diumenge, 3 de setembre de 2017

ESTACIÓ de TORALLAS


                      CONSTRUCCIÓ DE LA MAQUETA DE TORALLAS PAS A PAS.
     
                                                                     
Estació de Torallas a mitjans del segle passat. En la foto de la dreta podeu
 observar el camí "fresat" que passava just entre l'estació i l'andana.
  Fotos Ramón Pont.

       L'estació o carregador de Toralles era el punt final de la línia de ferrocarril Barcelona - St. Joan de les Abadesses. Situada aprox. a 820 mts. d'altura i a mig camí entre St. Joan i Ogassa servia exclusivament per carregar el carbó de les mines i el ciment procedent de les fàbriques de Can Balagué, Can Benet, Can Marteng i la Fàbrica Nova. Com podeu imaginar era un lloc amb una gran activitat i que intentaré reproduir-ho i donar-ho a conèixer pas a pas.
    Tot el material que faig servir es de fabricació pròpia, excepte els "treballadors" que seran els últims d'entrar en escena, per la qual cosa a mesura que vagi construint ho aniré publicant juntament amb el muntatge.
    El mes de Juliol del 2017 em poso mans a l'obra. El primer pas es aconseguir la màxima documentació possible, fotografies de les restes del que havia estat l'estació, comprobació de totes les mides possibles, edifici estació, llargària, amplada i alçada dels murs de l'andana, petits edificis secundaris, etc. Tot això complementat amb fotografies i plànols reals de l'època, converses amb persones que hi havien treballat o viscut experiències de molt a prop i del que recordo jo personalment, ja que el camí per anar a peu de Surroca a St. Joan o viceversa feia una drecera que passava per el mig de l'estació (vegeu foto superior dreta).
      A mitjans d'Agost començo la construcció de l'edifici principal. Consta de 28 obertures, 4 portes i 24 finestres. Tot i que han passat molts anys, crec recordar que la fusta d'aquestes obertures era pintada de blau, tant mateix eren més negres que blaves degut a la gran quantitat de pols de carbó i ciment que sempre s'hi respirava.

A l'esquerra l'edifici de l'estació en el que només hi manquen les teules, a la dreta coberta acabada, en cas de pluja ja no tindran problemes.

A l'esquerra primera "encavallada" a punt de sortir de tallers, a la dreta  presentació i distribució de les vies i encavallades a l'andana, (popularment "andén") de l'estació.



ANIREM FENT PASSOS.............



dimarts, 14 de març de 2017

MAQUETA "El Taller - Mina del Pinté"

       Maqueta construïda des de finals de l'any 2015 i pràcticament tot el 2016.
       Escala 1/50.
    Les mides totals i - o l'orientació d'alguna part de la reproducció, pot estar lleugerament modificada amb l'objectiu de poder encabir tot el conjunt en una base rectangular i de proporcions raonables.
   Hores de construcció aproximades 600 - 700h., un parell d'hores de mitjana diàries, no es pot córrer, pedres molt petites, acurada col.locació, màxima proporcionalitat i la paciència també te un límit.
    Amb l'excepció dels figurants, (miners), que son adquirits en comerços especialitzats, tota la resta  es treball manual, eines, vagons, vies, travesses, etc, i els materials emprats en la seva construcció son naturals i propers al lloc representat, pedra d'Ogassa, carbó autèntic del tall obert del Faig extret per el meu pare en l'època de l'explotació i els arbres modificats, caracteritzats però també naturals.
    Per la construcció d'aquesta maqueta m'he servit igual que per les altres, de fotografies antigues, de la conversa puntual amb els pocs miners que encara ho poden explicar i sobretot del meu record, ja que quan varen tancar les mines jo tenia 19 anys i nascut en el rovell de l'ou de la conca minera i en el si d'una família de miners, encara conservo amb orgull un record molt viu d'aquell temps.


Fotografia real.  En aquesta foto de l'època es poden veure pràcticament totes
les edificacions que contenia aquest sector.

Reproducció.  Davant la façana del Taller es poden veure dos "miners" molt
enfeinats en la reparació de les rodes d'un vagó.

