dilluns, 7 de setembre del 2020

Romànic. Sant Marcel de Planès.

 


     El nucli urbà de Planès, també anomenat Planès de Rigard el trobem a 1200 mts. d'altitud aprox., situat en els primers kilòmetres de la carretera de Ribes de Fresser a Puigcerdà i pertany al municipi de Planoles

     Aquí hi ha l'església de Sant Marcel. Aquesta ja apareix en un document de principis del s.X en que va passar a pertànyer al Monestir de Sant Joan de les Abadesses. 

     Està formada per una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular amb dues petites finestres de doble esqueixada, una centrada i l'altre al cantó de migdia. En el punt on s'uneixen  la nau i l'absis s'hi aixeca un campanar de cadireta de dos ulls.

     La porta d'accés es troba al cantó sud, en l'espai que ocupa un petit cementiri, està emmarcada per uns grans carreus i sota un senzill arc de mig punt. En aquest lateral també i podem veure dues finestres també de doble esqueixada.

     A la cara nord, la paret es totalment llisa i al cantó de ponent hi ha una casa adossada força gran, no se si en algun temps havia estat la rectoria.  També en aquest cas només he fet l'església.

     La teulada es tota coberta amb llosa. En general es un edifici petit però molt bonic, es la més petita de les esglésies que he reproduït però te el seu encant.

     Aquesta maqueta ara mateix no està exposada.

                                                                            



                                                                         

Planimetria de St. Marcel de Planès.
Autor: Manel Anglada i Bayès

                                                         


                                                             

Vista de l'església per la cara de migdia.

   

                                                                         

Vista del cantó de ponent.




divendres, 4 de setembre del 2020

Històries d'un poble miner. Doña Amália.

     Extret del programa de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses de l'any 1999.

     Sis dies, si bé que no enters, amb Joan Coma.   (Pau Orlina).

     Aquí més amunt, passat cal Cabrer, on ara veig una perruqueria, hi recordo un recambró humit i fosc, cedit gratuïtament a doña Amália, la qual hi tenia un piano i una cadira i on feia classes de música.
     Ho deia prou clar un rètol, bellament dibuixat per la Maria de can Toralles i enganxat als vidres de la porta: "Amàlia de la Pietra profesora de piano, teoria, práctica y perfeccionamiento".
     Doña Amália era mexicana, sembla, d'una família culta i rica. De petita tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d'esperit li prometien un gran futur. Els pares l'enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Decidiren fugir. L'enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Doña Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim, Vivia a cor que vols.
     Però les coses bones duren poc. L'enginyer va morir sobtadament d'un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, doña Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. I ni es va adonar que s'anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia. Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri: Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito" i que anava seguit d'una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella de la caritat en deia petits obsequis. I ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà  i italià. 
     A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se'n lamentava pas. Li agradava molt d'enraonar, però la gent li feia vores. Camí de Surroca, sovint li agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per les plantes, també ho era per a ella. Un dia d'hivern la van treure de la casa que habitava, ja mig morta. Acabà de morir a l'hospital.

     Fins aquí el relat extret del programa.

                                    ===============================

     ANECDOTARI.
     
     Jo recordo a "Doña Amália", però molt poc perquè era molt petit. Havia estat una dona molt ben considerada i respectada per haver estat companya de l'enginyer Gustavo la Pietra, gerent de la companyia Italo-Hispano Minera,S.A. El final de la seva vida i degut a la pobresa en que va acabar, va ser molt difícil per ella. M'explica una persona (M.A.) més gran que jo i que la recorda perfectament, que quan anava a Sant Joan a donar classes de piano, a l'estiu marxava del Prat del Pinté on vivia a les 8 del matí i a l'hivern a les 9, sempre puntual, no fallava mai. També m'explica que aquests últims anys malvivia voltada de gats, en tenia més d'una vintena que convivien amb ella. Segurament era per aquest motiu que a casa meva ens deien que si la veiem prop de l'escola o ens hi teniem que creuar, ens n'allunyéssim que portava "puçes", potser no era veritat, però el seu estat tant degradat dels últims anys donava per tota mena de comentaris. També puc explicar que quan anàvem a col·legi, ella a l'hora del pati que en dèiem,  sempre mirava de trobar alguna nena que li volgués anar a buscar el pa a canvi de cinc cèntims de pesseta. Cinc cèntims era molt poc, però en aquella època donava per uns pocs caramels i la oportunitat no es podia deixar passar, sempre trobava voluntàries. El cert però es que en general a Ogassa va ser considerada una gran senyora i encara avui (any 2020) la casa on vivia, els més antics la coneixem com "ca la doña Amália".



