CARBÓ. L'avi Josep. "el peó de la carretera".

El meu avi Josep Cambras Macias mes conegut per en Pep de Can Bosc o "el peó de la carretera", va treballar a la companyia minera destinat al manteniment de la carretera d'Ogassa a St. Joan de les Abadesses

En els dos cercles l'avi Josep en un descans
de la feina i la seva filla Margarita que l'hi
havia anat a portar el dinar amb una amiga.

que era de grava. Nascut a la Vall de Bianya l'any 1898 es va casar amb la meva àvia Teresa i va viure un temps a Sant Joan de les Abadesses on van néixer les seves filles Margarita que mes tard fou la meva mare i la Paquita, fins que l'any 1929 amb l'idea de trobar feina a les mines,  horts per el conreu de les viandes i poder criar bestiar per el consum propi, es va traslladar amb la família a Ogassa a ca l'Enric que es el nom oficial de la casa, però que tothom coneix com a can Bosc on va quedar instalada la família fins a dia d'avui   que tot i que no hi vivim tenim cura de la casa perquè les nostres arrels es evident que no les volem perdre.

  Va ser un home realment treballador i molt orgullós de la seva feina de peó, hem de pensar que en aquells temps hi havia joves de Sant Joan de les Abadesses "quintos" que feien el servei militar a les mines i altres persones que treballaven a les diferents fàbriques de ciment i que feien aquest trajecte alguns amb bicicleta que era el vehicle més popular d'aquell temps i la majoria a peu, ell estava molt content quant moltes d'aquestes persones es paraven per saludar-lo, i si li preguntaven Pep com va això? ell solia contestar a tall de broma, "muchu trabaju i pocu dineru" i llavors feien  "petar" la xerrada (no hi havia les presses d'ara) i si a més li comentaven  el bon estat de la carretera, això el feia tan feliç que quan arribava a casa era la primera cosa que ens explicava.

                                                                      

Fitxa d'alta a l'Arrendatària del meu avi Josep.

   Va treballar sempre de peó des que va començar a la companyia minera fins que es va jubilar, només el varen canviar de feina durant un temps un cop acabada la guerra civil per ajudar en el muntatge del cable aeri del Faig (foto superior). El seu horari de treball fou sempre de les 8 h. del matí fins les 5 h. de la tarda amb una hora de descans al mig-dia per poder dinar, s'enduia sempre el menjar a la feina excepte el dia que l'avia Teresa feia "escudella" que aquesta l'hi portaven acabada de fer amb una "barmita" (així en deiem a casa) les seves filles Margarita (la meva mare) o la Paquita (la meva tia), jo de petit també l'hi portava alguna vegada els dies que no teniem escola.

Restes de les barraques que feia servir en cas de mal temps.

Quan la feina la tenia a la part de la carretera mes propera a Ogassa els dies de mal temps dinava a la barraca que hi havia prop del ciment de can Benet i si treballava a la part mes propera a St. Joan, la barraca que feia servir era una al costat mateix de l'estació de Toralles, allà podia fer foc per escalfar-se i també escalfar el menjar.

Restes de la "tremuja" de can Marteng.

En la fotografia superior podeu veure la "tremuja" que era el lloc on li portaven la grava que posteriorment ell amb el "carretó" repartia per la carretera en els llocs on feia falta, sobretot en èpoques de pluja en que la carretera quedava molt “aixurrancada” (encara que soni malament era de la manera que es deia) que volia dir plena de forats. A part del "carretó", la resta de les eines que feia servir eren el pic, la pala, el “resclet” per repartir la grava, el “picolador”", o “masseta” de mànec llarg per esmicolar la grava més grossa i poca cosa més, amb això en tenia prou per mantenir la carretera en perfecte estat. En la fotografia inferior podeu veure les eines del "peó Josep" fotografiades davant de la casa amb el que queda de la "barmita" que pel que sembla encara es possible que mantingui l'olor d'escudella i també un detall de la pala on podreu observar que estava marcada amb tres forats el que demostra la seva autenticitat.

