Històries d'un poble miner. Lluís Marià Vidal i Carreras

        Lluís Marià Vidal i Carreras, director de les mines d'Ogassa entre els anys 1883 - 1887.

                                                                

                             Fotografia extreta de Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure.

                                                                         

       Nascut a Barcelona el 6 de juny de 1842 fou enginyer de mines, fotògraf pioner i president del Centre Excursionista de Catalunya, de l'Ateneu Barcelonès i de Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

       Exercí a les mines de Linares (Andalusia) i Almadén (Castella la Nova) i el 1881 fou enginyer en cap del districte de mines de Girona; més tard el 1883 dirigí la secció de mines de la Sociedad del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses i Ogassa.

                                               __________________________

       Explica el fotohistoriador de Barcelona Ramón Barnadas en "La fotografia de altura de Lluís Marià Vidal i Carreras"............. 

       Una noche de principios del mes de mayo de 1887, la explosión  de varios cartuchos de dinamita destruyó el despacho de trabajo de Lluís Marià Vidal.

       En unos relatos cortos publicados como memórias, Vidal en estas fechas ingeniero jefe de las minas privadas de Surroca-Ogassa, en la comarca del Ripollès, describe como salió indemne del atentado (Vidal, 1916:35).

       Un intenso dolor de cabeza le obligó a interrumpir el trabajo en su escritorio y a alterar una rutina que diariamente realizaba de 9 a 11 de la noche. Ir a la cocina a coger una vela y dirigirse al dormitorio resultó vital para él y nefasto para su agresor. Este, pese a haberse cerciorado minutos antes de que Vidal estuviera en su despacho, no salió victorioso, de manera que poco tiempo después el administrador de la explotación minera y al mismo tiempo juez de paz del pueblo, se convirtió en prófugo de la justicia.

       El ejercicio de Vidal como ingeniero director de las minas desde el 1 de agosto de 1883 respondia al pretigio profesional que habia adquirido. Tras estudiar ingenieria de minas en Madrid, en 1866 ingresó en el Cuerpo de Ingenieros de Minas del Estado, donde va ascendiendo de categoria. Asi por ejemplo, en 1870 es nombrado Ingeniero Primero de la provincia de Barcelona; en 1873 ingresa en la Comisión del Mapa Geológico de Espàña (será nombrado su director en 1908); y en 1882 llega a ser Ingeniero Jefe de la provincia de Girona.

      Todo ello sumado a sus amplios conocimientos de campo (Gomez-Alba 1992, Aragonés 1992) llevaria a la Sociedad Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas a contratarlo como responsable técnico de la deficiente cuenca carbonifera de Surroca-Ogassa.

       La ocasión la pintan calva, asi que Vidal obtuvo una exedéncia, asumió el reto de hacer rentables las instalaciones mineras y pasó a cobrar 30.000 pesetas anuales. Pero a pesar de las mejoras introducidas, las minas no produjeron la cantidad de carbón esperada y antes de que se cumplieran los cinco años pactados Vidal dimitió de su cargo.

       De esta manera el 30 de septiembre de 1887, al mismo tiempo que se alejaba en tren del lugar que habia sido su lugar de trabajo, el ingeniero también dejaba atrás un período teñido de amargas experiéncias. Simultáneamente, una vagoneta que retornaba hacia la colónia a algunos de los trabajadores que habian querido ir a despedirse de él, se despeñaba y mataba a algunos de sus ocupantes.  (En aquest blog podeu trobar més detalls d'aquest accident en dues entrades: "Catàstrofe de Torallas" i "Catàstrofe de Torallas-2").

                                        _____________________________________

      Més tard es va dedicar a la fotografia de muntanya i va obtenir un conjunt de fotografies considerades de las més antigues del Pirineu.

        Moria a Barcelona el 10 de gener de 1922.