                                                                             
Fotografia de l'època on es pot veure "Doña Amália"
tocant el piano en la seva millor època. El seu posat 
senyorial ja ho diu tot.
Foto extreta d'un programa de Festa Major d'Ogassa.

t


                                                            
Vista del Prat del Pinté. En primer pla amb la façana blanca, al
primer pis la casa on vivia "Doña Amália",  a planta baixa
 hi havia l'escola de nens que jo hi havia anat. Durant molts 
anys aquesta casa fou coneguda com "ca la doña Amàlia".
Autor desconegut.
Fons: Recull particular.

































     




dimarts, 25 d’agost del 2020

Romànic. Sant Esteve de Vallespirans

 

     Vallespirans es una de les parròquies del municipi de Les Llosses. De fet aquest municipi es el més gran en extensió de la comarca del Ripollès.

     L'església de Sant Esteve la trobem sobre un petit turó molt emboscat i de complicat accés per la gran quantitat de camins i pistes que hi han en aquestes contrades. De fet jo sabia que la tenia molt propera perquè un veí del lloc m'ho va indicar, però no la veia, al final i al mig dels arbres la vaig entreveure. Perquè eren més alts els arbres que el campanar.

     En els seus origens romànica, la seva construcció data del s.XII, però ha estat molt modificada al llarg dels temps. De l'antic romànic no en queda gaire res i molta part de l'edifici a més es troba arrebossat el que fa més complicat saber el que es romànic i el que no.

     Consta d'una nau rectangular sense absis, amb teulada a dues aigües i que es troba pràcticament closa dins el cementiri. Per poder accedir-hi, (suposo que no ha canviat), es te que entrar primer al cementiri. i després a la porta de l'església. Això em va obligar a modificar l'entorn, però sempre mantenint dins el possible els desnivells existents.

     Es una construcció senzilla, a llevant el mur es llis, a ponent també, només te una petita finestra quadrada a la part superior i un contrafort de reforç. A la cara nord i ha una petita construcció adossada i un altre contrafort. I al cantó de migdia hi trobem la porta d'entrada, rectangular, emmarcada per uns grans carreus, el campanar de planta quadrada, no molt alt i acabat amb una teulada a quatre aigües. Al campanar també s'hi pot accedir des de l'exterior per una petita escala. Aquest campanar està unit amb el mur de llevant per una construcció també molt tardana.

     Finalment voldria dir que la mateixa persona que em va fer de guia per arribar-hi, també em va comentar que el topònim "Vallespirans"  podia ser degut a que els primers habitants que es varen establir en aquesta zona haurien vingut del Vallespir. 

     Aquesta maqueta no està exposada.



                                                           

Vista general de la maqueta.


Façana de migdia. Es pot veure amb més detall
la porta d'entrada emmarcada per grans carreus
i l'escala exterior d'accés al campanar.



Vista de la reproducció des de la cara
sud oest.



Façana de ponent. Podem veure el contrafort i la
petita finestra. també es pot veure el reforç de la
cara nord i una petita edificació que te adossada.

dijous, 20 d’agost del 2020

Romànic. Santa Maria de Bolós.

 


     L'església de Santa Maria de Bolós està  situada al veïnat de Bolós del qual en pren el nom. Aquest veïnat que geogràficament pertany a l'alta Garrotxa fou incorporat l'any 1965 al municipi de Camprodón. Això fa que curiosament aquesta església pertany administrativament al Ripollès, geogràficament a l'Alta Garrotxa i al bisbat de Girona.