A la dreta el podeu veure amb un grup de caçadors d'Ogassa que si mal no recordo havien anat a caçar l'isard a Ull de Ter. Era un aficionat a la caça, quasi sempre a prop de casa i moltes vegades hi feia "petar" com deia ell alguna "becaina" que volia dir una petita dormida en algun racó assolellat. Els dies que portava algun conill, tudó, esquirol o gaig venia molt content i l'endemà  l'àvia Teresa en feia un bon arròs. Una altre cosa que també li agradava molt, era escoltar la R.E.I. (Radio España Independiente) popularment coneguda com La Pirenaica que molts pensaven que estava situada al cantó francès dels Pirineus quan en realitat emetia des de Moscou i mes tard des de Bucarest. Agafava la ràdio i es posava en algun lloc del jardí a escoltar-lo, però entre que el volum el posava baix perquè aquesta emissora era prohibida i les  moltes interferències no devia sentir gran cosa, però no se'n oblidava cap dia.

A l'esquerra podeu veure tres imatges de la vida familiar:
Els avis convidats a casament a Olot.
Fotografiats davant de la casa després d'una bona nevada.
I al cap de taula en la celebració del Nadal de l'any 1962.

En la fotografia de la dreta podeu veure la que ell deia la "meva" carretera a l'entrada del poble en una imatge de la primera meitat del segle passat. Durant l'època que ell va treballar a la carretera, el director de les mines era el Sr. Victor Rich Bonhora, el pare del qual en els primers viatges que va fer a Surroca i sorprès per la bellesa del poble hi va dedicar un poema del qual un petit vers l'he posat a peu de foto. Ja sabeu que al arribar al poble la carretera passa entre dues grans roques i a aquest punt concret és el que fa referència el vers.

Arribada a Surroca (inicis s. XX), l'avi Josep encara no treballava
a la carretera i en el cercle les dues roques que donen l'entrada
al poble a l'alçada de la casa i el gorg de Cobertró.

      ANECDOTARI.
     Tot i que del meu avi en tindria moltes anècdotes, només n'explicaré tres.


     A mes dels horts de la casa, també tenia un camp de patates una mica apartat i al costat mateix del bosc. D'aquest camp es va donar compte que quan les patates ja eren grosses, cada nit li'n robaven alguna planta i va pensar que això ho tenia que parar. Una nit de lluna plena va agafar l'escopeta i es va amagar al bosc, de sobte es va adonar que venia un home, va esperar que aquest donés el primer cop d'arpelles, llavors va disparar un tret a l'aire, i aquell home va marxar amb tanta pressa que per el camí va perdre el sac, però de les patates ja no li'n varen tocar cap més.

                              =========================================

     Els meus avis cada any mataven porc i també durant la guerra, un cop acabada aquesta molts soldats republicans camí de França passaven per casa, entraven i sense demanar res s'emportaven mantes per abric i tot el menjar que podien, sense fer cas de les súpliques de la meva àvia ni de la por de les seves filles llavors molt petites. Per poder salvar les "botifarres" i les "llangonices" les va tenir que posar en sacs de roba, portar-les a l'hort i colgar-les sota un gran paller de "tronques" de blat de moro. Així va poder conservar uns embotits que en aquells moments tan difícils, per a ells representaven la subsistència de tot un any.

                              ==========================================

       Mentre treballava a la carretera veia baixar cada dia els "quintos" que feien el servei militar a les mines, anaven amb bicicleta i al ser joves i valents no tenien cap por i corrien molt, ell sempre els  deia aneu més poc a poc que algun dia us fareu mal, ells el saludaven però no feien cap cas dels seus consells. Un dia un grup d'aquests "quintos" acabant de passar pel seu costat, la carretera feia un revolt i just al mig es varen trobar un ramat d'ovelles. El resultat ja us el podeu imaginar, no varen poder parar i el que anava al davant (normalment el més valent i espavilat) ja va ser sobre les ovelles, va saltar per sobre la bicicleta amb la gran sort que les ovelles eren tan juntes que van fer de coixí i pràcticament no es van fer res. Ell al sentir els crits i veure les corredisses dels animals ja es va pensar el que havia passat, però just arribar-hi ja havien tornat a pujar a la bicicleta i a vall va que no ha passat res.

                             ==========================================

CARBÓ. MAQUETA. Estació i Mina "La Ramona".