       

                                       ______________________________________

     Textos extrets de Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure i del treball de Ramón Barnadas i Rodriguez, "La fotografia de altura de Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922)".

                                         

       

       

Històries d'un poble miner. Expectatives de producció a les mines.

                Notícies extretes de la  "HEMEROTECA DE LA VANGUARDIA"



                                                                 LA VANGUARDIA   

                                                               21 de septiembre de 1901     

     La Sociedad "Hulleras del Pirineo.------ Que sus minas de Surroca están en preparación; que dentro de ocho meses produciran 30.000 toneladas anuales, llegando a 70.000 a los dos años de preparación; que no puede hoy probar sus carbones en generadores de vapor por la falta de lavaderos; y que dicho carbón es semejante al de las minas de San Juan de las Abadesas.


                                  ========================================

         

                                                                   14 de diciembre de 1887

       La Sociedad Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas ha contratado con "La Maquinista Terrestre y Marítima", encargada esta última de la instalación de calderas y màquinas- motores para proporcionar fuerza y vapor a los expositores que instalen aparatos en la galeria de máquinas de la Exposición Universal de Barcelona, el suministro de todo el combustible que sea menester durante el plazo que esté en actividad aquella manifestación del trabajo, empleando, al efecto de quemar los carbones menudos y antracitosos de sus minas, los aparatos especiales que hace algún tiempo viene experimentando con el mejor éxito, en terminos tales, que de ellos tiene ya en actividad o en construcción unos cincuenta.

                                    =======================================

                                                                             

Fàbrica de la Maquinista Terrestre i Marítima l'any 1885.
Eren els anys que feien proves a les seves calderes amb el
 carbó de les mines de Surroca.
Foto extreta de Google.
Fons fotogràfic popular de la Barceloneta.
Ajuntament de Barcelona.

                                                    Miércoles 21 de diciembre de 1887  

       La Sociedad "Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas" ha ideado un nuevo aparato para que pueda consumir el carbón menudo de sus minas y obtenerse una notable economia. 

       Entre las varias sociedades y particulares que los utilizan, se cuenta "La Maquinista Terrestre y Marítima", cuyos talleres han sido recientemente visitados por muchos de los principales industriales, al objeto de examinar dos de los citados aparatos que dicha sociedad hace funcionar, con muy notable éxito, en dos distintos hogares al sevicio de dos calderas de diferentes sistemas, una de ellas multitubular y la otra de hervidores a fuego directo, obteniendo en ambas los mejores resultados.

                                  ========================================     

                                                          Miércoles 08 de marzo de 1882

       Sabemos que la sociedad "El Faro Industrial" está haciendo los necesarios preparativos para la inmediata explotación de las abundantísimas minas de carbón que posee en la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas.

                                    ========================================

                                                     Viernes 19 de octubre de 1888

       El señor Doria expone el tema "Carbón de San Juan de las Abadesas y hogares en que conviene emplearlo".

       Dice que el carbón menudo constituye el 80 por ciento del totalmente extraido; expone su análisis y estudia las distintas clases, asi como las calorias que desarrolla.

       Describió los hogares que la Compañia de San Juan de las Abadesas usa para el empleo del carbón menudo. Enumeró las ventajas que tiene, pues comparándolo con el de Cardiff, se obtiene una economia de un 17 a 20 por ciento, y con su uso, dice, nos sustraeríamos a la contribución al extranjero, haciendo prosperar a nuestra pátria (grandes aplausos).

       El señor Raventós y el señor Doria ratifican.

                                    ======================================= 

   

  

Carbó. Del Faig a Torallas

 

     Amb aquesta entrada vull intentar mostrar la construcció d'una maqueta en la qual es pugui visualitzar tot el procés que feia el carbó des del punt més elevat de l'extracció (El Faig) fins arribar a l'estació de Torallas passant per les fàbriques de ciment. Tot aquest espai el voldria encabir en una reproducció de 2'5 mts. per 80 cms.

