dijous, 14 de març del 2019

Històries d'un poble miner. Catàstrofe a Torallas.


                                                 LA VANGUARDIA

                                           Lunes 03 de Octubre de 1887

       Podemos ampliar hoy, con algunos detalles, verdaderamente dolorosísimos, (dice La Publicidad) la noticia que ayer adelantamos referente a la desgracia que sufrieron algunos empleados de las minas de San Juan de las Abadesas.
        El ingeniero jefe de aquellas minas, don Luis Mariano Vidal, cesó el viernes, por dimisión, en el desempeño de aquel cargo, y los empleados que estuvieron bajo sus órdenes, queriendo darle una muestra de afecto, le acompañaron hasta la estación de San Juan, previo el permiso del nuevo ingeniero don José Margarit.
        Después de estrechar por última vez la mano, en señal de despedida, del que habia sido su jefe, se dispusieron aquellos a regresar a su residencia, y mientras unos emprendian el camino a pié, por la carretera, otros, en número de nueve, subieron a un wagonete de los que se utilizan para el servicio de las minas.
         Salió el vehiculo, y sin saberse la causa que lo originara, se deslizo ràpidamente por el plano inclinado, siendo a los pocos momentos su velocidad vertiginosa, sin que pudieran disminuirla, ni menos detener la marcha, los medios que para ello se emplearon, lo cual hizo que al llegar el wagonete a una curva que hay en la via, frente a la fábrica de cemento de la sociedad, descarrilase y se despeñase, yendo a parar con todos los viajeros que lo ocupaban al fondo de una alcantarilla.
         En revuelto montón, entre los restos del wagonete, y salpicados de sangre, quedaron las nueve personas que antes ocuparan el vehículo; muerta una de ellas, herida gravemente las mas, dos solo con varias contusiones e ilesa una.
       Inmediatamente acudieron en socorro de aquellos desgraciados todos los individuos de la colonia minera que tuvieron conocimiento de lo ocurrido, y trasladaron el muerto y los heridos a las casas inmediatas, dando aviso para que acudieran médicos cuanto antes.
       Los primeros auxilios prestólos un cirujano que habita en la colonia; luego acudió el médico de San Juan de las Abadesas señor Mir, y mas tarde llegó el médico de las minas señor Comamala, que se hallaba ausente al ocurrir la catástrofe. En cuanto se tuvo noticia de ella en esta capital, salieron para Torallas el doctor Viura, médico principal de la compañia y el jefe de la explotación señor Vehil.
      He aquí las desgracias ocurridas a consecuencia de tan terrible suceso:
      El ingeniero don Juan Moreu, murió en el acto, quedando con la cabeza aplastada debajo de una de las ruedas del wagonete.
      El oficial de la administración don José Puig, fué recogido moribundo y falleció a poco de haber sido trasladado a una casa inmediata.
     Quedaron heridos de mucha gravedad don Eudaldo Arqués, maquinista, que ayer inspiraba mucho cuidado; don Antonio Borrás, escribiente, cuyo estado no era tampoco muy satisfactorio, y don Luis Tura, auxiliar, quen, sin haber dasaparecido la gravedad, se hallaba en estado relativamente satisfactorio.
       Además hay otros dos heridos, habiendo recibido también contusiones, el reverendo señor Ribas, cura de la colonia, y un maquinista. El único que resultó ileso, fué un capatáz de mineros.
      Tanto el ingeniero jefe señor Margarit, como los empleados y demás personas de la colonia procuraron atender y asistir a los heridos como les fué posible.
        La esposa del señor Moreu se hallaba en esta ciudad y se tomaron las debidas precauciones a fin de prepararla para el rudo golpe que la esperaba, golpe que recibió la joven esposa del señor Puig inesperadamente, habiendo quedado desde aquel instante sumida en una especie de estupor que hace temer por su razón. Hace su desgracia mas lastimosa la circunstancia de hallarse la infeliz en estado interesante.


                                        Fins aquí la noticia publicada a La Vanguardia.


                                        =================================

                                                                   
Fotografia de l'època de Can Balagué.  En ella es pot veure a l'esquerra la via per
on suposadament circulava l'anomenat" wagonete", que es la de tornada a Ogassa
i al fons a la dreta els habitatges de la colònia on els accidentats segurament varen
rebre els primer auxilis.