Reproducció. "El Taller any 2017".  Miners preparant les enfustades que
es tenien que posar a mesura que les mines avançaven. 

Reproducció.  Just sortir a l'exterior, aquest "miner" sembla gaudir de l'aire fresc
    i la llum després d'haver omplert el vagó en les entranyes de la mina del Pinté. 

Diverses imatges de la reproducció.

Reproducció. Gran activitat a l'exterior del Taller. Al fons un miner enganxant vagons,
 davant el que  porta el tronc, dos preparant les fustes i el que pensa........ "ja s'ho faran".


Reproducció. Aquí es pot veure l'edifici de vivendes dels miners, els baixos dels quals havien
albergat un "economato", espècie de cooperativa on es venien els productes a un millor preu.
Com es pot veure ho he volgut representar amb el format de les portes, doble batent exterior
i vidriera interior com la majoria de comerços de l'època.


Reproducció.  Un cop acabat el jornal a la mina, la majoria de miners tenien un hort
per la collita pròpia de les verdures, hortalisses, llegums etc. Aquí es pot veure a un
miner enfeinat en el seu hort a on hi han unes ufanoses plantes de mongetes d'aspre.

Reproducció. Miners en plena feina i al fons la mina. Això es el que es veu
des de l'interior del pati del taller a través de la porta.

Reproducció. Una altre foto de la maqueta, en primer pla un arbre que
sembla mil·lenari i al fons el cim de Castellets.


                                                                                        CONTINUARÀ........

dimarts, 17 de gener de 2017

VESTIGIS DEL CARBÓ. El Taller i la Mina del Pinté.



                 Situat entre el nucli urbà de Surroca i el veinat del Prat del Pinté a poc menys de 1000 mts d'altitud i just al peu de la carretera hi havia el sector de les mines anomenat "El Taller".  Aquest comprenia, la mina del Pinté, l'edifici del Taller de reparacions i un parell més que eren vivendes dels miners.  Anteriorment hi havien hagut uns rentadors de carbó just a tocar de l'edifici principal (veure foto inferior) i que del meu record només en quedava la xemeneia en bon estat. En aquest moment i com es evident de tot plegat només en resten les dues edificacions que eren vivendes, una pertany a l'ajuntament i l'altre vivendes particulars i de segona residència.

Fotografia de l'època del conjunt del Taller on es poden veure els rentadors enderrocats
i la xemeneia que encara aguantava dempeus.  Foto Martí Mercader.
    El nom popular del Taller el pren com es evident de l'activitat que es duia a terme en l'edifici principal. Era una nau gran que es va anar ampliant amb unes edificacions laterals formant un pati interior, tot plegat d'unes dimensions considerables. Aquí es construïen els vagons i vagonetes, es preparaven les vies que es tenien que posar a mesura que les mines anaven avançant, i es realitzava qualsevol reparació que afectés la xarxa minera.
      La mina del Pinté també es troba en aquest lloc. Explotada des de finals del s.XIX va ser una de les més rendibles i de les últimes de tancar, actualment es pot veure la boca d'entrada construïda amb pedra i en relatiu bon estat.

Masia "El Pinté" (de petit hi anava a buscar la llet) que donà nom al veïnat del Prat del Pinté i també a la mina del Pinté. Encerclat en la part superior es pot veure un edifici de vuit pisos per miners anomenat Pla Llobet. Fotografia extreta d'un programa de la festa major d'Ogassa.

                     
Prat del Pinté mitjans s.XIX. En el cercle superior es pot veure casa meva, a l'esquerra d'aquest cercle es veu la terrallera de la mina del Coto de baix i en el cercle inferior la casa del Pinté. Fotografia arxiu municipal d'Ogassa.


Rec de la Font Gran, entre els arbres es pot veure el safareig mig enrunat
que feien servir les dones dels habitatges d'aquest sector per rentar la roba.


    Aquest lloc tenia una activitat molt accentuada perquè a part del taller i la mina, per aquí passava pràcticament tot el carbó de la conca minera, el que baixava per el pla inclinat des de la Gallina i la Ramona i part del que transportava el cable aeri del tall obert del Faig, Des d'aquest punt el carbó era transportat per vagons tirats per matxos fins sota la torre (vivenda del director) i les oficines i allà arrencava el pla inclinat anomenat Nº 5 fins la plaça Dolça.