      Les maquetes que he construït fins ara, les he fet a una escala 1/50 aprox. Es evident que en aquest cas no puc aplicar la mateixa proporció perquè les dimensions serien totalment desmesurades i impossible de poder-hi treballar. Tot i això per poder-la construir en l'espai que tinc per treballar l'he de fer en dues reproduccions de 1'25 mts. per 80 cms; una del Faig a Ogassa, i l'altre d'Ogassa a Torallas, que unides de manera acurada puguin representar amb força claredat tot el moviment del carbó i ciment que durant tants anys va marcar la vida de casa nostra.

      Aquesta maqueta  voldria que fos un retrat dels anys 1950-60 aprox. que son els que jo recordo, i en ella intentaré ubicar-hi al seu lloc aproximat la majoria de mines que varen arribar al final de l'explotació, els trams de vies que servien per el transport, els plans inclinats, el cable aeri, els camins que feien els miners per anar a treballar,  edificacions singulars de la companyia ( torre del director, les  oficines, la farmàcia, el taller etc.) i totes les vivendes dels treballadors, a part de quatre cases dedicades a la pagesia que son les que entren dins del perímetre de la reproducció.

     Les mines que hi podeu "trobar" son:  "la Dolça", "la Ramona", la "de can Gabaix o dels tontos", "la Gallina", "el Pinté", "can Misèria", "la Juncadella", "del Ranxero", "la Nova", "les Teules", "el Faig", "el Coto de baix", "el Coto de dalt".

     Vaig començar a treballar aquest projecte el mes de Novembre 2020 amb una dedicació quasi diària d'un parell d'hores, la primera part està força avançada però encara hi ha molt de treball a fer. Aniré posant fotografies de forma esglaonada amb l'objectiu de fer coincidir les últimes d'aquesta primera part de la maqueta amb el seu acabament. Les persones que son d'Ogassa o que coneixen be el poble i el seu passat potser els serà una mica més fàcil ubicar el seu contingut.

     L'objectiu final es fer entenedor de manera senzilla tot un entramat molt complex però interessant i bonic a l'hora. 

       Com he dit abans la construiré en dues parts, d'aquesta manera em serà més accessible arribar a tots els punts de la reproducció ja que les mesures un cop acabada totalment la maqueta son considerables (2'70 x 0`90 mts.).

     Finalment dir a totes les persones que s'ho vulguin mirar que hi posin una dosi de bona voluntat, una mica de paciència i un punt d'imaginació, el repte es difícil però em fa molta il·lusió.  

    

 1ª Part.    Del Faig a la Plaça Dolça (túnels de Can Jolis)                                                                                                                                  

                                                                         

Tot el suport tècnic a punt. (No hi ha més).

                                                                                  

Situant els punts estratègics.

                                                                               

Guanyem alçades.

     

                                                                         

Com si fos un "trencaclosques".

 

                                                                                       

La base està pràcticament acabada.

                             

                                                                                   

Amb guix li anirem donant forma.

 

                                                                                 

Ogassa pren forma.

                                                                     

              

                                                                                     

              

                                                                               

                                                                                       

              

                                                                                     

Manquen petits detalls però la primera part de
la maqueta crec que ja la donaré per acabada.

                                      ============================

       2ª Part     De la Plaça Dolça a Torallas.

                                                           

Guanyant alçades.

                                              

                                                                            

Afinant desnivells de les vies d'anada i tornada
a la Masseta

                                                                                

 Construint  paisatge.

                                                                                
           

                                                                                 

Paisatge pràcticament acabat

                                                                                  

Primera tonalitat de pintura

                                                                              

Just a la sortida dels túnels hi ha la unió
de les dues parts. Ja no es nota.

                                                                                

Va prenent cos el conjunt de la maqueta.

                                                                                           

                                                                                   

                                                                                     

Hem arribat a Torallas.

Històries d'un poble miner. Caramelles mineres.