     Aquesta església fou construïda entre els s.XI i XII. El topònim Bolós ja surt esmentat a mitjans del s.XI com a "Bolosso" o "Bulosso" en el moment de la seva consagració.

     Es de planta rectangular acabada a l'est amb un absis semicircular adornat amb arcuacions llombardes que suposo de gran bellesa. Dic "suposo" perquè aquest absis està cobert pràcticament en la seva totalitat per un afegitó que sembla ser la sagristia i que dona una forma molt absurda a l'edifici i evidentment en desmereix i amaga una part important del seu contingut romànic.

     La cara nord i en tota la seva llargada també està adornada amb un seguit d'arcuacions.

     Al cantó de mig-dia i sota un arc adovellat hi trobem una senzilla porta d'entrada.

     I a ponent hi ha el campanar. Es una torre de planta quadrada i amb teulada piramidal a quatre vessants.

                             ======================================

     ANECDOTARI

     Com la majoria de les esglésies romàniques que es troben allunyades dels nuclis urbans, va estar molt complicat arribar-hi. De camins, corriols, pistes forestals i trencalls n'hi han un munt. Aquí també vaig necessitar l'experiència i el "tot terreny" d'un bon amic meu caçador, boletaire i que coneix molt bé aquells indrets de l'Alta Garrotxa, si hagués tingut que anar-hi sol, evidentment que no hi hauria arribat. L'experiència va esser molt bonica però amb la tranquil·litat de portar un bon guia.


                                                                   

Planimetria de Santa Maria de Bolós
Manel Anglada i Bayès




Vista del cantó sud de l'església.


 


             

La maqueta fotografiada amb un fons adient.



     Aquesta maqueta no està exposada.                            



                                                                                   


                                                             

     


                                                             

     

     

dimarts, 18 d’agost del 2020

Històries d'un poble miner. L'últim metge titular d'Ogassa


     El doctor Fernando Gracia i Bartolomé.
     A partir dels anys cinquanta la vila de Sant Joan de les Abadesses vivia la plenitud del seu desenvolupament industrial. L'arribada del tren n'afavoria el seu creixement i també el seu atractiu com a destí de lleure i salut, ja que les afeccions pulmonars continuaven fent estralls en la població i algunes famílies benestants d'entorns urbans, s'apropaven a les nostres terres per gaudir dels seus aires sans i dels bells paratges que les envoltaven.
     Un jove metge vingut de terres aragoneses ja havia escollit la seva nova destinació.
     Aquesta vegada era la petita població d'Ogassa, que en aquella època estava catalogada com de cinquena categoria. Una catalogació que sempre anava relacionada amb el nombre d'habitants i de possibles assegurats afiliats a la Seguretat Social. Segons fonts documentals de l'arxiu municipal d'Ogassa, el 22 de maig de 1952 presentà la seva acreditació com a metge titular, però no en prendrà autèntica possessió fins el 22 de maig de 1959.
     El 1963 el Ministeri de Sanitat va decidir suprimir la plaça de metge rural a Ogassa, que va quedar annexionada  a la de Sant Joan. Els metges de l'època, els doctors Franch i Monells, li continuaven oferint la possibilitat d'atendre els afiliats del poble, però la pèrdua de la titularitat oficial d'Ogassa li va causar una profunda decepció i va marxar.
     Un any més tard, el 1964 va prendre possessió com a titular de la població de Sant Just Desvern. 

                                                                       
                                                                             
Acta de l'Ajuntament d'Ogassa, on es fa constar l'adjudicació de   
 la plaça de metge titular al Dr. Fernando Gracia Bartolomé.
Ogassa 22 de maig de 1952.

     Extret del monogràfic de la Festa Major de St. Joan de les Abadesses "Els metges de la vila".