Fotografia de l'època en que es poden veure els treballadors d'aquest sector del Taller i la mina del Pinté.  En el cercle ovalat  Àngel Casas que del meu record era el cap del Taller. Fotografia cedida per Pere Calvo.


Boques d'entrada i sortida del rec de la Font Gran.

      Degut a la situació de la major part de les mines i a la orografia complicada del terreny, els plans inclinats per baixar el material extret a la part superior de la conca no tenien altre opció que finalitzar a la explanada del Taller, però per aquest indret hi passava el rec (així en dèiem nosaltres) de la Font Gran i fou necessari soterrar aquest per poder construir tan els habitatges, com el Taller de reparacions i tota la infraestructura que es requeria.  A la fotografia superior es pot veure a l'esquerra la boca d'entrada de l'aigua just al inici de l'explanada, i a la dreta la sortida situada just sota la fàbrica de pans de carbó. També tal com explico a l'inici, hi havia uns rentadors de carbó que al estar situats a un nivell inferior, suposadament es nodrien d'aquesta aigua per les tasques de rentat.




                                                                ANECDOTARI
                              
     Els últims anys de les mines l'encarregat del Taller o la persona que al menys en tenia assumida la responsabilitat principal era l'Angel Casas conegut popularment com "Angelino" o el "nen". Aquests dos sobrenoms diguem-ne infantils els tenia perquè havia nascut un 29 de Febrer (només en any de traspàs) i com que era un home molt obert, rialler i molt donat a gastar bromes (a casa meva en deien molt "conyeta") ell deia que només sumava un any cada quatre. Com podeu veure en la imatge del grup de treballadors, ni per fer la foto es podia quedar quiet.

                                            -----------------------------------

     En aquells anys a casa meva i suposo que a la majoria, es netejava el terra fregant de genolls amb un drap i aigua calenta. Això es feia abans de festes assenyalades, però en el dia a dia es feia escombrant amb "serradures" molles, que era la pols de treballar la fusta i aquestes a casa les anàvem a buscar al Taller. Jo de petit hi havia anat, la meva mare em deia: ves al Taller amb aquest sac i l'Angelino que ja ho sap et posarà unes miques de "serradures". Jo ja hi anava mig espantat i només de veure'm arribar ja em deia que qui m'ho havia dit, que allà de "serradures" no ni havia, que ja podia tornar a marxar sense res etc. Després de tot l'espantall que m'organitzava, jo cara vermell i avergonyit girava cua i marxava amb el sac plegat sota el braç, llavors ell em tornava a cridar, em posava la ma a l'espatlla, em deia que ja n'estava al cas, que tot el que m'havia dit era mentida, m'omplia el sac i jo després de passar un mal rato, cap a casa amb la "cua entre cames"  i ell es quedava tan tranquil. No podia ser d'altra manera era molt bona persona, però era........... "l'Angelino".
 
   
 

diumenge, 2 d’octubre de 2016

VESTIGIS DEL CIMENT. Viaducte de Can Marteng.

      També conegut per Pont de Malatosca aquest viaducte es troba a mig camí entre Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, just sota la corba anomenada "la cadena" i es va construir per portar el carbó a la fàbrica de ciment de Can Marteng. S'ha de dir que el carbó que s'utilitzava per fabricar el ciment era l'anomenat "pissarres", el de més baixa qualitat però suficient per coure la pedra.  Aquesta fàbrica sembla ser que començà les primeres proves de manera molt precària a la segona meitat del s. XIX i fou el seu fundador en Federico Martin Passebois un home originari de França, es per això que sempre s'ha conegut per el cognom afrancesat de Can Marteng.


Fàbrica de Can Marteng mitjans s.XX. Foto col·lecció Mauri.