      Relat- entrevista de Jordi Bachs i Pujol publicada en el "Full informatiu del poble" del 27 d'abril de 1987.

       En Jordi Bachs i la seva esposa Marta Bayés eren un matrimoni molt amics de casa meva, recordo perfectament quan jo era petit durant les estades que feien a Surroca, que moltes tardes pujaven a passeig des del Prat del Pinté on vivien fins "La Ramona", la Peçallarga o Can Camps i evidentment tenien que passar per davant de casa meva. Si els meus pares o avis eren als afores de la casa, cuidant l'hort, el bestiar o simplement descansant a l'ombra dels cirerers que teniem davant la llar, sempre feien "petar la xerrada" i algun cop la havien fet "petar" tanta estona que es feia tard i allà mateix donaven mitja volta i s'entornaven cap a casa.

       Perquè m'ha semblat un relat interessant, però també en record de'n Jordi i la Marta, he volgut recuperar aquest escrit del "full informatiu" i publicar-lo al meu blog.

                                  =======================================

       En Jordi ho explicava així:

       Marta, la meva esposa, m'explicà dies enrrere un fet que li va succeir quan era petita, durant una de les seves estades periòdiques que amb la seva família feia a Surroca.

       Em deia que una tarda, tot jugant, era als "Catius" i de sobte va sentir unes músiques que li sonaren a celestials. Ben sorpresa i contenint-se l'alè es dirigí cap al lloc de on li semblava que sortien aquelles músiques que tant la captivaven. Apropant-si, comprovà que no eren músiques celestials sinó un grup d'homes que estaven cantant.

       Més tranquil·litzada i observant be el grup, va reconèixer-hi minaires veïns del Prat del Pinté.

       Qui els feia cantar, dirigint-los era en "Francisco Mercader" de casa l'Esperança, també hi havien en Manel i en Jaumet, fills de'n Francisco.

       Quina sorpresa, acabava de descobrir el "Coro de Caramelles" dels minaires. No l'havia sentit mai, ni tant sols sabia que existia. Això era una novetat !!!!!!!

       Tinc que confessar que aquesta explicació em va captivar i vaig pensar d'esbrinar tot el que pogués saber sobre qui eren els components del "Coro" i l'any que havia succeït aquest fet que tant va captivar a Marta.

       Recentment he visitat a Jaumet Mercader per explicar-li el que Marta m'havia dit i per demanar-li si recordava el fet.

       Tot somrient va dir-me: als "Catius".......? Ah, si ara recordo. Resulta que el meu pare havia inventat la lletra d'una "curranda" (les "currandes" son cançons humorístiques o satíriques, que es canten per les "Caramelles"). Això era l'any 1940, però com que la lletra tenia unes estrofes que en aquella època podien ser no adients al "régimen" va pensar que primer les hauria de sentir l'alcalde que aleshores era en Lluís Verbón i es per això que varem fer aquell assaig als "Catius". En acabar l'alcalde ens va dir "ja podeu cantar-la, crec que no ens pot fer cap mal".

       ------Sempre fèieu l'assaig als "catius"?

       No, solíem fer-ho a casa nostra o a la sala de ca la Maria petita.

       ------Qui éreu els components del "coro" aquell any?

       Ui, érem molts, potser no hem recordaré de tots. Entre els més "vells" hi havia en Jaume Casals, en Casiu Font, en Pep Font, el vell Maioles....... i entre els "joves" el meu germà Manel, jo, l'Ângel de can Dinaret, en Salvador Coll, els germans Llorenç i Josep Solà, en Toni Mercader, l'Agustí Cambras, l'Hilarión Pascal, en Pere Anglada....... potser me'n oblido algun, si que ho sentiria. Ah... i després s'hi varen agregar en Joan Colomé, en Joan Cambras i els germans Joan i Jaume Picola.

       ------Quan i on fèieu la primera cantada?