Per guanyar els forts desnivells de la conca minera es feia per mitjà dels anomenats "plans inclinats", aquests  eren uns trams de  doble via on s'utilitzava la força dels vagons que baixaven plens per fer pujar els buits  , els vagons anaven sempre de dos en dos i a la part superior del "pla inclinat" hi havia una torre on s'hi trobaven les politges dels cables i uns contrapesos per compensar la diferencia de pes entre els vagons plens i els buits.

Ficció o realitat?   La paret de la "barraca" 6 cms. d'alçada, el miner 4 cms. els arbres que son  reals 8-10 metres.

Imitacions d'època de la reproducció.

    La zona de treball de "La Ramona" era una esplanada situada a uns 500 m. aprox. de casa meva , sobre mateix del Prat del Pinter i era el punt central del "pla inclinat" entre "La Gallina" i el "Taller".  Aquest "pla" constava de dos trams,  cada un dels quals tenia els seus cables individuals i era en aquesta estació que feien el canvi de cables, quan arribaven dos vagons plens de "La Gallina" al moment que quedaven parats, els miners en desenganxaven els cables i enganxaven els altres per baixar-los fins al "Taller", i evidentment passava el mateix amb els que pujaven buits. Veureu en la reproducció que el tram per sobre de "La Ramona" tenia 3 rails i es perquè només es desdoblava totalment uns pocs metres justament a la meitat del tram per poder-se creuar els vagons, també podeu veure que els miners que esperen, ho fan amb una fusta a les mans, en deien "cala" i era un pal d'uns 8-10 cms. de diàmetre en el punt mes gruixut, 50-60 cms de llargada i de forma cònica per poder-lo agafar fàcilment i que els miners tiraven  a les rodes per "calar" o parar els vagons, tots els miners ho sabien fer encara que a vegades sortia alguna "cala" disparada perquè no havien encertat la roda, però n'hi havia d'especialitzats que en deien "calers" i aquests ho feien amb molta pràctica i estil i no solien fallar. Al costat mateix d'aquest "intercanviador" o estació també hi havia la mina de "la Ramona", mina que va donar el nom a tot aquest centre de treball i en la qual hi havia treballat el meu oncle Francesc,davant la mina i podeu veure un miner preparant els troncs per les "enfustades" i dos que intenten buidar una "vagoneta" de material dolent a la "terrallera", al costat mateix d'aquesta mina també hi passaven les vagonetes del cable aeri del "Faig" i per l'altre cantó hi arribaven els vagons procedents de la "mina Nova" i també el carbó que procedia de les mines  que nosaltres en dèiem "Coto de baix" i "Coto de dalt".

La maqueta vista des de diferents angles.

   ANECDOTARI. Des d'aquesta estació a vegades algun vagó s'escapava lliure vies avall per alguna errada humana en el moment d'enganxar els cables, llavors se sentien uns crits molt forts dels miners avisant als del "Taller" que s'allunyessin per no prendre mal i durant uns 20-30 segons el soroll era espectacular fins que el vagó s'estavellava a mig camí (semblava un terratrèmol), després es feia un silenci impressionant trencat per les primeres veus dels miners discutint el com i el perquè allò havia passat. Imagineu-vos per uns moments l'impacte de veure baixar lliure un vagó ple de carbó per una pendent tan forta, quan això passava els crits i el soroll se sentien per tot el poble.

A la part superior d'aquestes imatges podeu veure el que queda de la mina i de la "barraca" dels miners, i a la part inferior l'esplanada tranquil-la i silenciosa (qui t'ha vist i qui et veu) i un tram del "pla inclinat" on després de 45 anys del tancament de les mines encara hi ha el cable a terra del darrer viatge de carbó.

Fotografia feta a la plaça de "La Ramona",  just darrera del miner que fa "el trago" es veuria casa meva, la edificació petita que es veu a la dreta, es un barracó de soldats que hi varen construir un cop acabada la guerra i destinats a la construcció i manteniment dels "bunkers" del Coll del Pal que encara avui es poden veure i les dues fletxes assenyalen, la superior una "xaranga" utilitzada per separar el carbó gros (brasa o fragua) del petit (trit o terregada) i l'altre, dues "cales" que servien per frenar els vagons o parar-los del tot, la persona que generalment ho feia en deien "el caler", encara que tots en sabien.
Fotografia de procedència desconeguda.. 

