divendres, 23 de febrer de 2018

Històries d'un poble miner. === El còlera arriba a Surroca.

     La Vanguardia 30 de julio de 1885.

     Dice la Crónica de Cataluña en la edición de ayer tarde:

     Personas llegadas de la parte de Ripoll nos han dicho que anteayer fallecieron en el caserio de Surroca, minas de San Juan de las Abadesas, dos trabajadores mineros procedentes de Cartagena, quedando enfermos otros tres o quatro, atacados segun parece, asi estos como aquellos del cólera, importado en tal caso en aquellas elevadas regiones por la mismas victimas o alguna de ellas.
      Este pequeño foco ha quedado completamente aislado o sofocado mejor dicho, atendido en  su origen y con rápidas medidas adoptadas.

               Fins aquí la notícia publicada a La Vanguardia el 30 de juliol de 1885.



                           ============================================




                                                 


        Però tot i que eren temps difícils també hi havia notícies positives. Un any després  de "l'arribada del còlera" i gràcies a Fèlix Macià Bonaplata (foto), també arribava a Surroca la llum elèctrica. Va ser una de les primeres poblacions de l'estat espanyol i la segona de la província de Girona a disposar-ne. Per la festa de Santa Bàrbara de l'any 1886 al setmanari El Taga es podia llegir  "..........bailes en el entoldado alumbrado con luz eléctrica que ....... produjo un mágico efecto", i l'any 1888 ja hi havia llum al carrer.

                            ( "Quaderns de la revista de Girona" de Agustí Dalmau ).

dimarts, 28 de novembre de 2017

Històries d'un poble miner. ==== Festa de Santa Bàrbara 1960.

                     Notícia publicada a "La Vanguardia" a 9 de Desembre de 1960.
 
                                                        OGASSA
                                              Las fiestas patronales.

     El domingo comenzaron las fiestas de Ogassa y Surroca. Al oficio solemne en honor de su Patrona Santa Bárbara, que lo es asimismo de los mineros y a la solemne bendición de una nueva imagen, siguieron los tradicionales festejos populares, que revistieron extraordinaria animación.
     El alcalde, don Juan Vilalta, obsequió a autoridades y destacados representantes de las empresas locales con un almuerzo.
                             
                                Fins aquí la notícia publicada a "La Vanguardia"   


 Final de curs de l'any 1961.  D'esquerra a dreta Josep Basagaña (Josep de Can Camps), en Romero (mig amagat), Josep Mª Casadevall (mestre), jo mateix (en aquell instant protagonista), Francisco Basagaña (jutge), Joan Vilalta (alcalde) i el Dr. Juvany (llavors bisbe de Girona).

Foto: Fons particular.




dimecres, 8 de novembre de 2017

CARBÓ. Mines de cal Mingo.

        Les mines de Canalies, cal Mingo i Lolita estaven situades prop de la casa de  Bassaganya, sota el "collet" de la torra. A Ogassa es coneixien popularment com les mines de cal Mingo o del clot de cal Mingo, perquè estaven obertes realment en un clot. Per poder fer la visita a aquestes mines es evident que havíem de comptar amb la companyia d'una persona que conegués el lloc i com no que tingués un bon tot terreny per poder-hi arribar. No em va ser difícil trobar aquest expert, només vaig tenir que demanar-li al meu amic Josep Basagaña (en Josep de can Camps) i molt gustosament ens hi va acompanyar.


Fotografia feta prop de cal Mingo, al fons el punt més elevat es el pic de Sant Amand.

Aquestes mines es varen explotar entre els anys 1920 - 1924 per la companyia Italo-Hispano Minera S.A. amb jornals que anaven de les 8'25 pessetes per dia del capatàs a les 5 pessetes dia de la resta de miners. Dirigia els treballs d'aquestes mines l'enginyer italià Gustavo La Pietra Gatti que es va traslladar a viure a Ogassa concretament al Prat del Pinter.


Tram de camí per on pujaven el material.

El carbó que s'extreia era transportat fins la plaça de la Gallina amb carros tirats per cavalls o  amb carretes que tenien molta més cabuda però tirades per bous que eren més valents, per camins molt fets mal-bé, "aixorrencats" que en deien popularment els miners i amb forts desnivells. A la fotografia superior en teniu una mostra.