      El carbó que utilitzava aquesta fàbrica en els seus inicis el portaven amb carros, més tard i degut a l'augment de producció, era molt el carbó que aquesta indústria necessitava i fou llavors quan es construí aquest doble pont per poder transportar el combustible amb vagonetes. Això va representar una gran millora per l'empresa, transportaven més quantitat de material amb menys dificultats i costos molt més reduïts. Des d'un punt de la via baix per on passava el carbó de Surroca a Torallas, a 500 mts. aprox. de la Messeta de baix buidaven els vagons per mitjà d'un anomenat "bolquet" , el carbó baixava amb un fort desnivell per un tub de ferro, continuava per una canal feta part d'obra i part de ferro  fins una "tremuja" a l'interior d'una mina i allà queia directament dins les vagonetes. D'aquesta mina i a través d'aquest doble pont, construït per guanyar el mateix nivell de la fàbrica, les vagonetes de carbó  (pissarres) arrossegades per matxos arribaven fàcilment al seu destí.
       Segons persones que ho havien viscut de prop, (el meu avi també ho havia sentit dir), el cost econòmic d'aquest pont fou tan elevat, que sembla ser que fins i tot va "dificultar"  lleugerament  el cobrament  d'algun salari dels treballadors.    

Viaducte de Can Marteng en l'actualitat.

 A l'esquerra podeu veure aquest viaducte o Pont de Malatosca cobert de vegetació, aquesta se suposa que l'acabarà enderrocant. Una verdadera llàstima, simplement tallant els arbres que han crescut sobre el pont i netejant una mica els voltants es podria mantenir i contemplar aquesta obra que en el seu moment fou molt important i encara avui manté la seva bellesa i espectacularitat.

dimarts, 20 de gener de 2015

CARBÓ. Mina i pla inclinat de La Gallina.

MAQUETA REALITZADA DURANT L'ANY 2014.  (Hores de treball 300 aprox.)

La zona minera anomenada LA GALLINA està situada al peu de la carretera que porta a Sant Martí d'Ogassa, a uns 1136 m. d'altitud aprox. al pla de la casa de can Camps i molt a prop de casa meva, es per això que aquest sector i aquesta casa van deixar bona empremta en la meva infantesa. De fet a més dels vincles veïnals, amb can Camps hi havia les ajudes puntuals i desinteressades que en aquell temps i a pagès eren habituals, com podien ser per qualsevol treball del camp, "el segar", "el batre" o simplement per la típica matança del porc en la qual la meva mare n'era la "bodellera" (persona que tenia cura les carns i preparava els embotits). Quan  hi  havia "matança" jo l'acompanyava amb ganes
Entada actual de la mina "La Gallina".
de passar tot el dia jugant entre miners i vagonetes amb els fills de la casa, amb els quals ens unia i encara ens uneix una gran amistat.
    La mina de La Gallina tenia un recorregut d'uns 525 mts. aprox. amb diferents ramals i galeries, fou una de les més productives de la conca minera i va ser explotada des de mitjans del s. XIX fins el tancament d'aquestes l'any 1967.
   A la plaça de can Camps a més del carbó d'aquesta mina s'hi acumulava tot el carbó de les mines de "cal Mingo" situades prop de la casa de Bassaganya, que arribava al pla del "Joncar" amb carros tirats per bous. A partir d'aquest punt el material continuava avall juntament amb la producció de les mines "del "Joncar" i del "Faig" amb vagonetes estirades per cavalls o "maxos" i algun petit pla inclinat, tota la producció de la mina i tall obert de "Les Teules" per mitjà de pous interiors, rampes i "tremuges" i també el carbó extret de la mina del "Ranxero" amb vagonetes a través d'un petit cable aeri i de poc recorregut del qual encara avui se'n poden veure els pilars i les runes de la petita estació o punt de sortida. A partir d'aquest lloc el material continuava avall per mitjà del pla inclinat que baixava fins "el Taller". També feien baixar material per un pou o forat interior, vertical, d'uns 100 mts. aprox. que comunicava aquest sector de "la Gallina" amb la "mina Nova", situada a un nivell inferior, segurament aquest forat servia més per renovació d'aire que de tremuja interior, ja que se suposa que el carbó deuria arribar a baix molt esmicolat.
Interior actual de la mina.
    A la fotografia de la dreta es pot veure que just al començament de la mina hi ha aquesta sala, amb la galeria principal feta amb volta de pedra i a l'esquerra un dels molts ramals que feien per poder extreure el màxim de material possible. La boca d'aquesta mina es una continuació de la paret de la casa de can Camps i la família que hi vivia en deien "la mina de l'hort" perquè passava just sota un dels horts de la casa.
    En aquesta reproducció en miniatura hi podeu veure: a la part esquerra dos dels miners que estan al cap del pla inclinat fent "maniobres", més a la dreta dos que estan passant carbó amb la "xaranga" que servia per separar les diferents classes de material, "fragua" o brasa, pissarra, trit, terregada, etc., un que treballa amb els troncs, preparant les enfustades per aguantar el sostre i laterals de la mina a mesura que feien forat i finalment tres que es disposen a entrar dins la mina per continuar amb els treballs d'extracció.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         
Quatre fotografies de la maqueta, en elles es pot veure la gran
activitat que hi havia en aquest sector de "la Gallina"







