Extret d'un escrit de Jordi Bachs i Pujol.
Les paraules assenyalades entre cometes son les relacionades directament amb la construcció de les mines i que utilitzaven habitualment tan els miners com la resta de la gent del poble.
Escollit el terreny adequat pels tècnics, després de les corresponents proves per trobar la "beta" de carbó. s'obria la boca, o inici de l'explotació, dita "galeria" que era la primera fase per anar camí de la "beta".
Els "picadors", amb les corresponents eines, pic, mall, maça, punterola i pistolet, eren els qui, amb el pic i el mall, anaven arrancant les pedres i amb l'ajuda del "manobre", la maça i el pistolet, feien els forats a la pedra per poder col·locar-hi "un barreno" (cartutx de dinamita) que farien esclatar, en el seu moment, per anar obrint pas.
També eren els que anaven col·locant els puntals de fusta dits "piles i capells" i les corresponents "enfustades" per donar solidesa i seguretat a la "galeria" que anaven construint.
 |
Col·locació de les enfustades amb les piles i capells.
|
La feina dels "manobres" dins la "galeria", consistia en anar retirant les pedres i el carbó que s'arrencaven i carregar-les a les vagonetes per treure-les a l'exterior. Quan ja treballaven dins dels "ramals", cuidaven també de retirar el mineral i passar-lo per les "xarangues" per classificar-lo.
Els treballs dels "entibadors" era cuidar del manteniment dels reforços, "piles, capells i enfustades" que per efecte d'us o qualsevol anomalia, s'haguessin deteriorat.
Quan els "picadors" detectaven algun defecte, donaven avis perquè tot seguit anessin a fer la corresponent reparació.
La mida de les galeries era aproximadament de 2 metres d'alçada per 2 metres d'amplada. La llargada, era la necessària fins trobar inicialment la "beta" de carbó. En realitat la "galeria" era el túnel principal de l'explotació per on s'hi feien totes les maniobres necessàries pel desenvolupament dels treballs d'extracció.
Paral·lelament a la col·locació de les "piles i capells", ja s'anaven col·locant les vies per les vagonetes per treure inicialment la pedra arrancada i posteriorment el carbó extret.
El sol de la "galeria" era paral·lel a l'horitzó, lleugerament elevat, quan s'anava endinsant. Aquesta inclinació era feta per facilitar la sortida de les vagonetes a l'exterior carregades de pedres i carbó.
Tant com s'anava endinsant la "galeria", era necessari fer uns forats anomenats "pous de ventilació", en sentit vertical enlaire, fins trobar l'exterior amb el fi de facilitar l'entrada d'aire a l'interior del túnel.
Aquests "pous" eren quadrats, tenien aproximadament un metre quadrat i també estaven envoltats amb "anells" de fusta per reforçar-los i evitar desprendiments. Amb aquestes fustes es formaven els quatre costats necessaris, encaixant-se mútuament. Per unir aquests "anells" que s'anaven sobreposant, s'utilitzaven unes espigues de fusta dites "cames de pou", que el mateix "picador" anava fent partint uns llistons quadrats que amb "l'oxul" o "uxol" els tallava els cantells arrodonint-los, perquè entressin en els forats que cada fusta portava fets. D'aquesta manera quedaven fortament unides les unes a les altres. Perquè aquests "anells" quedessin ben rígids entre la fusta i la paret,introduïen falques de fusta i pedres, dits "guarnitures o estribus" perquè quedessin ben estampides.
 |
Aquí podeu veure una peça de pou completa, amb les cames de pou
i un detall de cada peça.
|
Quan la "galeria" trobava la "beta" de carbó, era quan en realitat començava l'explotació de la mina.
En aquest punt, construïen un nou "pou de ventilació" que a la vegada servia de pas per començar a foradar el "ramal", a uns tres metres per sobre de la "galeria", seguint la mateixa direcció d'aquesta. La "galeria sempre anava més endavant que el "ramal" a fi de poder anar traient el mineral que s'extreia.