       La primera cantada no es podia fer fins que les campanes toquessin a Glòria el dissabte Sant, cap allà a les 10 del matí. Per aquest motiu començàvem per el terme de Caballera, sortíem molt d'hora i a les 10 ja érem allà. Fèiem una cantada a cada casa, "Brugarès", cal Noi, la Canova, mas Pomer, cal Pascal i Fogonella. Tot seguit cap al Bac de la Roda, cal Frare, cal Turó, La Roda, cal Quimet, cal Boix, cal Cabrer, can Picola, el Roget, el Duran, can Pubill, cal Martí i can Cristo. D'allà ja baixàvem cap al Prat del Pinté.

       -------Era un recorregut molt llarg, deuríeu arribar molt cansats.

       Oh, i tens que pensar que quasi a tot arreu a més de posar-nos coses a la cistella ens convidaven a beure i menjar, per tant solíem arribar a casa tips i alegres, i amb tot el que havíem arreplegat: ous, botifarres, cansalada, diners i alguna llonganissa.

       Al vespre tornàvem a sortir, anàvem cap baix. La primera cantada era a casa l'alcalde que vivia al taller, també anàvem a can Benet, cal Negrillo, Cubertró, can Garçó, Buixater i després ja entràvem al poble fent una cantada a la cruïlla amb el camí de can Cisquet, seguint a cal Forner, can Costas, can Tal·lara, a la Cooperativa, la Fonda, a ca la Caterina, la Rectoria, can Feliu, can Jeroni, la Farmàcia, can Seirac i can Mallerac. Al Prat del Pinté cantàvem al Corral, al peu de la font i a la casa del Pinté i marxàvem cap a can Bosc, a l'antic Ajuntament, Pla Llovet, can Camps, can Piqué, can Peira, can Matarró, el Joncar, Bassaganya, Mitjavila i Micalet. Tot baixant anàvem a can Coll, can Patiràs i l'últim lloc era a la Peçallarga que ja era de dia.

       Sort de les convidades, era el que ens donava ànims per seguir. En arribar al Prat del Pinté tots els del "coro"anàvem a cantar l'Ofici, doncs era Pasqua i s'havia de celebrar. Al acabar fèiem una cantada a la porta de l'església. També recordo que el Dijous Sant hi anàvem a cantar la Passió.

       -------Que en fèieu del que recollíeu?

       Doncs ho guardàvem, però si per exemple havíem recollit molts ous, ens els veníem i junt amb lo recollit fèiem un dinar tots junts a can Tal·lara o can Costas. Recordo que l'any que estem parlant el vàrem fer a casa meva i també recordo que una vegada en lloc de fer el dinar, ens vàrem repartir tot lo recollit per portar-ho cada qual a casa seva, eren temps molt dolents.

       -------En que consistia el dinar?

       Ui !! Un bon arròs a la cassola. pollastre i conill, postres, galetes, vi, cafè i un"puro". Tots sortiem ben contents.

       -------Recordes alguna anècdota curiosa?

       Com comprendràs fèiem molta broma i rèiem molt. Quan cantàvem en alguna casa que hi havia la pretendenta d'algun de nosaltres li fèiem una cantada especial.

       -------Tothom acceptava les vostres cantades?

       Si, ja les esperaven i per això ens posaven a la "cistellla" tot el que podien. Guaita, ara te'n explicaré una de bona. A cal Noi ens va succeir una anècdota molt cèlebre, resulta que quan vàrem començar a cantar, el ruc que tenien va posar-se a bramar amb tota la seva força. Quines ganes de riure en van venir a tots, vàrem tenir que parar i tornar a començar de nou així que vàrem poder.

       En Jaumet recorda amb satisfacció i goig les cantades de "Caramelles", ho noto en els seus ulls.

     Aquesta satisfacció també la sento jo per haver pogut obtenir aquestes dades, que son història d'aquest poble. Segurament hi haurà algú que llegint aquest resum ho recordarà i pot ser altres fets no explicats.