     

    Aquesta maqueta es pot veure en dies d'oficina a l'entrada de l'ajuntament de St. Joan de les Abadesses.

Maqueta fotografiada a l'exterior, al fons les muntanyes de "les aiades" i "castellets"

    Seguirem actualitzant-la...............

CARBÓ. Mina Juncadella.

Aquesta mina es troba a 25 m. de la casa on vaig néixer ca l'Enric, el nom de "Juncadella" li ve donat per una font que hi ha a uns 200 mt. a on  els miners hi anaven a buscar aigua, una font molt coneguda en l'època de les mines, avui totalment oblidada i que en un futur comentaré amb més detalls.  Entre la mina i la casa s'hi troba un forn de calç en bon estat tot i que amb el pas dels anys ha anat quedant tapat de terra i només se'n pot veure la part superior  i que se suposa que va servir per fer la calç que es va utilitzar per construir la casa així com també la boca i un tram inicial de la mina que també es va fer  d'obra i que fa que després de tants anys encara avui es mantingui en bon estat, hem de pensar que en aquell temps el ciment que ara coneixem no existia.

Quan la meva família  va anar a viure a aquest lloc l'any 1930 aprox. la mina ja era tancada, el que vol dir que la seva explotació es va produir entre finals del s.XIX i principis del s.XX, el material dolent que sortia de la mina s'abocava justament davant de casa meva i aquella "terrallera" que es va anar formant i que encara avui es pot veure, amb el pas dels anys  es va convertir en un hort de casa  i actualment encara ho es, i el carbó que s'extreia es transportava amb vagons fins l'estació de "La Ramona", 500 mts. aprox. totalment plans, (els dos llocs tenen la mateixa altitud) i d'aquí  fins la plaça Dolça amb el pla inclinat.

La Juncadella aiguats 1982

Mina Juncadella 2013

 ANECDOTARI. Tota l'activitat que jo recordo d'aquesta mina era la que l'hi donaven els ànecs  de casa que hi anaven a remullar-si tantes vegades com volien perquè poca o molta sempre hi havia aigua i també recordo vagament que quant jo era molt petit alguna vegada (poques perquè anava escàs) i si la festa era molt assenyalada hi havíem posat alguna ampolla de cava (llavors era "xampany") per mantenir-la en fresc. Aquesta mina també  servia de "pluviòmetre", quan venia alguna "llevantada"  a casa deien " ha plogut molt perquè la mina ha revingut· o "no ha plogut gaire perquè la mina encara no ha revingut" volien dir si de la mina en sortia o no en sortia aigua. En les diferents imatges podeu veure que el nostre peculiar i particular "pluviòmetre" era i encara es molt eficient.

Al fons a l'esquerra hi podeu entreveure la mina i en primer terme les restes del forn de calç amb la "Sisqueta" i en "Nicetu" fent tasques de manteniment.

La Juncadella any  2012

El meu pare Mariano intentant desviar l'aigua que sortia de la mina l'any 1982 (fotografia  cedida per l'Ajuntament d'Ogassa)

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Julià de Saltor.

Sant Julià de Saltor, església i rectoria. Maqueta fotografiada a l'exterior amb el rere fons de la muntanya de St.Amand que es el seu entorn natural

Fotografia imitació d'època en que es pot veure la reproducció de l'església de Saltor i al fons la masia del Joncar