                                
                                                                        Les fotografies de l'esquerra mostren imatges de la maqueta, fotografiada al seu lloc real. En elles hi podeu veure la torre dels cables del pla inclinat, la casa de can Camps en que els baixos eren d'us exclusiu dels miners i quadra d'un "burro" anomenat Tomàs (els seus motius tenien per posar-li aquest nom) i la foto inferior dreta en que podeu veure els miners entrant a la mina i al de davant (amb bona vista i una mica d'imaginació) veureu que porta el llum de "carburu" que en deien ells encès.

ANECDOTARI.
      No fa gaire temps, parlant amb un ex miner ( E. C. ), m'explicava que ell treballava a les Teules, però que hi havia dies que a les tardes ho feien a la Gallina i a "preu fet" per vagó ple de carbó que treien. Ja he explicat i en la maqueta es pot veure, que la boca de la mina es troba adossada a la paret mateixa de la casa i la fressa dels vagons i sobretot les "barrinades" que tiraven per arrencar el material se sentien mol tant dins com fora de la casa. Es per això que la mestressa ( A. Z. ) molt bona dona per cert, quant tenia alguna lloca que covava, els hi deia que tiressin poques "barrinades", perquè amb el soroll d'aquestes, els ous es farien mal-bé i no naixeria cap pollet, com també passava amb dies de fortes tronades.

                       -------------------------------------------------------------------------------------------

       El dia que cobraven el "preu fet" ho solien celebrar comprant una ampolla de conyac que se la bevien durant la tarda ( ja n'eren de valents........). Un dia d'aquests, el miner ( J. F. ) els va dir que es trobava molt malament, que no sabia que tenia i que plegaria per anar al metge, els altres s'adonaren que el problema era un petit excés en la celebració, l'acompanyaren a una bona ombra, va dormir tota la tarda i a l'hora de plegar varen marxar tots junts cap a casa com si res hagués passat, la malaltia fou curada, tots cobraren el mateix i ningú es va assabentar de res. (Homes durs, però autèntics...........).
Fotografies reals de l'època a la plaça de la Gallina on es poden veure
 el miners, (els encerclats son familiars), en un moment de descans per
 fer el "mossec". Fotografies  pertanyents a l'entorn familiar.

A l'esquerra la Magdalena i la Maria passant carbó a la Gallina l'any 1943.
(Foto Martí Mercader)
A la dreta la maqueta on es poden veure miners fent la mateixa feina "l'any 2015".

Dues fotos de la reproducció. A l'esquerra la torre dels cables, en primer pla
la fictícia i al fons les restes de la real. A la dreta la casa de can Camps i al fons
la mina, davant la fictícia i darrera l'autèntica.
Quatre imatges més de la reproducció, en elles es pot veure tota l'activitat
que hi havia en aquest sector, que no era poca.
Fotografia que vaig fer jo mateix poc abans del tancament de les mines i en la que es veu el .
començament del pla inclinat.
Vista de la conca minera d'Ogassa des de la Plaça Dolça. El cercle ovalat
      assenyala el sector de "les Teules", "la Gallina" i la casa de can Camps,
dins d'aquest cercle hi veureu un petit punt negre que era la torre dels
cables del  pla inclinat que baixava fins "el Taller".
Fotografia actual on encara es pot veure el cable del pla inclinat, aquest
va quedar com a testimoni i record de l'últim viatge de carbó

Nadal 1962. Amb la meva família i encerclats els amics
de can Camps, la Maria i en Josep.