                                                               
       
       
          

    

dimecres, 6 de març del 2019

Històries d'un poble miner. A Ogassa falten miners.


                                                      LA VANGUARDIA

                                              Sábado 15 de Agosto de 1914.


              Ayer tarde acudieron al Gobierno civil mas de un centenar de obreros despedidos de las obras que en Vallvidrera llevaba a cabo la Canadiense, en espera de ser trasladados a sus pueblos.
              El señor Andrade procura que todos ellos sean atendidos lo antes posible.
              Algunos en vez de marchar a sus pueblos, se trasladan a las minas de carbón de San Juan de las Abadesas, donde se han pedido trabajadores, pero otros no quieren hacerlo porque en aquel paraje no se admite a las familias de los obreros.

              Fins aquí la noticia publicada a La Vanguardia.
                   
                                   
                                        =================================
                                                             


                                                           
Fotografia de l'època de la noticia esmentada (principis s. XX)
Treballadors davant l'entrada a la mina Dolça.


                                                                     



                             

dijous, 24 de gener del 2019

Històries d'un poble miner. La sanitat a Ogassa l'any 1885.



    LA VANGUARDIA.    Jueves 17 de Setiembre de 1885.

    El estado sanitario de Ogassa y Surroca (minas), segun dictamen del Dr. Pedro Riera y Bertrán, delegado por el gobernador de Gerona , es el siguiente:
    Que el servicio sanitario es excelente, pues allí hay un médico perenne, el Sr. Truillet, persona muy inteligente, un practicante en medicina, otro en farmacia, con un botiquin muy provisto, un hospital con varias camas, una brigada sanitaria compuesta por 22 individuos para auxiliar i velar a los enfermos y seis hermanas de la caridad para el mismo objeto. Además  el infatigable Sr. Comamala, médico de San Juan, va todos los dias a dicho punto para ayudar al Sr. Truillet.
    Que además se han adoptado todas las medidas higiénicas que en tales casos aconseja la ciencia, tanto en la questión de desinfección como en higiene general.
    Respecto a la alimentación se ha establecido un depósito de comestibles para el uso de los trabajadores de las minas, abundante en alimentos de primera calidad y que para hacer uso de ellos, no necesitan dinero, sino que se les descuenta luego de la paga.
    No existe ningún enfermo de cólera, gracias a las medidas tomadas por la empresa, por el médico inspector Dr. Viura y por los demás facultativos, sin exceptuar el Dr. Riera y Bertrán.

    Fins aquí la notícia publicada a La Vanguardia.


                      ===============================================


   
     Com podeu veure, en aquells temps no devien haver-hi  les retallades en sanitat que hi han ara.
    Bromes a part, vist el desplegament sanitari que hi havia a Surroca, aquesta notícia dona fe de la gran importància de les mines en aquell moment, dels inicis de la producció de ciment, de les expectatives futures que tot plegat generava i de la gran quantitat de personal que devia treballar-hi.


Fotografia d'aquella època d'un cartell de "La Surroquina" que devia
ser la primera fàbrica de ciment de la família Benet. Com es pot veure
 en el dibuix no hi havien encara les vagonetes i el transport de material
       es feia amb carros i tracció animal.
                                                       

divendres, 23 de febrer del 2018

Històries d'un poble miner. === El còlera arriba a Surroca.

     La Vanguardia 30 de julio de 1885.

     Dice la Crónica de Cataluña en la edición de ayer tarde:

     Personas llegadas de la parte de Ripoll nos han dicho que anteayer fallecieron en el caserio de Surroca, minas de San Juan de las Abadesas, dos trabajadores mineros procedentes de Cartagena, quedando enfermos otros tres o quatro, atacados segun parece, asi estos como aquellos del cólera, importado en tal caso en aquellas elevadas regiones por las mismas victimas o alguna de ellas.
      Este pequeño foco ha quedado completamente aislado o sofocado mejor dicho, atendido en  su origen y con rápidas medidas adoptadas.

               Fins aquí la notícia publicada a La Vanguardia el 30 de juliol de 1885.