Sant Julià de Saltor es una petita parròquia del municipi d'Ogassa, situada a 1350 m. d'altitud sota les cingleres de St. Amanç per la cara sud. Tot i que la primera església de Saltor ja surt documentada l'any 890 en l'acta de consagració de la de Sant Pere de Ripoll, de l'actual se'n podria situar la seva construcció al s. XI i depenia del Monestir de Ripoll. Es una construcció de l'anomenat romànic rural, consta d'una nau rectangular de dues alçades amb un petit campanar de torre d'un sol pis, al llarg dels anys també ha sofert algunes modificacions perquè per exemple a la nau més alta i per la cara de la muntanya es veu clarament que hi havia hagut una porta a l'alçada d'un primer pis, no se quina era la seva utilitat i que fa anys que està tapiada.  Adossada a l'església hi ha la rectoria que al menys fins fa poc era habitada, no obstant això el conjunt en general està molt deteriorat i en procés irreversible de desaparició si ningú hi posa remei, la qual cosa farà que es perdi definitivament un altre testimoni històric del nostre passat. Punt de destinació o de pas de nombroses sortides des de qualsevol poble de l'entorn, tan a peu com amb BTT,  ja que al tenir a prop llocs tan emblemàtics com St. Amand, Taga o serra cavallera el fan molt conegut per els amants de la natura tan de la comarca com d'arreu de Catalunya.                                                                                                               ANECDOTARI. Ara anar a caminar per la muntanya no es massa habitual i en diem "fer esport", però a casa meva a Ogassa teníem i tenim família a Campdevànol i el meu avi Josep Cambras moltes de les vegades que hi anava marxava a peu de bon matí amb el "sarró" ben proveït, l'escopeta penjada a l'esquena (llavors es podia caçar per tot arreu) i  anava d'Ogassa a Campdevànol passant per Saltor i Corones, i a l'hora de dinar sense fer-ne gaire soroll havia arribat al seu destí i si a més podia arribar-hi amb alguna peça de caça (conill, tudó, gaig, etc.)  la seva felicitat era complerta. Aquesta es una de les 14 maquetes que tinc guardades a casa meva.

Una altre visió de l'església.

Detall de la part davantera de la reproducció on es pot veure la diferència de construcció de la rectoria i de l'església.

Planimetria de St. Julià de Saltor.   1/200
Manel Anglada i Bayès.

CARBÓ. MAQUETA. Estació del cable de ca l'Ermengol

Maqueta de l'estació del cable de ca l'Ermengol, al fons es poden veure les runes de la verdadera.

Aquesta estació va ser construïda a principis dels anys 40 i era el punt de destinació de les "vagonetes" que baixaven el material de la part més alta de l'explotació que era el tall obert i la mina del Faig. Les vagonetes estaven fixades al cable amb trams equidistants de manera que quan n'arribava una de buida a l'estació del Faig que el cable quedava parat i la carregaven, també n'arribava una de plena a l'estació de ca l'Ermengol que la buidaven. El carbó d'aquestes vagonetes s'acumulava dins dels murs de pedra que servien de base de l'edifici i al mateix temps de dipòsit i "tremuja", després i tal com es pot veure amb la reproducció, els miners posaven els vagons sota unes "trampes" que accionades manualment amb unes palanques donaven sortida al carbó i els vagons s'omplien molt ràpidament i sense esforç. Un cop els vagons eren plens n'ajuntaven uns quants i tirats per uns cavalls que en deien "matxos" els portaven fins sota mateix de les oficines i la torre del director on començava el pla inclinat Nº 5  fins el poble. Davant la maqueta i a l'esquerra podeu veure un "bolquet" que era un mecanisme que descansava sobre uns rodets de ferro on hi entrava un vagó ple de carbó i quedava totalment collat, un cop dintre els treballadors donaven una empenta amb els peus al "bolquet", aquest donava la volta entera, el vagó s'havia buidat i el material baixava a traves d'una rampa fins la fàbrica de pans de carbó, encara que aquesta fàbrica i el "bolquet" per tirar-hi el material ja funcionaven  molt abans de la construcció del cable i el carbó hi arribava per vies des del pla inclinat de "la gallina - la Ramona - el taller". També en la reproducció podeu veure uns troncs de fusta apilats i un miner que en porta un d'ells, aquestes fustes quan n'hi havia les pujaven amb les vagonetes buides i servien per fer les "enfustades" i consolidar la volta de la mina a mesura que l'anaven construint i així evitar que s'enfondrés. La primera fotografia esta presa des de la carretera que porta al Prat del Pinté i en ella hi podeu veure en primer terme la maqueta i de fons les restes de l'estació autèntica que encara resten dempeus (malauradament per poc temps) i a l'esquerra d'aquesta, la casa de ca l'Ermengol que l'hi donà nom.  Les altres fotografies estan fetes a la collada de la Creu i a la collada de can Camps.
    Aquesta maqueta es pot veure als baixos de l'ajuntament de Sant Joan de les Abadesses en hores d'oficina.

Fotografia imitació  "d'època", just al cantó esquerra i mig coberta de boira es pot entreveure la casa de Fogonella.