Restes de la barraca d'una de les mines. 
Sobre aquestes ratlles podeu veure les restes de la barraca d'una de les mines, la boca de la mina no es pot veure ja que en el moment del seu tancament la devien ensorrar perquè ningú no hi pogués entrar.


Petita edificació on possiblement es guardaven els explosius.
També es pot veure aquest petit barracó on segurament es guardaven els explosius. Ho dedueixo perquè es troba una mica apartat de la boca de la mina i de la barraca dels treballadors, de dimensions molt petites i construït amb parets de gruix considerable però amb el sostre relativament senzill segurament per motius de seguretat, perquè en cas de explosió l'onda expansiva podés sortir per dalt.

.
Riera de la font de la Dou.

Aquestes mines estaven obertes molt a prop unes de les altres però a diferents nivells per poder extreure el carbó que els hi quedava per sobre o per sota, al costat mateix de la riera que baixa de la font de la Dou. Segurament en èpoques de molta pluja deurien tenir seriosos problemes amb l'aigua.


Interior d'una de les mines amb dos pams d'aigua cristal·lina.

A l'esquerra en Josep Basagaña i a la seva dreta en Manel Matute que també esta
fent un treball sobre aquestes mines.
       Les dades tècniques estan extretes del llibre "Testimoni d'un temps" de Martí Mercader.

diumenge, 3 de setembre de 2017

ESTACIÓ de TORALLAS


                      CONSTRUCCIÓ DE LA MAQUETA DE TORALLAS PAS A PAS.
     
                                                                     
Estació de Torallas a mitjans del segle passat. En la foto de la dreta podeu
 observar el camí "fresat" que passava just entre l'estació i l'andana.
  Fotos Ramón Pont.

       L'estació o carregador de Torallas era el punt final de la línia de ferrocarril Barcelona - St. Joan de les Abadesses. Situada aprox. a 820 mts. d'altura i a mig camí entre St. Joan i Ogassa servia exclusivament per carregar el carbó de les mines i el ciment procedent de les fàbriques de Can Balagué, Can Benet, Can Marteng i la Fàbrica Nova. Com podeu imaginar era un lloc amb una gran activitat i que intentaré reproduir-ho i donar-ho a conèixer pas a pas.
     Voldria comentar també que aquesta estació era coneguda com "TORAIES". Suposo que a nivell més oficial, per el personal administratiu del ciment, de les mines, del ferrocarril, etc. tant escrit com parlat deuria ser Torallas, però popularment era  "TORAIES" i pronunciat "TURAIES".
    Tot el material que faig servir es de fabricació pròpia, excepte els "treballadors" que seran els últims d'entrar en escena, per la qual cosa a mesura que vagi construint ho aniré publicant juntament amb el muntatge.
       Per problemes d'espai en els treballs de construcció, aquesta reproducció constarà de tres maquetes individuals que un cop acabades i degudament complementades  ens mostraran tota l'activitat que es desenvolupava en aquest punt.
    El mes de Juliol del 2017 em poso mans a l'obra. El primer pas es aconseguir la màxima documentació possible, fotografies de les restes del que havia estat l'estació, comprobació de totes les mides possibles, edifici estació, llargària, amplada i alçada dels murs de l'andana, petits edificis secundaris, etc. Tot això complementat amb fotografies i plànols reals de l'època, converses amb persones que hi havien treballat o viscut experiències de molt a prop i del que recordo jo personalment, ja que el camí per anar a peu de Surroca a St. Joan o viceversa feia una drecera que passava per el mig de l'estació (vegeu foto superior dreta).

      MAQUETA CENTRAL. Edifici principal i andana de càrrega.
      A mitjans d'Agost començo la construcció de l'edifici principal. Consta de 28 obertures, 4 portes i 24 finestres. Tot i que han passat molts anys, crec recordar que la fusta d'aquestes obertures era pintada de blau, tant mateix eren més negres que blaves degut a la gran quantitat de pols de carbó i ciment que sempre s'hi respirava.

       Per seguir l'ordre correcte de la construcció he numerat les fotografies  segons vaig treballant.

1 -  A l'esquerra l'edifici principal sense teules, a la dreta amb el teulat acabat.
2 -   Edifici principal fotografiat a l'exterior i tot el conjunt prenent cos.
4 -  El conjunt de l'estació va avançant, a l'esquerra en primer pla es pot veure
el "volquet" per carregar el carbó al tren.
5 -  Imatges de l'estació ja coberta. Crec que no hi havia llum, intentaré esbrinar-ho,
però en tot cas jo n'hi he posat per millorar la visualització.
(Quan hi posi els "treballadors" segur que aquests també ho agrairan).