                                    ===================================



                                                                            
Vista general del Prat del Pinté, anys 60. Els edificis de la dreta son
vivendes dels miners. En el més llarg i a planta baixa jo havia estat
visitat per el Dr. Fernando Gracia.
Autor desconegut.   Fons: Particular




     ANECDOTARI.
     Recordo de manera molt llunyana que jo de petit havia estat visitat per aquest doctor. La consulta la passava al Prat del Pinté i la meva mare i a vegades la meva àvia m'hi havien portat.
     M'explicava també una persona (E. A.), que de jove havia estat molt amic del Dr. Gracia, que aquest era un metge que tant et podia curar una amigdalitis, com treure't un caixal o posar-te uns punts de sutura en alguna ferida considerable. Eren temps en que els especialistes no abundaven i en tot cas et tenies que desplaçar fora del poble i era molt complicat. Aquest doctor vivia a Sant Joan, al sector de la Plana. A Surroca gaudia de gran estimació tant per la seva qualitat humana com professional, tinc pressent encara que a casa meva en parlaven molt bé, per això en el moment de perdre la plaça, la seva voluntat va ser anar-se'n prop de la capital.



























                                

     

dijous, 13 d’agost del 2020

Romànic. MAQUETA Sant Miquel de Cavallera

 


     L'església de Sant Miquel de Cavallera es troba situada al sud-oest del municipi de Camprodón del qual forma part i a l'arrancada per la vesant est de la serra Cavallera que li donà nom.

     Tot i que la parròquia de Cavallera ja surt esmentada en un document l'any 839, la construcció de l'església va ser posterior i sembla en dues fases. Les parets orientades al sud, est i oest poden situar-se al s.XI. L'actual absis, la volta de canó i els reforços interiors dels murs, semblen posteriors, probablement del s.XII. Sobre el mur de ponent, tapat per la rectoria adossada, hi sobresurt un campanar de cadireta i  tota la teulada de l'església està coberta amb lloses, no així les parts adossades que son amb teules.

      Aquesta església te adossades un petit cementiri, la sagristia i una rectoria que en l'actualitat i en moments puntuals deu servir com alberg, o casa de colònies (jo hi he estat en una festa familiar). Però tot això fa que bona part de l'edifici romànic quedi amagat. Com podeu veure en la maqueta només hi he posat l'església i la sagristia, la rectoria (molt posterior) em va semblar que desmereixia l'edifici romànic.

     Tot i que les parets son ben consolidades, la de la cara nord està reforçada per un gran contrafort, l'edifici en general, però sobretot la teulada quan vaig anar a amidar-la (fa uns quants anys) estava força degradada.


                                                                                

Planimetria de l'església.
Joan-Albert Adell i Gisbert.


                                                                         

                                                                 

Vista general de l'església de St. Miquel. L'arbre 
no deixa veure la porta d'entrada. 


                                                                             

Una altre vista de l'església. En primer pla la sagristia
que en aquest cas també amaga la porta.

                                              

     Aquesta maqueta no està exposada.


     ANECDOTARI.

     Quan vaig anar a prendre mides per fer aquesta església era una tarda d'hivern. Com he dit en algun altre lloc, per les alçades laterals d'aquestes esglésies petites m'ajudo d'una canya de pescar, pot semblar estrany, però m'hi vaig acostumar des del primer dia i em va perfecte. 

     Acabada la feina, quan volia marxar i ja entrada de fosc va començar a nevar, vaig agafar la canya (encara desplegada) i cap al cotxe que el tenia aparcat al costat de la carretera. En aquell moment passaven dos tot terrenys, segurament gent de segona residència i recordo perfectament la cara de sorpresa que varen posar. No era per menys, a la muntanya, entrada de fosc, a l'hivern, nevant, fora de temporada de pesca, sense cap riu a prop i jo amb una canya de pescar desplegada a les mans. Amb raó em miraven malament i per descomptat no varen parar a preguntar-me que hi feia. 

     Bé, una anècdota si més no curiosa que he volgut explicar.