                           ============================================




                                                 


        Però tot i que eren temps difícils també hi havia notícies positives. Un any després  de "l'arribada del còlera" i gràcies a Fèlix Macià Bonaplata (foto), també arribava a Surroca la llum elèctrica. Va ser una de les primeres poblacions de l'estat espanyol i la segona de la província de Girona a disposar-ne. Per la festa de Santa Bàrbara de l'any 1886 al setmanari El Taga es podia llegir  "..........bailes en el entoldado alumbrado con luz eléctrica que ....... produjo un mágico efecto", i l'any 1888 ja hi havia llum al carrer.

                            ( "Quaderns de la revista de Girona" de Agustí Dalmau ).

dimarts, 28 de novembre del 2017

Històries d'un poble miner. ==== Festa de Santa Bàrbara 1960.

                     Notícia publicada a "La Vanguardia" a 9 de Desembre de 1960.
 
                                                        OGASSA
                                              Las fiestas patronales.

     El domingo comenzaron las fiestas de Ogassa y Surroca. Al oficio solemne en honor de su Patrona Santa Bárbara, que lo es asimismo de los mineros y a la solemne bendición de una nueva imagen, siguieron los tradicionales festejos populares, que revistieron extraordinaria animación.
     El alcalde, don Juan Vilalta, obsequió a autoridades y destacados representantes de las empresas locales con un almuerzo.
                             
                                Fins aquí la notícia publicada a "La Vanguardia"   

                =======================================================


        Aquesta foto inferior l'he publicada perquè correspon a la mateixa època, concretament set mesos més tard.
 Final de curs de l'any 1961.  D'esquerra a dreta Josep Basagaña (Josep de Can Camps), en Romero (mig amagat), Josep Mª Casadevall (mestre), jo mateix (en aquell instant protagonista), Francisco Basagaña (jutge), Joan Vilalta (alcalde) i el Dr. Juvany (llavors bisbe de Girona).

Foto: Fons particular.




dimecres, 8 de novembre del 2017

CARBÓ. Mines de cal Mingo.

        Les mines de Canalies, cal Mingo i Lolita estaven situades prop de la casa de  Bassaganya, sota el "collet" de la torra. A Ogassa es coneixien popularment com les mines de cal Mingo o del clot de cal Mingo, perquè estaven obertes realment en un clot. Per poder fer la visita a aquestes mines es evident que havíem de comptar amb la companyia d'una persona que conegués el lloc i com no, que tingués un bon tot terreny per poder-hi arribar. No em va ser difícil trobar aquest expert, només vaig tenir que demanar-li al meu amic Josep Basagaña (en Josep de can Camps) i molt gustosament ens hi va acompanyar.


Fotografia feta prop de cal Mingo, al fons el punt més elevat es el pic de Sant Amand.

Aquestes mines es varen explotar entre els anys 1920 - 1924 per la companyia Italo-Hispano Minera amb jornals que anaven de les 8'25 pessetes per dia del capatàs a les 5 pessetes dia de la resta de miners. Dirigia els treballs d'aquestes mines l'enginyer italià Gustavo La Pietra Gatti que es va traslladar a viure a Ogassa concretament al Prat del Pinter.


Tram de camí per on pujaven el material.

El carbó que s'extreia era transportat fins la plaça de la Gallina amb carros tirats per cavalls o  amb carretes que tenien molta més cabuda però tirades per bous que eren més valents, per camins molt fets mal-bé, "aixorrencats" que en deien popularment els miners i amb forts desnivells. A la fotografia superior en teniu una mostra.


Restes de la barraca d'una de les mines. 
Sobre aquestes ratlles podeu veure les restes de la barraca d'una de les mines, la boca de la mina no es pot veure ja que en el moment del seu tancament la devien ensorrar perquè ningú no hi pogués entrar.


Petita edificació on possiblement es guardaven els explosius.
També es pot veure aquest petit barracó on segurament es guardaven els explosius. Ho dedueixo perquè es troba una mica apartat de la boca de la mina i de la barraca dels treballadors, de dimensions molt petites i construït amb parets de gruix considerable però amb el sostre relativament senzill segurament per motius de seguretat, perquè en cas de explosió l'onda expansiva podés sortir per dalt.

.
Riera de la font de la Dou.

Aquestes mines estaven obertes molt a prop unes de les altres però a diferents nivells per poder extreure el carbó que els hi quedava per sobre o per sota, al costat mateix de la riera que baixa de la font de la Dou. Segurament en èpoques de molta pluja deurien tenir seriosos problemes amb l'aigua.