      3 - Esquerra primera "encavallada" a punt de sortir de tallers i a la dreta totes a punt.



6 - A mesura que la reproducció avança, també s'han d'anar construint
tots els complements necessaris. En aquesta fotografia podeu veure
pràcticament acabades 24 vagonetes per el transport del ciment.


7 - Ha arribat el torn dels vagons de carbó. En la fotografia n'hi han una
trentena, si en manquen més en farem una altra remesa. Els del davant ja
estan plens de carbó autèntic (triturat petit) i baixat en l'època de les mines
           per el meu pare que treballava al tall obert del Faig.


     MAQUETA CARA NORD.   Part de la reproducció que recull el tram inferior del pla inclinat de la Masseta i l'explanada on arribaven el vagons de carbó. En aquest lloc els treballadors hi tenien dues "barraques" per guardar eines i resguardar-se en cas de mal temps. De fet aquestes petites construccions eren habituals en tots els llocs on hi havien miners treballant. També i com podreu veure més tard, aquest lloc era el punt on s'acumulava tota la fusta que servia per anar apuntalant les mines. Aquesta arribava amb el tren i continuava el seu camí amb els vagons que tornaven buits.


Presentació i primers passos de la segona part de la reproducció.


                                                                          
El paisatge pren cos.



Les vies ja estan al seu lloc.








ANIREM FENT PASSOS.............



dimarts, 14 de març de 2017

MAQUETA "El Taller - Mina del Pinté"

       Maqueta construïda des de finals de l'any 2015 i pràcticament tot el 2016.
       Escala 1/50.
    Les mides totals i - o l'orientació d'alguna part de la reproducció, pot estar lleugerament modificada amb l'objectiu de poder encabir tot el conjunt en una base rectangular i de proporcions raonables.
   Hores de construcció aproximades 600 - 700h., un parell d'hores de mitjana diàries, no es pot córrer, pedres molt petites, acurada col.locació, màxima proporcionalitat i la paciència també te un límit.
    Amb l'excepció dels figurants, (miners), que son adquirits en comerços especialitzats, tota la resta  es treball manual, eines, vagons, vies, travesses, etc, i els materials emprats en la seva construcció son naturals i propers al lloc representat, pedra d'Ogassa, carbó autèntic del tall obert del Faig extret per el meu pare en l'època de l'explotació i els arbres modificats, caracteritzats però també naturals.
    Per la construcció d'aquesta maqueta m'he servit igual que per les altres, de fotografies antigues, de la conversa puntual amb els pocs miners que encara ho poden explicar i sobretot del meu record, ja que quan varen tancar les mines jo tenia 19 anys i nascut en el rovell de l'ou de la conca minera i en el si d'una família de miners, encara conservo amb orgull un record molt viu d'aquell temps.


Fotografia real.  En aquesta foto de l'època es poden veure pràcticament totes
les edificacions que contenia aquest sector.

Reproducció.  Davant la façana del Taller es poden veure dos "miners" molt
enfeinats en la reparació de les rodes d'un vagó.

Reproducció. "El Taller any 2017".  Miners preparant les enfustades que
es tenien que posar a mesura que les mines avançaven. 

Reproducció.  Just sortir a l'exterior, aquest "miner" sembla gaudir de l'aire fresc
    i la llum després d'haver omplert el vagó en les entranyes de la mina del Pinté. 

Diverses imatges de la reproducció.

Reproducció. Gran activitat a l'exterior del Taller. Al fons un miner enganxant vagons,
 davant el que  porta el tronc, dos preparant les fustes i el que pensa........ "ja s'ho faran".


Reproducció. Aquí es pot veure l'edifici de vivendes dels miners, els baixos dels quals havien
albergat un "economato", espècie de cooperativa on es venien els productes a un millor preu.
Com es pot veure ho he volgut representar amb el format de les portes, doble batent exterior
i vidriera interior com la majoria de comerços de l'època.


Reproducció.  Un cop acabat el jornal a la mina, la majoria de miners tenien un hort
per la collita pròpia de les verdures, hortalisses, llegums etc. Aquí es pot veure a un
miner enfeinat en el seu hort a on hi han unes ufanoses plantes de mongetes d'aspre.

