dimecres, 18 de novembre de 2020

Carbó. Mines del Coto.

 

       Quan parlem de les mines d'Ogassa, molt sovint fem servir l'expressió "conca minera", i realment ho es. Si mirem alguna fotografia de l'època on es pugui veure una vista general del poble i aquesta està feta des del cantó sud-est, veurem que la gran majoria de mines, "terralleres", plans inclinats, telefèric, etc. tot està a diferents nivells però sempre seguint la mateixa alineació.

                                                                     

                                                                    
Vista general de la conca minera.
Podeu observar les "terralleres" i el telefèric.
Foto: recull familiar.


            Al centre d'aquest espai miner es on jo vaig néixer, a ca l'Enric, (més conegut per Can Bosc) a 20 mts. de la mina Joncadella, però a menys de 500 mts en línia recta hi havien (algunes encara hi son) les de La Ramona, La Nova, La Gallina , la del Coto de baix i el Coto de dalt.


                                                                             

                                                                            
                                                                     
Vista general del Prat del Pinté. En el cercle ovalat
veiem casa meva i just a l'esquerra la "terrallera"
de la mina del Coto de baix, però entre aquests dos
punts encara hi ha la mina "Juncadella".
Foto: recull familiar.



                                                     

        

       Les mines del Coto de baix a 1.111 mts. d'altitud i la del Coto de dalt a 1.135 mts. son de les que estaven en actiu, les que jo vaig tenir més properes. De fet per davant de casa era habitual veure passar els treballadors a l'hora de començar o plegar, sentíem les "barrinades" que tiraven dins la mina, el soroll de les vagonetes quan bolcaven el material dolent a la "terrallera" etc.

       De les mines del Coto, jo només en vaig conèixer l'explotació de les que he mencionat abans, Coto de baix i Coto de dalt, però abans i per sobre d'aquestes ja se'n havien explotat dues més.

       El carbó que sortia d'aquestes mines era transportat fins una "tremuja" al costat mateix de la Mina Nova, allà n'omplien vagons i aquests els portaven fins el pla inclinat de La Ramona. 

       La boca mina del Coto de baix es trobava just al trencall de les pistes que porten a Sant Martí d'Ogassa o a Sant Martí de Surroca. Al estar en aquesta cruïlla de camins, sempre he pensat que seria interessant tornar a obrir la boca d'aquesta mina (portaria poc treball) i donar-la a conèixer. D'aquesta mina hi havia una via totalment planera que portava les vagonetes de carbó com he dit abans fins la "tremuja" al costat de la Mina Nova.


                                                                       

Imatge de ja avançat el s.XX. Possiblement la mina
del Coto de baix, ja que es va començar directament
amb "enfustades", va ser una de les últimes que es
varen obrir i que tinc molt gravada aquesta entrada.
Foto: Arxiu municipal d'Ogassa.

 

       A aquesta mina puc dir amb satisfacció que hi vaig entrar. Jo era molt petit i el meu avi m'hi va portar. Recordo que varem començar a caminar dins aquell forat negre i silenciós, devíem portar un llum (lot o pila) que en dèiem. Al cap d'una mica de caminar varem sentir un soroll llunyà de pics i pales i veure un petit punt de claror, eren els llums de carbur dels miners. Varem arribar fins allà, jo suposo mig espantat, el meu avi va parlar una mica amb els miners, donàrem mitja volta i de nou cap a l'exterior. En aquell moment no ho vaig valorar, tenia vuit o nou anys, però ara tot i que es un detall molt petit n'estic molt orgullós.


                                                                              

Coto de dalt. Vegeu la "terrallera" i la petita "tremuja"
que hi havia per carregar el carro de carbó. Observeu
també la forta pendent de la carretera. Les persones que
hi veieu, el de davant es el meu avi Josep i el de darrera
el meu pare Mariano, en una foto que vaig fer jo mateix
l'any del tancament de les mines 1967.