 Principis del s.XX.  Possiblement personalitats visitant la zona de treball. Al fons
les dues boques per on es carregava el carbó extret de "les Teules", la de la dreta
era una "tremuja" i la de l'esquerra el material hi queia a través d'un pou interior,
i just a sobre encerclat un altre forat, molt més petit que deuria ser per ventilació
o simplement d'accés al pou interior. Fotografia extreta d'un programa de festes.










diumenge, 20 de juliol de 2014

ROMÀNIC. Sant Cristòfol de Toses.


Situat a la Vall de Ribes el municipi de Toses està format per quatre nuclis urbans, Fornells, Dòrria, Nevà i Toses, tots ells al costat de la carretera N-152 i molt propers a la collada que porta el seu nom (collada de Toses). L'església de Sant Cristòfol es troba en el nucli de Toses a 1.444 mts d'altitud i una mica separada del poble el que fa que en moltes fotografies generals d'aquesta població l'església no es vegi. El municipi de Toses és un dels més antics de la Vall de Ribes, ja surt documentat l'any 839 com pertanyent al comtat de Cerdanya.
Maqueta de Sant Cristòfol al seu lloc d'exposició.
El castell de Toses del que només en queden molt poques restes, era el centre jurisdiccional de la vall de Toses i pertanyia als nobles Urtx de Cerdanya, família que posteriorment es va unir amb els Mataplana. La història d'aquestes dues famílies està estretament relacionada amb el Castell de Mataplana i evidentment amb Sant Joan de les Abadesses. Amb la unió dels Urtx i els Mataplana, Toses va passar a formar part d'una de les possessions més importants de la baronia d'aquesta última família i encara avui es coneix com la baronia de Toses.
Dues vistes diferents de la reproducció.
L'església de Sant Cristòfol es troba aïllada del poble en un indret des del qual es pot contemplar tota la vall. Es un edifici rectangular amb un campanar de planta quadrada adossat a la façana principal, a la cara nord i ha una capella afegida i a la cara est l'església esta coronada per un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera.  El campanar és una torre de dos pisos amb coberta a dues vessants, els murs laterals son molt gruixuts (vegeu foto detalls del campanar) amb reforços a les cantonades. A l'alçada del primer pis hi trobem unes faixes d'arcuacions llombardes, per sobre d'aquestes uns grans finestrals i finalment a la part superior unes finestres de mides diferents.

Detalls del campanar i de la cara oest de la reproducció.
A la cara sud hi trobem la porta d'entrada amb una interessant ferramenta molt ben conservada que decora la fusta, un treball artesanal digne de veure, aquesta ferramenta és un clar exponent de la forja del Ripollès de l'època medieval i que podem trobar en altres esglésies de la comarca com per exemple la de l'església de Sant Joan i Pol de Sant Joan de les Abadesses.
Cara est de la reproducció i detall de l'entrada.
A l'interior es conserven notables fragments de pintura mural fixats i conservats al seu lloc original, un altre element molt interessant és la biga de l'absis decorada en les cares inferior i anterior. A part del que podem veure a l'interior de l'església també i han altres elements molt interessants que es conserven en el Museu d'Art de Catalunya. 
Aquesta reproducció es pot veure a l'exposició permanent  "Romànic una volta pel Ripollès" al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.

Fotografies de l'edifici real. Interior i porta d'entrada de l'església.














ANECDOTARI.
Quan vaig anar a prendre les mides i fotografiar l'església, era una tarda d'hivern i els dies força curts.  Adossat a l'església hi ha el cementiri, absorbit per el treball que tenia no em vaig donar compte que la tarda anava passant, el dia va començar a declinar, una espessa boira va embolcallar aquell  entorn i un silenci mai millor dit "sepulcral" solcava l'ambient, tot plegat era l'escenari perfecte per un rodatge de l'Alfred Hitchcock, el guió de la "película" ja l'escrivia el meu subconscient. però no vaig voler esperar el desenllaç final.  Resumint.......la por es humana i no vaig tardar ni dos minuts a marxar d'aquell lloc i sense repassar si havia acabat la feina o no, per sort la havia fet tota.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Fàbrica de ciment " CAN BALAGUÉ"