Interior d'una de les mines amb dos pams d'aigua cristal·lina.

A l'esquerra en Josep Basagaña i a la seva dreta en Manel Matute que també esta
fent un treball sobre aquestes mines.
       Les dades tècniques estan extretes del llibre "Testimoni d'un temps" de Martí Mercader.

diumenge, 3 de setembre del 2017

CARBÓ MAQUETA Estació de Torallas


                      CONSTRUCCIÓ DE LA MAQUETA DE TORALLAS PAS A PAS.
     
                                                                     
Estació de Torallas a mitjans del segle passat. En la foto de la dreta podeu
 observar el camí "fresat" que passava just entre l'estació i l'andana.
  Fotos Ramón Pont.

       L'estació o carregador de Torallas era el punt final de la línia de ferrocarril Barcelona - St. Joan de les Abadesses. Situada aprox. a 820 mts. d'altura i a mig camí entre St. Joan i Ogassa servia exclusivament per carregar el carbó de les mines i el ciment procedent de les fàbriques de Can Balagué, Can Benet, Can Marteng i la Fàbrica Nova. Com podeu imaginar era un lloc amb una gran activitat i que intentaré reproduir-ho i donar-ho a conèixer pas a pas.
     Voldria comentar també que aquesta estació era coneguda com "TORAIES". Suposo que a nivell més oficial, per el personal administratiu del ciment, de les mines, del ferrocarril, etc. tant escrit com parlat deuria ser Torallas, però popularment era  "TORAIES" i pronunciat "TURAIES".
    Tot el material que faig servir es de fabricació pròpia, excepte els "treballadors" que seran els últims d'entrar en escena, per la qual cosa a mesura que vagi construint ho aniré publicant juntament amb el muntatge.
       Per problemes d'espai en els treballs de construcció, aquesta reproducció constarà de tres maquetes individuals que un cop acabades i degudament complementades  ens mostraran tota l'activitat que es desenvolupava en aquest punt.
    El mes de Juliol del 2017 em poso mans a l'obra. El primer pas es aconseguir la màxima documentació possible, fotografies de les restes del que havia estat l'estació, comprobació de totes les mides possibles, edifici estació, llargària, amplada i alçada dels murs de l'andana, petits edificis secundaris, etc. Tot això complementat amb fotografies i plànols reals de l'època, converses amb persones que hi havien treballat o viscut experiències de molt a prop i del que recordo jo personalment, ja que el camí per anar a peu de Surroca a St. Joan o viceversa feia una drecera que passava per el mig de l'estació (vegeu foto superior dreta).

      MAQUETA CENTRAL. Edifici principal i andana de càrrega.
      A mitjans d'Agost començo la construcció de l'edifici principal. Consta de 28 obertures, 4 portes i 24 finestres. Tot i que han passat molts anys, crec recordar que la fusta d'aquestes obertures era pintada de blau, tant mateix eren més negres que blaves degut a la gran quantitat de pols de carbó i ciment que sempre s'hi respirava.

       Per seguir l'ordre correcte de la construcció he numerat les fotografies  segons vaig treballant.

1 -  A l'esquerra l'edifici principal sense teules, a la dreta amb el teulat acabat.
4 -  El conjunt de l'estació va avançant, a l'esquerra en primer pla es pot veure
el "volquet" per carregar el carbó al tren.








5 -  Imatges de l'estació ja coberta. Crec que no hi havia llum, intentaré esbrinar-ho,
però en tot cas jo n'hi he posat per millorar la visualització.
(Quan hi posi els "treballadors" segur que aquests també ho agrairan).


      3 - Esquerra primera "encavallada" a punt de sortir de tallers i a la dreta totes a punt.



6 - A mesura que la reproducció avança, també s'han d'anar construint
tots els complements necessaris. En aquesta fotografia podeu veure
pràcticament acabades 24 vagonetes per el transport del ciment.


7 - Ha arribat el torn dels vagons de carbó. En la fotografia n'hi han una
trentena, si en manquen més en farem una altra remesa. Els del davant ja
estan plens de carbó autèntic (triturat petit) i baixat en l'època de les mines
           per el meu pare que treballava al tall obert del Faig.