       A 250 mts més amunt en direcció a St. Martí de Surroca hi havia la del Coto de dalt. El carbó d'aquesta mina també tenia que anar a la Mina Nova, però al no poder posar-hi vies degut al desnivell, el transport el feien amb un carro tirat per un cavall, en deien "matxo". A la sortida de la mina hi havia una petita "tremuja", allà carregaven el carro i cap avall. Quan tornava de buit no hi havia problema, però quan baixava ple, el tram fins arribar al Coto de baix tenia una forta pendent i els costava molt frenar-lo. Sempre hi anaven dos miners i frenaven un a cada roda i treballs tenien, de tornada feien el trajecte asseguts al carro. Aquest a més era bolquet, tenia un sistema que al arribar al seu destí, sense desenganxar el cavall  treien un passador, la caixa s'alçava i en un moment era buit de carbó.


                                                                         

Treballadors davant la barraca del Coto de dalt,
podeu observar el calçat que portavent en cas de 
trobar molta aigua. Uns esclops!!!!!
Foto extreta d'un programa de festa major.


       Al Coto de baix no hi havia "barraca", els miners a l'hora de menjar o en els canvis de torn es trobaven al de dalt, per això aquesta fotografia amb tants miners. També davant d'aquesta "barraca" preparaven les "enfustades" per anar avançant en les dues mines. Cada dia quan acabaven el jornal quedaven al terra molts trossos petits de fusta que a casa en dèiem "estallicots". Quan jo era petit hi anàvem amb la meva mare dos o tres dies a la setmana a la tarda i en solíem baixar mig sac, els fèiem servir per encendre l'estufa, "puela" que en dèiem.

       També vull explicar que a casa cada any matàvem dos porcs, un al novembre i un al març, i un xai per la festa major de Santa Bàrbara. Els porcs ho fèiem en diumenge perquè hi havia feina tot el dia, però el xai el matàvem dos dies abans de la festa, un dels miners, en Fernando Conca, "Nando" era el matador, quan pujava al matí per anar a treballar, al passar per casa deixava les eines de la matança i quan plegava de la mina venia, menjava una mica, matava el xai i se'n tornava cap a casa seva.

       Les dues primeres mines d'aquesta zona del Coto que quan jo vaig néixer ja eren tancades estaven situades en un nivell encara més superior. El carbó d'aquestes mines el portaven a la zona de  La Gallina, perquè estava a la mateixa altitud aprox. Entre les mines del Coto i la zona de La Gallina hi ha un gran bosc de roures, nosaltres en dèiem la solana de Can Martí. Aquest bosc està travessat per dos camins de l'amplada d'una via aprox, suposo que eren un camí al nivell de cada mina. Feien petits desnivells, o sigui que es possible que no hi passessin vagonetes i el carbó el transportessin amb carros tirats per matxos. No he escoltat mai que ningú en parlés, però els camins hi son i si a mitjans del s.XX en deien la via de dalt i la via de baix vol dir que amb vagonetes o amb carros per aquests camins hi passava el carbó d'aquestes antigues mines. Encara avui se'n poden veure molts trams, la natura els ha dissimulat però no els ha fet desaparèixer.


Camí de les vagonetes entre les mines
del Coto i la "tremuja" del costat de la 
mina Nova.


 

Aquí podem veure les restes del cobert del carro que portava
el carbó del Coto de dalt i l'edifici d'un transformador que es va 
fer servir per obrir amb compressor la boca de la mina Nova que
es va fer directament a la penya. A l'esquerra d'aquesta imatge, 
just davant el transformador, bolcaven el carbó a la "tremuja".


Part inferior de la "tremuja", aquí carregaven els vagons
del carbó procedent dels Cotos i per la via de la mina Nova
era transportat fins el pla inclinat de la Ramona al Taller.


Una altre vista de la part inferior de la "tremuja"
del carbó dels Cotos, en primer pla les obertures 
per on saltava el material per omplir els vagons.
Al fons s'entreveu l'entrada de la mina Nova.


Entrada de la mina Nova, vegeu que es va obrir 
directament a la penya. Si aquestes pedres pugessin 
parlar..........


Camí que feia el carbó des de la mina Nova
al pla inclinat de la Ramona al Taller.


CONTINUARÂ.........

A mesura que ho tingui disponible hi posaré més text i fotografies.


                                                                       






                                                                           



                                                              



       

     



                                                                       



     

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Històries d'un poble miner. La por de la carretera de Surroca.