     


     

     


divendres, 24 de juliol del 2020

Històries d'un poble miner. Catàstrofe de Torallas - 2


                                                       LA VANGUARDIA

                                                         Octubre de 1887

     Aquesta notícia es una altre versió de l'accident ocorregut a les vies de les vagonetes entre la Meseta de dalt i la Plaça Dolça que ja he publicat en un altre apartat. Posteriorment uniré les dues versions.  Aquesta però, es més interessant i complerta ja que explica de manera molt més detallada tant l'accident com el funcionament dels plans inclinats que porten a Torallas.

     La Vanguardia ho explica així:

     Un muy querido amigo que se hallaba formando parte de los expedicionarios cuando la horrorosa catástrofe de Torallas, nos remite el siguiente escrito, en el que se dan minuciosos detalles acerca aquel desgraciado suceso.
     Aunque el asunto es algo trasnochado, creemos que nuestros lectores verán con gusto el trabajo de nuestro amigo, pues la multitud de pormenores que contiene lo hace en extremo interesante.
     Helo aquí:
     Entre la plaza mas baja que exsiste en las Minas, llamada Plaza Dulce y la estación de carga del ferrocarril de Torallas, hay dos vias de 0'80 metros de ancho y un plano inclinado bis-automotor, cuya parte inferior llega al nivel del andén de la citada estación.
     Las vias arrancan del nivel de la Plaza Dulce con una pequeña pendiente de 18 milimetros por metro; una de estas vias que se llama de descenso se dirige al plano inclinado, y otra llamada de regreso, conduce a Minas. Su desarrollo es de uno 2 kilómetros.
     Por la primera circulan las vagonetas en trenes de 15 a 20, cargadas con los productos que se expiden al ferrocarril, y por la segunda regresan a Minas las vagonetas vacias, también en trenes de 15 a 20.
     Dada la pendiente de estas vias, la tracción de los trenes no solo se verifica sin auxilio de motor alguno, sino que es necesario que cada tren lleve cierto número de frenos para mitigar la velocidad que sin ellos adquiririan los vehículos.
     Siendo el desnivel entre la Plaza Dulce, punto donde se organizan los trenes descendientes , y la estación de Torallas, de unos 127 metros y teniendo la via 2 kilómetros de longitud, con una pendiente de 18 milímetros, gana un desnivel de 36 metros, quedando por consiguiente el punto extremo de la llegada de los trenes al plano inclinado, 90 metros más alto que la estación.
     Este desnivel se vence por medio de un plano inclinado de unos 250 metros de longitud , que recorren las vagonetas en trenes de tres, enganchadas a un cable de alambre haciendo subir las tres que bajan llenas, a otras tres vacias en la via paralela a la que recorren las que bajan. Al mismo tiempo suben por otro plano inclinado, que está situado en la prolongación del inferior, las vagonetas vacias que con la anterior maniobra habian llegado a la "meseta central" o punto de llegada de las cargadas de producción, ascendiendo de este modo las vacias a un nivel que se halla a 36 metros más alto que la Plaza Dulce. A dicho nivel se organizan los trenes de vagonetas vacias que regresan a Minas, conducidos, como en la via anterior , por dos operarios, que cuidan de mitigar la marcha de las vagonetas con los frenos que a este efecto llevan.
     Un solo aparato situado en la "meseta superior" del plano inclinado, basta para hacer funcionar los dos juntos, siendo su puesto de cuatro bobinas de garganta fijadas a un arbol horizontal; dos de ellas que enrollan los cables y otras dos que los desenrollan. A cada lado de las bobinas existen dos potentes frenos para mitigar la marcha de las maniobras, que son manejados por medio de un sistema ingenioso de palancas y muflas.
     Por ser este plano inclinado de doble efecto se llama bis-automotor; así como los cinco restantes del establecimiento que son de simple efecto se les denomina automotores, no teniendo más que dos bobinas.
     He aquí ahora como ocurrió la catàstrofe:
     Poco después de haber despedido al señor Vidal, emprendióse el regreso a Minas. Nos reunimos todos en la estación de Torallas, y allí de los 16 que formábamos la comitiva, 8 se decidieron a subir por el plano inclinado inferior ocupando las vagonetas vacias de la maniobra que en aquel momento se estaba verificando. Los demás preferimos subir a pié la empinada cuesta, siguiendo el camino que serpenteando conduce a la "meseta central", punto de llegada de los trenes de vagonetas llenas.
     Ya todos en este sitio donde se encontraban las dos vagonetas de asiento que habíamos utilizado para bajar y una caballeria para arrastrarlos hasta la Plaza Dulce, nueve de nosotros determinamos tomar una de las vagonetas de asiento y subir con ella el plano inclinado superior para desde allí regresar por la via que va descendiendo hacia las Minas.
     Yo y los seis restantes empleados , ocupamos el vehículo que quedaba y conducido por la caballeria llegamos sin novedad a la Plaza Dulce al cabo de ocho minutos.
     No habian transcurrido cinco minutos después de nuestra llegada, cuando vino a avisarnos un expreso operário de la fábrica de cemento, que se halla situada a la mitad del trayecto poco más o menos, manifestando que habia descarrilado la vagoneta que conducia a los demás viajeros, en la alcantarilla de Coll d'Art, situada cerca de la fábrica de cemento, y que habian ocurrido muchas desgracias.
     Sin perdida de tiempo tomamos la misma vagoneta que nos habia conducido y nos trasladamos al sitio de la desgracia, presentándose a nuestra vista un cuadro desconsolador.
     El vehículo que habia descarrilado a unos 6 metros de la alcantarilla, en una curva rápida que allí hace la via, se despeñó, cayendo al fondo del barranco, que tiene 6 o 7 metros de profundidad, lleno de piedras sueltas puntiagudas procedentes de los desperdicios de las canteras inmediatas, y seis de los nueve infelices que montaban la vagoneta se hallaban cubiertos de sangre, entre ellos uno que habia dejado de existir.
     Se trasladaron dos de los heridos más graves a una casa inmediata y los demás fueron conducidos a sus repectivos domicilios.
     Los nombres de los que sufrieron heridas en este terrible suceso son:
     Don Juan Moreu, ingeniero industrial, que murió a los dos o tres minutos, con la cabeza aplastada por una rueda y la palanca del freno que el llevaba.
     Don José Puig, oficial escribiente de Administración, que fué recogido moribundo y falleció al poco rato de haber sido traladado a la casa inmediata.
     Don Eudaldo Arqués, maquinista, con heridas graves en la cabeza y fuertes contusiones en todo el cuerpo.
     Don António Borrás, escribiente, con siete heridas en la cabeza y una fuerte contusión en el muslo.
     Don Luis Turc, auxiliar de la sección facultativa, con dos heridas en la cabeza, una en la parte inferior del muslo izquierdo, dos fuertes contusiones en la columna vertebral y otras varias en diferentes partes del cuerpo.
     Don Francisco Bertran, escribiente, dos costillas fracturadas y otras varias contusiones leves.
     Y el reverendo don Antonio Ribas, capellán-maestro de la colonia, también con varias contusiones leves.
     Fins aquí la noticia publicada.


                                                                   
Torre dels cables a la Meseta de dalt. Des d'aquí
se suposa que va sortir la vagoneta accidentada.
Autor desconegut.   Fons: Recull personal.

               ==========================================================


                                                     NOTICIA CURIOSA

     El mateix dia que La Vanguardia publicava la notícia de  l'accident de les mines, també ho feia d'una que tot i no tenir res a veure ni amb les mines ni amb Surroca , si que m'ha semblat molt curiosa i que la vull compartir.
     Diu així:
     Según dicen los periódicos ingleses, un pescador encontró en el Hudson un mónstruo de un nuevo género.
     Este animal, de unos 20 piés de largo, tenia su cabeza sobre el agua, lo cual permitió al pescador observar que en el sitio que devia ocupar la nariz tenia un cuerno muy desarrollado y orejas parecidas a las del elefante.

                 ==========================================================