     MAQUETA CARA NORD.   Part de la reproducció que recull el tram inferior del pla inclinat de la Masseta i l'explanada on arribaven el vagons de carbó. En aquest lloc els treballadors hi tenien dues "barraques" per guardar eines i resguardar-se en cas de mal temps. De fet aquestes petites construccions eren habituals en tots els llocs on hi havien miners treballant. També i com podreu veure més tard, aquest lloc era el punt on s'acumulava tota la fusta que servia per anar apuntalant les mines. Aquesta arribava amb el tren i continuava el seu camí amb els vagons que tornaven buits.


8 - Presentació i primers passos de la segona part de la reproducció.


                                                                          
9 - El paisatge pren cos.



10 - Les vies ja estan al seu lloc.





Després d'uns dies de vacances reprenem l'activitat a Torallas. 

11 - Pla inclinat de "La Masseta" a l'arribada a Torallas. Podeu veure molta fusta
que servia per apuntalar les mines i la pujaven amb els vagons buits.



12 - En primer terme treballador de Can Marteng baixant ciment cap a Torallas i al fons
tres vagons buits de carbó pujant cap a "la Masseta"


13 - Plena activitat en l'arribada del carbó a Torallas i al fons a l'esquerra transport de ciment.



14 - Via del ciment de Can Marteng. Com podeu veure aquesta via en aquest
punt passava per sota el pla.


17 - Ha arribat l'hora d'anar preparant la construcció del ferrocarril,
sense aquest, el carbó no podria sortir de Torallas. Construcció pròpia
utilitzant metall, cartró i fusta.

15 - Treballadors en plena feinada, en deien fer "maniobres"
i troncs de fusta per tot arreu.


16 - Encaix de les dues primeres parts del conjunt, la del pla inclinat
i la de l'andana principal. Ja tenim els primers vagons a l'estació.








    MAQUETA CARA SUD.
    Part de la reproducció que recull la sortida de l'estació. En ella hi podreu veure el tren amb vagons carregats de ciment i de carbó a punt de sortir amb destinació Barcelona. Un vagó carregat de fusta destinada a les mines. També hi veureu la petita andana que servia per carregar el ciment procedent de Can Benet amb treballadors "enfainats" carregant un vagó.  Aquest carregador es va fer per donar cabuda a les vagonetes que primer baixaven de dues en dues per pròpia inèrcia i tornaven amb tracció animal (matxos) i que més tard van començar a fer-ho amb trens de més de 10 unitats arrossegades per una petita màquina (tractor) dièsel. També hi veureu una "barraca" de serveis, resguard dels treballadors en cas de mal temps i que el meu avi (peó de la carretera) utilitzava per guardar-hi les eines i fer-hi foc per escalfar el dinar quan treballava per aquesta zona.


                                                                  
Fotografia real de l'època en que es pot veure la sortida de l'estació
de Torallas. Es veu el carregador de ciment de Can Benet amb un petit
tren de vagonetes que de tornada a la fàbrica i no disposar encara de
de la màquina, tenien que ser arrossegades per "matxos" per guanyar
el desnivell.


                                    

           18 - Instal·lació de vies a la sortida de l'estació. Com podeu 
           observar utilitzant la més sofisticada tecnologia.





     19 - Infraestructura viària de sortida de Torallas pràcticament acabada.




       20 - Ja tenim presentada la primera expedició de carbó. Ara s'han d'anar
       polint detalls.




        21 - Tal com he explicat abans, el meu avi Josep (Pep de Can Bosc) era el peó de la
           carretera i ha estat el primer treballador que hi he posat.  Aquí el podeu veure molt
           "enfeinat" i darrera seu, ciment i carbó a dojo. 
       



                                                                     

22 - Una altre vista del tren a punt de sortida.



23 - Últimes instruccions abans de la sortida del primer viatge.



24 - A punt per encaixar la tercera part de la reproducció.
                                               

                                                                                 
25 - Les tres parts de la reproducció unides, el que vol dir que l'estació
de Torallas un segle més tard torna estar "pràcticament operativa".
Només resten petits detalls i podrem donar la maqueta per acabada.
                                                 
                                       
                                                                   
26 - A l'esquerra foto de l'època carregant ciment i a la dreta
fent el mateix treball a la maqueta un segle més tard.

        Tot el conjunt es pot veure a l'ajuntament de St. Joan de les Abadesses en hores d'oficina.
                                                  
                                                             




ANIREM FENT PASSOS.............