Fotografia de l'època on es pot veure el bolquet, uns miners i a l'esquerra un "matxo" que servia per estirar els vagons. (Fotografia cedida per Caterina Arnau).

En aquesta fotografia dels anys 60 podeu veure en el cercle petit l'estació del Faig, en l'ovalat la de ca l'Ermengol i la casa que l'hi donà nom, entre les dues estacions es poden veure les torres que aguantaven els cables. Fotografia extreta de la revista QUADERNS d'Agustí Dalmau.

Activitat minera a trenc d'alba. Maqueta fotografiada a la collada de la Creu.

          Aquesta maqueta es pot veure a l'entrada de l'ajuntament de St. Joan de les Abadesses en horari d'oficina.

ROMÀNIC. MAQUETA Sant Vicenç de Planoles.

L'església a vista d'ocell.

Vista de la cara oest on es pot veure clarament la unió de l'atri porxat a la nau principal de l'església.

                                                                              A l'esquerra de la carretera de Ribes de Fresser a Puigcerdà en plena collada de Tosses   i a 1136 mts. d'altitud  trobem el poble de Planoles (Planezoles) i en ell podem veure fàcilment l'església dedicada a Sant Vicenç, ja que el seu esvelt campanar amb el rellotge marcant el pas del temps de cara a la població sobresurt de manera singular. Les primeres dades d'aquesta església les trobem a l'any 1141, però es molt possible que ja existís abans. Al s. XII la possessió d'aquest indret es repartia entre els senyors de Mataplana i el rei. L'edifici al principi constava d'una sola nau de forma rectangular capçada a l'est per un absis semicircular adornat amb arcuacions llombardes, a la cara sud hi havia un atri porxat que mes tard fou incorporat a l'església com una segona nau, també el campanar al cantó sud-est i una capella a la cara nord son construccions molt mes tardanes. Aquesta es una de les reproduccions que es poden veure al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.                                                                

Vista general de Sant Vicenç de Planoles.

     Planimetria de St. Vicens de Planoles.   1/200
     Manel Anglada i Bayès.


                                                                                                                                                                               

ROMÀNIC. MAQUETA Santa Maria de Les Llosses.

Església de Santa Maria de Les Llosses.

*English version available below original post.

Les Llosses és un municipi de l'anomenat baix Ripollès i en ell hi trobem sobre un petit serrat a la dreta de la carretera que porta de Ripoll a Berga aquesta església romànica dedicada a Santa Maria. L'edifici actual es del s. XII  tot i que devia existir una altre església anterior perquè ja surt esmentada l'any 912 com a propietat del monestir de Ripoll. Aquest edifici consta d'una sola nau acabada a l'est per un absis ornat amb arquacions cegues i amb tres finestres de doble esqueixada molt ben repartides, a la cara nord i adossada a l'absis hi ha la sagristia construïda l'any 1854 (data marcada en una pedra), i a la cara sud o mig-dia s'alça el campanar de planta quadrada i la porta d'entrada coberta per una senzilla arquivolta. ANÈCDOTES.  No sé si aquesta església te molts visitants o pocs, però és evident que està al peu d'una carretera molt transitada i encara més en temps de bolets, sobretot rovellons, i val la pena perdre una estona per anar-la a veure. Quan en vaig fer aquesta reproducció l'edifici es trobava en bon estat de conservació. Construcció de la maqueta any 1999, hores de treball aprox. 250 h. aquesta reproducció no esta exposada.

Vista del cantó de llevant amb l'absis i la sagristia, també es pot veure una modificació posterior a la cara nord del campanar.

Detall del campanar al cantó sud-oest.

    Planimetria de Sta. Maria de les Llosses.   1/200
   Manel Anglada i Bayès

*English version

Les Llosses is a small village of the southern Ripollès, and this church dedicated to Santa Maria, is located next to the road that joins the towns of Ripoll and Berga.

The actual temple was rebuilt in the 12th century on a former temple already mentioned in the year 912 as a property of Ripoll Monastery. The building consists on a main rectangular body with an apse facing the East. The sacristy built as an annex in 1854 is located in its north-east corner next to the apse, and the bell tower is placed in the south-west corner next to the main entrance door.

This model, scaled 1:50, was constructed in 1999 in approximately 250 working hours.