     Penseu que ha estat una entrevista improvisada, precisament per copsar de manera espontània la conversa.

       ------- Per acabar li pregunto, Jaumet, que cantàveu a les cases on hi havien noies joves?

                                                    Au ninetes sigueu generoses,

                                                    poseu ous al "cistellet".........

       Al final d'aquest escrit en Jordi hi va adjuntar una fotografia, però es tan petita i tant defectuosa que no li he pogut posar, en tot cas hi posaré els noms dels que hi surten.

       Josep Mallarac, Pere Anglada, Jaumet Mercader, Salvador Coll, Esperança, Elvira Mercader, Angelino, Alejandra Coll, Francisco Mercader, Pepito Solà, Llorenç Solà, Agustí Cambras, Joan Colomé, Cosme Font i Manel Mercader.

       JORDI BACHS I PUJOL

       PD. Segurament aquesta foto existeix en algun lloc. Pràcticament serà impossible trobar-la, però ho intentaré. Si me'n sortís l'adjuntaria al peu d'aquest escrit.

              ====================================================

                   I CONTINUEM AMB MÉS CARAMELLES DE L'ÈPOCA  MINERA

       Com que no hi he pogut posar la fotografia que acompanyava el relat anterior i ja que el tema va de "caramelles", hi trobareu fotografies antigues d'aquesta popular cantada de mitjans del s. XX a Surroca.  Aquests grups de "caramellaires" que veureu en les fotografies eren formats majoritàriament per miners i els assajos els feien com podien, però molt sovint mentre treballaven. De fet m'explicava el meu pare Mariano que treballava al Faig, que quan s'apropava la Pasqua es podien escoltar clarament els miners del tall obert de Les Teules que negres de carbó, entre pics, pales i vagonetes però molt "afinats"....... entonaven la propera cantada.

                                                                

                                                                             

Coral de Surroca cantant caramelles anys 1910-1915.
Foto extreta del  programa de Festa Major de Santa
Bàrbara de l'any 2007.

                                                

Grup de miners anant a cantar caramelles 
per Pasqua Florida  a mitjans del s.XX.
Fons: recull personal.

            

                                                                                    

El treball a la mina era dur i perillós, però les caramelles
el dia de Pasqua no podien faltar. Aquestes es cantaven
el diumenge de Pasqua al poble i el dilluns a les cases de
pagès.
A pagès després de la cantada els solien donar  una mica de "piscolabis"
per ajudar a fer camí, també ous o algun producte de la matança del

porc que posaven en un cistell i després es repartien entre ells.

Aquí vegeu un altre grup de cantaires a mitjans del s.XX amb el cistell
engalanat a punt per sortir a cantar.
Fons: Recull personal.

                                                                              

A Ogassa la tradició de cantar caramelles per Pasqua
va continuar pràcticament fins el tancament de les mines.
En aquesta fotografia dels anys 50 podeu veure una cantada
nostra (jo també hi era), al nucli d'Ogassa sota la direcció del
rector Mn. Josep Rovira. A més de cantar també ballàvem el
ball dels bastons i el de les cintes (foto).
Fons: Recull personal
 

                                                                                          

Grup mixt de "caramellaires" anys 1910-1915.
Els podem veure ben uniformats i amb l'escut de
Surroca al pit. Es de suposar que la senyora de 
blanc devia ser la directora.
Fons: Recull personal.

Carbó. EL FAIG - PLA DE'N DOLÇA.

 

     La zona minera del Faig, també coneguda per "Pla de'n Dolça" es troba  en un turó al  Nord-Oest del municipi d'Ogassa.