El "ramal" també estava reforçat per "piles, capells i enfustades" que el "picador" sempre anava col·locant ajudat del "manobre". La superfície del "ramal" era més petita que el de la "galeria".
Al terra també s'hi col·locaven les vies, sobre travesses de fusta, per circular-hi les vagonetes, dites "burres", que eren molt més petites que les de les "galeries"; es necessitaven tres vagonetes d'aquestes per omplir-ne una de les grans, que podien carregar 750/800 kg de material.
Les vagonetes dels "ramals"tenien una forma diferent de les de les "galeries", la seva caixa era un bolquet per la part davantera, per poder-les buidar amb facilitat.
Dins dels "ramals"quan la "beta" de carbó era més estreta, s'utilitzaven carretilles manuals de fusta, en substitució de les "burres" que necessitaven més amplada per circular.
A cada metre de distància, en la llargada del "ramal" es foradava el terra un pou que anava a comunicar amb la "galeria", aquest pou també s'enfustava i a continuació un altre d'igual. En el primer hi tiraven el carbó i a l'altre les pissarres, (tipus carbó de baixa qualitat).
Les pissarres i el carbó, es classificaven per mitjà d'uns sedassos, anomenats "xarangues". Aquestes estaven col·locades inclinades entre "pou i pou"; els "manobres, (xaranguers)" hi anaven tirant palades del mineral extret. El carbó passava pels forats de la "xaranga" i les pissarres restaven per sobre d'ella, així quedaven separats els dos productes que anaven caient pels pous respectius.
Al final de cada "pou" hi havia una "tremuja" per emmagatzemar el mineral que hi anava caient, i quan era plena, es destapava fent córrer les fustes que feien de tapa, dites "tampa", i el mineral anava a parar dins de les vagonetes que hi havien situat sota, un cop plenes eren tretes a l'exterior.
Les "galeries i els ramals"s'anaven construint d'acord amb la capacitat de carbó de la "beta" i els "ramals"s'anaven sobreposant seguint la direcció d'aquesta.
Els "pous de ventilació" complien un altre servei, aquest era per on podien entrar i sortir els miners i per on s'hi entrava el material necessari, eines, fustes, etc., sempre des de dalt a baix.
Els desplaçaments dels miners per quests "pous", es feia per mitjà d'escales de fusta construides pels fusters del taller i que anaven des de la "galeria" cap als "ramals".Aquests "pous" s'anaven construint al llarg del "ramal i galeria", a fi de rebre aire de l'exterior contínuament, per facilitar la respiració dels miners i la sortida de pols que com es sabut, provocava la malaltia de la "silicossis".
La il·luminació a l'interior de les explotacions era aportada per llums de carbur que cada minaire tenia propi i que eren portats a la ma en els desplaçaments, o be penjats a les parets durant els treballs en punt fix.
 |
En aquest dibuix es pot veure una vista en tall de la configuració
d'una mina. Una mina, no només era el forat que veiem a l'exterior,
si no tot un entramat de galeries i ramals i a diferents nivells. |
Quan les vagonetes ja eren fora de la "galeria", formaven un comboi o conjunt de vagonetes per portar-les al lloc de descàrrega. Aquesta feina la feien els "vagoners", un dels quals era el "frener", o sia el que tenia cura d'anar frenant les vagonetes perquè no prenguessin massa velocitat, pel desnivell i per l'empenta que anaven prenent.
Els punts de descàrrega eren dos, un a l'estació de "Torallas" i l'altre a la plaça Dolça.
L'estació de Torallas, que era el punt de càrrega dels vagons del ferrocarril, estava situada a uns dos km. de la plaça Dolça, en direcció a Sant Joan de les Abadesses. Encara existeix l'edifici.
La línia Granollers-Ripoll-Sant Joan-Torallas va ésser traçada per facilitar el transport de carbó i també de passatgers. Fou inaugurada el 17 d'octubre del 1880 per les autoritats de l'època, els quals, visitaren les mines.
El tram de Sant Joan a Torallas, era destinat exclusivament al transport del carbó. Els passatgers tenien el punt final a Sant Joan.