     Molta gent de la vila sap on és el revolt de les Cadenes o de la Cadena. ¨Es un retomb de la carretera d'Ogassa, prop de Torallas, sobre d'un talús força pronunciat. Potser, però no saben d'on li ve aquest nom.
     Ara us ho dic:
   Feia poc que havia acabat la guerra. Les noies de Surroca i bona part de les masies veïnes treballaven a ca l'Espona.
      Atès que la fàbrica feia tres torns, sempre hi havia les que feien el torn de nit. A sol post. a l'hivern, el camí de Surroca es fa tenebrós gairebé de sobte. Per il·luminar-lo, les noies lligaven caps de fil sobrers a la punta d'un bastó. Els untaven amb oli o petroli i així, amb torxes enceses, feien via. Les torxes s'apagaven sovint i espurnes de fil rodolaven enceses per terra. 
     Una vegada, ja se'ls havien apagat les torxes, les noies caminaven molt juntes i de bracet i així es sentien més protegides. De cop veuen al davant una mena de llençol esfilagarsat i amb contorns fosforescents. Queden paralitzades. El núvol blanquinós fa giragonses i se'ls acosta amb una remor de cadenes que hauria corglaçat el més valent. I s'acosta i s'acosta. Una va xisclar, una altra sanglotava, i totes agafades van intentar fugir, i totes van rodolar margenals avall. En voleu de genolls ensangonats, de muscles desllorigats i de vestits esquinçats.  Les pobres noies van estar vuit dies de baixa.
     I d'aquí ve el nom de revolt de les Cadenes o de la Cadena.
     Encara avui, quan la gent ja no creu en aquestes coses, hi ha qui diu que, en passar per aquest retomb, ho fa apressadament perquè més d'un cop ha sentit com un llunyà ressò de cadenes.

     Un relat que combina realitat i ficció. Extret de "Històries Fantàstiques" d'un monogràfic de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses.

===============================================================



                                                                         
Fotografia d'època de la fàbrica Espona de Sant
Joan de les Abadesses. A mitjans del s.XX eren 
moltes les dones de Surroca que hi treballaven.
Foto extreta de www.todocoleccion.net




     ANECDOTARI.
     
   Aprofitant aquest relat anterior sobre la carretera de Surroca, vull explicar una anècdota real en aquesta mateixa carretera que m'havia explicat la meva mare Margarita.
     Quan hi havia alguna festa a Sant Joan de les Abadesses, acabada la guerra civil, les noies de Surroca baixaven a Sant Joan a ballar. No hi havia cotxes, tothom anava a peu, i es evident que tenien que fer caminant els quatre kilòmetres per baixar i acabat el ball quatre més per pujar. Per fer-ho amb comoditat es posaven "espardenyes" i les sabates de mudar les duien en bosses. Abans d'arribar a l'estació del ferrocarril feien el canvi de sabates, es posaven les de mudar i amagaven les "espardenyes", de camí de tornada a Surroca tornaven a fer el canvi, les de mudar a la bossa, les "espardenyes" als peus  i a fer camí.
     Un dia de festa major varen baixar de Surroca un grup d'amigues, entre elles la meva mare. Varen fer com sempre, arribant a l'estació canvi de sabates, amagar-les al mig de les mates i cap a ballar. Acabat el ball tornada cap a casa, però al arribar on havien amagat les "espardenyes", sorpresa!!!!! aquestes havien desaparegut. Algú que sabia o va veure el que feien  les devia amagar en un altre lloc o tirar i per descomptat que a les fosques no les varen trobar.
     El final de la història ja us el podeu imaginar, carretera amunt (i no era asfaltada), de nit i amb les sabates de taló que llavors començaven a ser habituals, això si, m'explicava la meva mare que varen fer tot el camí alegres, cantant i sense ensopegar.

     Bé, una anècdota sense més importància però que l'he volguda explicar perquè forma part de les petites històries que havia escoltat dins el meu embolcall familiar.
      
     
     
    
     
                                                                          
Any 1942. Grup d'amigues de Surroca .
D'esquerra a dreta. ? , la meva mare Margarita
(amb espardenyes), Florinda, Josefina i davant
la Caterina.
Foto: recull familiar.



                                                                                     

         
                                                                                U
Desembre 1949. 
Grup de noies de Surroca mudades per celebrar 
les Festes de Santa Bàrbara. La meva mare
Margarita es la segona per l'esquerra de la fila
del darrera.
Foto: recull familiar.