      Abans d'entrar en matèria sobre aquest sector miner, voldria comentar que es molt sorprenent que el punt més baix de tota la conca minera es l'anomenada Plaça Dolça i el punt més alt també porta el nom de Pla de'n Dolça. No se si els dos noms guarden relació, no ho he llegit en cap lloc ni n'he escoltat cap comentari, però ho he volgut explicar perquè en tot cas es una casualitat prou remarcable. El que si que havia escoltat es que sembla que un dels primers enginyers d'aquestes mines es deia Dulce de cognom, això donaria nom a la "Plaza Dulce" i amb els anys s'hauria catalanitzat per Plaça Dolça, però tot això es incert.

     Situada a 1400 mts. aprox. d'altitud es el punt més elevat de l'explotació minera i un dels més actius al llarg dels anys d'història de les mines. Només cal fer una petita caminada per aquest sector per veure totes les empremtes que l'extracció del carbó hi va deixar i que la natura s'ha encarregat de dissimular però sortosament sense aconseguir-ho del tot.  

     Les primeres mines del Faig es varen obrir per el cantó oest d'aquest turó, la cara que dona al Taga. Es poden veure perfectament tres o quatre "terralleres" el que vol dir tres o quatre mines, ja que cada "terrallera" era una mina. Aquestes mines eren esglaonades a poca diferència d'altitud i totes obertes direcció a les cingleres. Just sobre aquestes mines, també per aquesta cara oest però pràcticament dalt el pla, es pot veure encara la fondalada d'un gran "tall obert" el que vol dir que aquest sector va ser molt actiu des dels seus inicis.

     El carbó que s'extreia el baixaven per un pla inclinat fins l'explanada de la mina del Joncar, que era al peu mateix d'aquest turó. El fort desnivell de la muntanya va fer que en aquest pla inclinat els vagons de carbó anessin horitzontals sobre una plataforma per no perdre el material. D'aquest pla inclinat encara avui n'hi ha restes visibles i des d'aquest punt el carbó seguia fins la plaça de la Gallina passant per les Teules suposadament amb vies planeres i algun altre pla inclinat. De tot això avui només se'n pot entreveure (fent servir la lògica i el sentit comú) algun petit tram, pràcticament no en queda res.

     Més tard ampliaren l'explotació a la mateixa zona però pel cantó est, que dona al poble d'Ogassa, allà començaren a extreure carbó directament a "tall obert" però també hi varen obrir una mina i m'explicava el meu pare que si feia mal temps treballaven a la mina i si feia bo a l'exterior. Al "Faig" hi tinc un sentiment diferencial, hi va treballar el meu pare fins que varen tancar i algun dia, sobretot en bon temps, amb la meva mare hi anàvem havent dinat  i tornàvem tots tres quan ell plegava a les 5 de la tarda.  Quins records !!!!!!! 

     El carbó que extreien en aquest lloc al principi el baixaven amb carros per una carretera per aquesta mateixa vesant que dona a Ogassa fins la collada de Can Camps o del Joncar (es coneguda per els dos noms). Aquesta carretera tenia un fort desnivell i per aquest motiu el carro anava tirat per bous que eren molt més valents que els "matxos" el que feia que poguessin aguantar millor el pes i la pressió del carro baixant ple i també els era més fàcil la tornada per la forta pendent que havien de guanyar. Tan el camí com la manera de baixar el carbó, m'ho havia explicat el meu pare que ell si que ho havia viscut, de fet aquest camí ell el feia cada dia per anar-hi a treballar, jo quan vaig néixer el carbó ja es baixava per el telefèric.

     Un cop acabada la guerra civil, les cimenteres veieren incrementades les demandes de ciment i en paral·lel també la de carbó que anava destinat a aquestes fàbriques. Evidentment l'explotació del Faig també va augmentar la producció, però era necessari millorar el mitjà de transport per poder baixar més quantitat de material, amb més facilitat i amb molt menys cost. I aquí començà la història del "Cable del Faig".