Reproducció. Miners en plena feina i al fons la mina. Això es el que es veu
des de l'interior del pati del taller a través de la porta.

Reproducció. Una altre foto de la maqueta, en primer pla un arbre que
sembla mil·lenari i al fons el cim de Castellets.


                                                                                        CONTINUARÀ........

dimarts, 17 de gener de 2017

VESTIGIS DEL CARBÓ. El Taller i la Mina del Pinté.



                 Situat entre el nucli urbà de Surroca i el veinat del Prat del Pinté a poc menys de 1000 mts d'altitud i just al peu de la carretera hi havia el sector de les mines anomenat "El Taller".  Aquest comprenia, la mina del Pinté, l'edifici del Taller de reparacions i un parell més que eren vivendes dels miners.  Anteriorment hi havien hagut uns rentadors de carbó just a tocar de l'edifici principal (veure foto inferior) i que del meu record només en quedava la xemeneia en bon estat. En aquest moment i com es evident de tot plegat només en resten les dues edificacions que eren vivendes, una pertany a l'ajuntament i l'altre vivendes particulars i de segona residència.

Fotografia de l'època del conjunt del Taller on es poden veure els rentadors enderrocats
i la xemeneia que encara aguantava dempeus.  Foto Martí Mercader.
    El nom popular del Taller el pren com es evident de l'activitat que es duia a terme en l'edifici principal. Era una nau gran que es va anar ampliant amb unes edificacions laterals formant un pati interior, tot plegat d'unes dimensions considerables. Aquí es construïen els vagons i vagonetes, es preparaven les vies que es tenien que posar a mesura que les mines anaven avançant, i es realitzava qualsevol reparació que afectés la xarxa minera.
      La mina del Pinté també es troba en aquest lloc. Explotada des de finals del s.XIX va ser una de les més rendibles i de les últimes de tancar, actualment es pot veure la boca d'entrada construïda amb pedra i en relatiu bon estat.

Masia "El Pinté" (de petit hi anava a buscar la llet) que donà nom al veïnat del Prat del Pinté i també a la mina del Pinté. Encerclat en la part superior es pot veure un edifici de vuit pisos per miners anomenat Pla Llobet. Fotografia extreta d'un programa de la festa major d'Ogassa.

                     
Prat del Pinté mitjans s.XIX. En el cercle superior es pot veure casa meva, a l'esquerra d'aquest cercle es veu la terrallera de la mina del Coto de baix i en el cercle inferior la casa del Pinté. Fotografia arxiu municipal d'Ogassa.


Rec de la Font Gran, entre els arbres es pot veure el safareig mig enrunat
que feien servir les dones dels habitatges d'aquest sector per rentar la roba.


    Aquest lloc tenia una activitat molt accentuada perquè a part del taller i la mina, per aquí passava pràcticament tot el carbó de la conca minera, el que baixava per el pla inclinat des de la Gallina i la Ramona i part del que transportava el cable aeri del tall obert del Faig, Des d'aquest punt el carbó era transportat per vagons tirats per matxos fins sota la torre (vivenda del director) i les oficines i allà arrencava el pla inclinat anomenat Nº 5 fins la plaça Dolça.


Fotografia de l'època en que es poden veure els treballadors d'aquest sector del Taller i la mina del Pinté.  En el cercle ovalat  Àngel Casas que del meu record era el cap del Taller. Fotografia cedida per Pere Calvo.


Boques d'entrada i sortida del rec de la Font Gran.

      Degut a la situació de la major part de les mines i a la orografia complicada del terreny, els plans inclinats per baixar el material extret a la part superior de la conca no tenien altre opció que finalitzar a la explanada del Taller, però per aquest indret hi passava el rec (així en dèiem nosaltres) de la Font Gran i fou necessari soterrar aquest per poder construir tan els habitatges, com el Taller de reparacions i tota la infraestructura que es requeria.  A la fotografia superior es pot veure a l'esquerra la boca d'entrada de l'aigua just al inici de l'explanada, i a la dreta la sortida situada just sota la fàbrica de pans de carbó. També tal com explico a l'inici, hi havia uns rentadors de carbó que al estar situats a un nivell inferior, suposadament es nodrien d'aquesta aigua per les tasques de rentat.