=============================================


I UN ALTRE RELAT DE POR

        Aquest esdevingut a la carretera de Sant Martí de Surroca.
       Un fet real que jo vaig sentir explicar als meus avis perquè ells coneixien l'afectat i varen viure tot  l'enrenou d'aquella nit.
       Un cop acabada la guerra civil, eren moltes les llegendes o episodis relacionats amb la màgia, la por o altres fets paranormals que s'explicaven. Hi havia persones que no hi donaven importància però altres se les prenien molt seriosament i vivien com una mica atemorits.
       Una nit un home que vivia en una casa de pagès del veïnat de Sant Martí, pujava a peu ja entrades les que en deien "hores petites" que volia dir més tard de les 12 de la nit, al passar per un tram molt cobert de vegetació a la zona anomenada "el Coto", de cop li varen treure la "boina" del cap. No s'ho va pensar dues vegades, "girà cua" i tornà a baixar cap al poble corrent i espantat a demanar ajuda. De seguida es va formar un grup de veïns armats amb escopetes, en deien "l'escamot del somatén" i amb alguna autoritat al capdavant enfilaren camí amunt tot esperant trobar el culpable d'aquella broma tan pesada. Ja començava a clarejar el dia quan varen arribar al lloc dels fets i .......SORPRESA, la boina estava enganxada en una "romaguera"  que penjava fins a mitja carretera.
      El desenllaç ja us el podeu imaginar, uns rient l'absurd dels fets, els altres enfadats perquè els havien fet aixecar del llit a mitja nit i aquell pobre home cap a casa seva mig avergonyit.
       Una altre anècdota sense més importància, però que també forma part de les petites històries d'aquest poble miner.
       
       

divendres, 9 d’octubre de 2020

Romànic. Sant Esteve de Llanars.

 

     Llanars es un municipi de la Vall de Camprodón situat a 982 mts d'altitud.

     El nom de Llanars apareix en documents molt antics i amb diferents pronunciaments, Lanars, Lanarys, Lenars, Landaris i es en el centre d'aquesta població on trobem la bonica església de Sant Esteve.

     Tot i que la consagració de l'edifici es va dur a terme ja avançat el s.XII, hi ha un document de principis del s.XI que ja fa referència a la "parrochiam sancti Stephani de Lanars", el que fa pensar que l'actual església fou construïda sobre una d'anterior.

     L'edifici consta d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular amb tres finestres i decorat amb un fris de dents de serra.

     Al cantó nord hi ha una capella de planta quadrada amb una finestra a cada lateral i amb coberta a tres vessants.També hi podem veure una escala que permet des de l'exterior pujar al campanar.

     A la cara de mig-jorn hi trobem un cos de planta quadrada destinat a sagristia, amb una petita finestra i una porta que permet accedir-hi des de l'exterior i el baptisteri, també de planta quadrada però amb una coberta de llosa, circular o de mitja esfera acabada amb una cúpula singular.

     Al cantó de ponent la porta d'entrada sota un arc de mig punt adovellat.  Es un bonic portal format per arcs en degradació, arquivoltes, columnes i capitells ben treballats. Cal observar també (a la porta real) la ferramenta forjada decorativa que encara es conserva . Per sobre d'aquesta portalada hi veiem un fris de pedra i una finestra amb arc de mig punt en degradació. Tot plegat digne d'una observació acurada.  I en aquesta façana principal s'hi aixeca el campanar en forma de torre quadrada, amb dos finestrals a llevant i a ponent i un al nord i al sud i la porta que permet entrar al campanar des de l'exterior, està acabat amb teulada piramidal molt pronunciada.

     En aquesta maqueta si que hi he volgut fer un edifici proper a l'absis que era o es la rectoria, i l'he volgut fer perquè juntament amb el davant de l'església enllosat i les escales que donen a la plaça, em va semblar que tot plegat faria un conjunt bonic de veure.


     Aquesta maqueta es pot veure a l'exposició "Romànic una volta pel Ripollès" al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.

     

                                       IMATGES DE LA REPRODUCCIÓ

                                                                       

Façana principal i cara nord.