Les vagonetes procedents de les mines, arribaven a Torallas per un traçat amb pendent, des de la plaça Dolça passant per l'interior de dos túnels (encara ben conservats actualment). Arribant a Torallas, les vagonetes eren descarregades als vagons de ferrocarril,, per mitjà d'un dispositiu mecànic en forma de tub reixat, dit "gàbia", on es col·locaven d'una a una les vagonetes, de manera que quan eren dins, mecànicament giraven cap per avall buidant tot el contingut sobre el vagó.
Un cop buides, tornaven a ser enganxades, una rera l'altra, essent conduïdes novament a la plaça Dolça, però per situar-les a la via de retorn, havien de superar una pujada amb un fort desnivell. Aquest desnivell era superat per mitjà d'un traçat de cables d'acer que unia les vagonetes carregades amb les descarregades i que mentre les carregades baixaven, feien pujar les descarregades. Aquest sistema d'arrossegament es el que s'utilitza en els funiculars de muntanya.
L'altre punt de descàrrega, que era a la plaça Dolça, el buidat de les vagonetes era fet pel mateix sistema mecànic que el de Torallas, però aquest punt era destinat per carregar directament sobre carretes tirades per bous, al principi, i posteriorment sobre camions, per transportar la càrrega fins als punts de consum més pròxims, com les fàbriques de ciment Can Benet i Can Marteng, avui dia sense activitat, situades entre la plaça Dolça i Sant Joan, o be a industries de Sant Joan i rodalies que en consumien.
A la plaça Dolça també hi arribava el carbó procedent de les mines més llunyanes, la del Faig i del Pla de'n Dolça, amb vagonetes sobre vies, per mitjà d'un "plan" amb molta pendent, que també utilitzaven el cable com els funiculars de muntanya, per pujar-hi les buides mentre baixaven les plenes, tal com es feia a Torallas.
Aquest "plan" procedia de Can Camps i anava fins al taller per connectar a la Torre. Aquest últim recorregut que era pla, les vagonetes eren arrossegades pels matxos de l'Andreu.
L'Andreu era el propietari dels matxos que els hi llogava la Companyia arrendatària de les mines per fer aquest servei o similars.
De la Torre partia un altre "plan" fins la plaça Dolça, conegut per ("plan" Nº 5).
 |
Foto on es pot veure el "plan" nº 5 que anava de la Torre a la
plaça Dolça.
|
La jornada de treball a les mines era de 8 hores i s'hi feien dos torns. El del matí de 6 a 2 i el de tarda de 2 a 10.
Els miners s`'emportaven l'esmorzar o berenar, segons el torn. Al torn del mati, quan eren 2/4 de 10, sortien de la mina per menjar-se'l a la barraca, on prèviament un minaire ja havia sortit a fer escalfar les carmanyoles per tenir-les a punt.
Disposaven d'una hora de temps, passada la qual, tornaven als seus llocs. El torn de tarda el berenar era a les 5.
Pels qui treballaven fora de la mina, la jornada era de 8 a 5, (per exemple, hi havia un grup que feia la classificació del mineral quan estaven foradant la "galeria", mineral que el hi portaven dins d'una vagoneta metàl·lica amb bolquet, que per mitjà d'una "xaranga" anaven classificant.
Pels qui treballaven fora de la mina, el dinar era a les 12 i els el portaven els seus familiars (l'esposa, mare, etc.) per menjar-se'l a l'aire lliure. Aquests familiars a vegades feien colla per anar i tornar, tot conversant, i així el camí es feia més curt.
Recordo haver vist els miners del torn del matí que en arribar a casa i després de ben rentar-se i dinar, s'ajeien al bell mig d'un prat a fer la migdiada i a la vegada oxigenar els seus pulmons.
Fins aquí he intentat plasmar les converses mantingudes per rememorar la història de les mines,amb els ex miners Àngel Casas i Joan Cambras, als qui agraeixo la paciència que han tingut amb mi.
Textos i dibuixos
Jordi Bachs i Pujol.