La primera entrada d'aquest apartat de "vestigis del ciment" la voldria dedicar a Can Balagué, ja que aquesta fou la primera de les fàbriques de ciment que es varen aixecar a Ogassa.
 Pedrera de can Balagué en plena activitat.
Can Balagué en l'actualitat.
Fins mitjans del s.XIX el material que es feia servir a Ogassa per la construcció en general, era una espècie de ciment que s'aconseguia  fent coure pedra en unes construccions petites i rudimentàries però a la vegada força efectives anomenades "forns de calç" un dels quals encara es pot veure al costat mateix de casa meva, amb aquest material es podien aixecar habitatges per els miners, fer les boques i trams inicials de algunes de les mines, així com totes les infraestructures de la companyia minera en general. Veient que la producció a petita escala d'aquest "ciment" tenia força acceptació i que la demanda anava en augment, la companyia que en aquells moments explotava les mines "Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas" decidí construir una fàbrica de ciment prop del lloc anomenat "coll d'Art". Es evident que es va aixecar en aquest punt per dues raons primordials, primera perquè hi havia molta pedra i de bona qualitat i així tenien la "pedrera" al costat mateix de la fàbrica i segona perquè per aquí hi passava la via de  les vagonetes que portaven el carbó fins a Toralles, d'aquesta manera tenien el carbó per els forns a peu de fàbrica i també es servien d'aquesta via per portar els sacs de ciment amb vagons fins l'estació de Toralles per la seva posterior distribució. Mes tard aquesta fàbrica fou llogada a Joan Balagué fins el seu tancament, es per aquest motiu que jo sempre n'he sentit dir d'aquest conjunt de la fàbrica  i  habitatges, "el ciment" o "can Balagué".
Can Balagué finals del s.XIX. En primer pla la via de baix.
Foto: A.F.C.E.C.

Les fotografies superior i la de la dreta estan fetes des del mateix lloc i podeu observar la diferència de vegetació entre finals del s.XIX que no hi havia ni un sol arbre i en l'actualitat que hi ha un bosc que no es passa per enlloc. En aquell temps segurament no hi havia ni ministeris ni departaments dedicats a gestionar el territori com hi ha ara, però en canvi hi havia els ramats de "bestiar" de les cases de pagès amb els pastors que aquests si que tenien el terreny net i controlat. Una llàstima que això s'hagi acabat.
Can Balagué. Vista general.
Foto: R. Pont.
A l'esquerra podeu veure una vista general de Can Balagué, la pedrera, la fàbrica, una part dels habitatges dels treballadors i en primer pla la via de dalt, per aquesta via tornaven els vagons de carbó buits de la Masseta fins la Plaça Dolça amb un petit desnivell (direcció Ogassa) que feia que els vagons no només es desplacessin sense cap mena de tracció, si no que els tenien que anar frenant amb unes "cales" perquè no prenguessin massa velocitat.


Ensacant ciment a l'interior de la fàbrica.
Foto extreta del llibre "Testimoni d'un temps" M. Mercader.

A la dreta podeu veure la part de la fàbrica on s'omplien els sacs de ciment i es carregaven en els vagons per el seu trasllat per la "via de baix" fins l'estació de Toralles a través del pla inclinat de la Masseta.





A l'esquerra podeu llegir una notícia publicada a "La Vanguardia" l'Octubre de 1887 en que es relata un accident que succeí a l'alçada d'aquesta fàbrica de ciment. Sembla ser que els fets es produïren de tornada a Surroca per la via de dalt, i quan s'explica que els primers auxilis els prestaren gent de la colònia minera, deu fer referència a persones dels mateixos habitatges de la fàbrica i també de Surroca. D'aquest accident jo no n'havia sentit parlar mai, el que vol dir que encara son moltes les històries, anècdotes i curiositats que ens han passat per alt.








Runes de can Balagué a mitjans del segle passat, en elles destaca de manera singular la xemeneia,
que encara a dia de avui es pot contemplar.
Fotografia extreta del llibre "OGASSA, atractius d'un municipi del Ripollès"