinarla.

     Ampliando estas noticias, debemos añadir con referéncia a las adquiridas anoche, que la partida a que se refiere nuestro corresponsal es republicana, sin jefe conocido;  que anteayer fue batida por fuerzas del batallón de cazadores de Mérida en Espinavell, al mando del comandante señor Muñiz y se supone debió tomar la dirección de Vilallonga o Surroca. Los individuos que la componen ascienden parece a 38. Reunidas mas fuerzas al mando del coronel señor Macón, seguia perseguida con actividad a la hora que recibimos las notícias a que nos referimos.

     Aclarando en parte lo que dice el colega gerundense, debemos manifestar, según informes particulares que tenemos por fidedignos, que la partida se compone de 45 hombres, mandados por Sebastián Estartús y Martí Lafransa.

     Añadiase que la partida la formaban individuos que habian pertenecido a los extinguidos cuerpos francos, y algunos contrabandistas, gente toda muy conocedora del terreno y además aguerrida.

     Parece que en el tiroteo que sostuvieron con las fuerzas leales, los facciosos mataron a un sargento y herido a cuatro o cinco soldados, ignorándose las bajas que experimentarian aquellos.

     Después de esta escaramuza, que tuvo lugar cerca de Espinavell, supónese según dichos informes, que la partida se correria hacia Surroca y San Juan de las Abadesas, indudablemente con el propósito de aumentar sus huestes con la gente minera levantisca; pero burlados en su objeto por la actitud pacífica de los trabajadores de las minas, y perseguidos de cerca por la tropa, atravesarian la frontera, internandose en Francia.

     Este último parte viene confirmado por la siguiente comunicación que se nos remitió anoche del Gobierno civil de esta provincia y que dice asi:

     Según telegramas recibidos en este Gobierno, la partida de 30 hombres, levantada en Espinavell, provincia de Gerona, ha penetrado en Francia.

     Como se ve, la desatentada intentona de Estartús, que no tiene calificativo después del fracasado motín de Madrid y en la circunstancia de hallarse sus autores bajo el peso de sentencias conclusas por medio de proceso verbal, se ha desvanecido como el humo tan pronto algunas fuerzas del ejército se han encargado de perseguir a los perturbadores de la pública tranquilidad.

     Fins aquí la notícia publicada a La Vanguardia.

                          ===========================================

     Segons diu la notícia, varen suposar que l'escamot d'Espinavell eren "republicanos zorrillistas" i que els fets formaven part d'una de les nombroses conspiracions organitzades per Ruiz Zorrilla des de l'exili i que curiosament volien comptar amb el recolzament dels treballadors de les mines de Surroca però que davant la negativa d'aquests varen optar per tornar a passar la frontera. No es estrany que volguessin el suport dels miners,eren els anys que les mines tenien millors expectatives, Ogassa  més població i evidentment més personal treballant a les mines i feia molt poc que el ferrocarril havia arribat a Sat Joan de les Abadesses - Torallas.

                         ============================================

     MANUEL RUIZ ZORRILLA:

     Polític liberal progressista sota la monarquia d'Isabel II (1858 - 1868).

     Home d'Estat durant el Sexenni Democràtic (1868 - 1874).

     Líder republicà i "conspirador compulsiu" des de l'exili (1875 - 1895).

                           

   

                                                            

Últim retrat de Manuel Ruiz Zorrilla, aparegut al setmanari
republicà i anticlerical "El Motín" en 1895.

 Extret de Viquipèdia l'enciclopèdia lliure.