                                                                ANECDOTARI
                              
     Els últims anys de les mines l'encarregat del Taller o la persona que al menys en tenia assumida la responsabilitat principal era l'Angel Casas conegut popularment com "Angelino" o el "nen". Aquests dos sobrenoms diguem-ne infantils els tenia perquè havia nascut un 29 de Febrer (només en any de traspàs) i com que era un home molt obert, rialler i molt donat a gastar bromes (a casa meva en deien molt "conyeta") ell deia que només sumava un any cada quatre. Com podeu veure en la imatge del grup de treballadors, ni per fer la foto es podia quedar quiet.

                                            -----------------------------------

     En aquells anys a casa meva i suposo que a la majoria, es netejava el terra fregant de genolls amb un drap i aigua calenta. Això es feia abans de festes assenyalades, però en el dia a dia es feia escombrant amb "serradures" molles, que era la pols de treballar la fusta i aquestes a casa les anàvem a buscar al Taller. Jo de petit hi havia anat, la meva mare em deia: ves al Taller amb aquest sac i l'Angelino que ja ho sap et posarà unes miques de "serradures". Jo ja hi anava mig espantat i només de veure'm arribar ja em deia que qui m'ho havia dit, que allà de "serradures" no ni havia, que ja podia tornar a marxar sense res etc. Després de tot l'espantall que m'organitzava, jo cara vermell i avergonyit girava cua i marxava amb el sac plegat sota el braç, llavors ell em tornava a cridar, em posava la ma a l'espatlla, em deia que ja n'estava al cas, que tot el que m'havia dit era mentida, m'omplia el sac i jo després de passar un mal rato, cap a casa amb la "cua entre cames"  i ell es quedava tan tranquil. No podia ser d'altra manera era molt bona persona, però era........... "l'Angelino".
 
   
 

diumenge, 2 d’octubre de 2016

CIMENT. Viaducte de Can Marteng.

      També conegut per Pont de Malatosca aquest viaducte es troba a mig camí entre Ogassa i Sant Joan de les Abadesses, just sota la corba anomenada "la cadena" i es va construir per portar el carbó a la fàbrica de ciment de Can Marteng. S'ha de dir que el carbó que s'utilitzava per fabricar el ciment era l'anomenat "pissarres", el de més baixa qualitat però suficient per coure la pedra.  Aquesta fàbrica sembla ser que començà les primeres proves de manera molt precària a la segona meitat del s. XIX i fou el seu fundador en Federico Martin Passebois un home originari de França, es per això que sempre s'ha conegut per el cognom afrancesat de Can Marteng.


Fàbrica de Can Marteng mitjans s.XX. Foto col·lecció Mauri.

      El carbó que utilitzava aquesta fàbrica en els seus inicis el portaven amb carros, més tard i degut a l'augment de producció, era molt el carbó que aquesta indústria necessitava i fou llavors quan es construí aquest doble pont per poder transportar el combustible amb vagonetes. Això va representar una gran millora per l'empresa, transportaven més quantitat de material amb menys dificultats i costos molt més reduïts. Des d'un punt de la via baix per on passava el carbó de Surroca a Torallas, a 500 mts. aprox. de la Messeta de baix buidaven els vagons per mitjà d'un anomenat "bolquet" , el carbó baixava amb un fort desnivell per un tub de ferro, continuava per una canal feta part d'obra i part de ferro  fins una "tremuja" a l'interior d'una mina i allà queia directament dins les vagonetes. D'aquesta mina i a través d'aquest doble pont, construït per guanyar el mateix nivell de la fàbrica, les vagonetes de carbó  (pissarres) arrossegades per matxos arribaven fàcilment al seu destí.
       Segons persones que ho havien viscut de prop, (el meu avi també ho havia sentit dir), el cost econòmic d'aquest pont fou tan elevat, que sembla ser que fins i tot va "dificultar"  lleugerament  el cobrament  d'algun salari dels treballadors.    

Viaducte de Can Marteng en l'actualitat.

 A l'esquerra podeu veure aquest viaducte o Pont de Malatosca cobert de vegetació, aquesta se suposa que l'acabarà enderrocant. Una verdadera llàstima, simplement tallant els arbres que han crescut sobre el pont i netejant una mica els voltants es podria mantenir i contemplar aquesta obra que en el seu moment fou molt important i encara avui manté la seva bellesa i espectacularitat.