      Per portar el carbó fins l'estació de sortida ho feien amb dos trams. Del lloc d'extracció (mina o tall obert) el material dolent el tiraven a una "terrallera" que durant molts anys ha estat visible des del mateix poble, al final la natura s'ha encarregat de cobrir-la i el carbó el portaven amb vagonetes bolquetes fins una "tremuja" propera on l'hi anaven acumulant i classificant. D'aquest punt el transportaven amb el mateix sistema fins una altre "tremuja" que hi havia a la mateixa estació i allà omplien les vagonetes del cable aeri i carbó avall. De baixar carbó per el cable en deien "fer maniobres" i només en feien quan  tenien suficient material per baixar-ne al menys un o dos dies.

     El cable aeri del Faig es va instal·lar als anys 40, l'estació superior es construí en un punt de la muntanya on la pendent era més pronunciada. Dins l'estació evidentment aquestes vagonetes també anaven penjades però quasi tocant el terra, els treballadors per omplir-les les empenyien igual que les normals sobre vies i encara que a la sortida el terreny feia un fort desnivell els primers metres aquestes anaven pràcticament fregant el terra ( ho recordo perfectament).

       L'estació d'arribada era coneguda amb el nom de Ca l'Ermengol i estava situada molt propera al poble d'Ogassa, allà el carbó el buidaven en un gran dipòsit també classificador als baixos de la mateixa estació i a través d'unes boques de sortida el carregaven als vagons rectangulars més coneguts i pel pla inclinat Nº 5 cap a la Plaça Dolça i cap a Torallas.

       De les estacions del Faig i de Ca l'Ermengol ja en trobareu més detalls en aquest mateix blog en dues entrades especials, "Estació del cable del Faig" i "Estació del cable de Ca l'Ermengol".

     

                

                                                                                     

El "Pla de'n Dolça" vist des de les runes de la casa
de Maús o Emaús. Son els plans voltats de vegetació
que es veuen en segon terme.
Foto: Joan Navarro.
Del llibre "Ogassa i les seves cases".

                                                                                 

Vista actual del "tall obert del Faig" el que donava
per la cara d'Ogassa.

     

                                                                                   

Tall obert, observeu les capes o "vetes" de carbó que
en deien els miners. Com podeu veure per treure una
vagoneta de carbó bo tenien que arrancar molt material
dolent i tirar-lo.  

                                                                                  

Abans de la instal·lació del cable aeri, el carbó el
baixaven per aquest camí amb el carro que us he
explicat abans.

                                                                               

Un altre tram del mateix camí, ara molt malmès
però molt bonic per anar-hi a caminar. Bona part
d'aquest camí el feia diàriament el meu pare.

                                                                                        

"Tremuja"on acumulaven el carbó que treien de la
mina i del tall obert. Fixeu-vos amb la volta d'obra
vista d'aquest contrafort, simplement decoració feta
a 1400 mts. s.n.m. Per sota d'aquesta volta passaven
les vagonetes carregades cap a l'estació del cable. 

                                                                                     

Sota aquestes "boques" carregaven les vagonetes.
La porta es movia dintre unes guies, per carregar
tiraven la porta amunt i en un instant la vagoneta
era plena.

                                                                                      

Part superior de la "tremuja". Aquí tiraven el carbó
que extreien de la mina i tall obert. Fixeu-vos que
hi han dos departaments, era per classificar el carbó

per qualitats.

                                                                               

                                                                                 

Una altre imatge d'aquesta "tremuja" on acumulaven
el carbó per transportar-lo a l'estació del cable aeri.

        

                                                                                 

Camí que feien les vagonetes de la "tremuja"
fins l'estació del cable.

                                                                                    

Un altre tram del mateix camí. Com podeu
veure es pot seguir perfectament.

          

                                                                              

"Tall obert" del Faig 8 anys després
del tancament de les mines.
Foto: Joan Navarro.
Del llibre "Ogassa i les seves cases"

             CONTINUARÀ.......................