                                                                              

Façana principal, vegeu la carretera
que passa just al costat de l'església


                                                                                
Vista general de la cara sud, amb la rectoria
en primer terme.
                                                                       

                                                                                  

                                                                          

Detall de la cara sud, part del baptisteri i sagristia.




                                                                                     
Més detalls de la cara sud, observeu el baptisteri
de planta quadrada, la coberta circular i la cúpula.



                                                                              

Detall del campanar i la finestra frontal.


                                                                              

                                                                             

Cara nord vista a través del mirall, observeu l'escala
de pujar al campanar i part de la porta d'entrada.



                                                                                   

En aquesta imatge podem veure el cantó sud
i a través del mirall la cara nord.


                                                                                     
La maqueta a l'exposició.

Planimetria de Sant Esteve de Llanars
Manel Anglada i Bayès 1:200





dilluns, 5 d’octubre de 2020

Històries d'un poble miner. Arribada del primer tren a Torallas



     L'arribada del primer tren a Torallas s'esdevingué el 17 d'octubre de 1880.
     Un tren compost per 12 cotxes i un "break" per al ministre de Foment, Sr. Lasala i senadors,  sortí a les 6 del matí de l'Estació de França. A Granollers canvi de tren a un de la societat "Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesas".
     Parada a Ripoll i als ponts de la Pudor i Roser, de 26 i 28 metres d'alçada respectivament.
     Parada a l'estació de Sant Joan, per rebre la salutació de l'alcalde i regidors, que duien les bandes amb l'escut de Sant Joan.
     Arribada a l'estació de Torallas. Expectació popular, amb moltes barretines. Es reparteix una poesia al·legòrica. S'interpreta la marxa reial.
     Missa a l'andana oficiada per l'arxiprest de Sant Joan.
     L'altar era fet amb pans de carbó, cobert per un dels pal·lis del s.XV que més tard passarien al Museu Episcopal de Vic. Benedicció de la línia. Gran nombre de petards des de les muntanyes.
     Visita a les mines. El ministre féu la primera barrinada de la mina Lasala.
     Esmorzar a la casa de l'enginyer de les mines.
     Visita a la mina Dolça on el ministre arrancà trossos de carbó.
     Dinar a Ripoll.
     Sortida a les 7 del vespre. S'instal·là un llum elèctric al tren que il·luminava els túnels i les obres.
      

     Font:  Diario de Barcelona, 19 d'octubre de 1880. La ilustración Española y Americana, octubre de 1880.

                                                 ===============


     El darrer tren sortí de Sant Joan de les Abadesses el 14 de juliol de 1980.
     Se substituí per un servei d'autocars fins el 31 de desembre de 1984, data en que quedà suprimida definitivament la línia.





                                                         
Gravat de l'època on es pot veure la missa de
campanya a Torallas amb motiu de l'arribada
del primer tren.

Ilustración Española i Americana 1880.

                      
                        ===========================================


                            

                                                                    
                                                                                   
Foto extreta de www.mundo-ferroviario.es, on podem
veure una locomotora amb el nom de "Torallas" el que 
demostra la importància que en aquell moment tenia
aquesta estació.







                                                                             
                                                                              

Cara i creu de la mateixa estació. Mentre que al 1880
arribava el primer tren a Torallas amb tota la solemnitat,
en aquesta foto del 1971 quatre anys després de tancar
les mines ja estava en ple procés de desaparició.
                     Fotografia: Jordi Valero.


                                                              
                                                              




diumenge, 27 de setembre de 2020

Romànic. Sant Jaume del Barretó.

 

     L'església de Sant Jaume del Barretó, també anomenada de Montbac o Monbac, es troba a poc més de 1200 mts. d'altitud al veïnat de Llaés del municipi de Ripoll.

     Bastida a finals del s.XII fou coneguda sempre per Sant Jaume de Montbac o Monbac, fins que a finals del s.XVII va adoptar el topònim del Barretó degut a que està just al costat d'aquesta gran casa de pagès.

     Ha estat un edifici que segur al llarg de la seva història ha patit nombroses modificacions. A la cara nord hi ha una porta rectangular tapiada molt propera a l'absis, aquesta porta es pot veure perfectament delimitada. A  mig-dia n'hi ha una altre amb gradació i sota un bonic arc fet amb grans dovelles, aquesta també està tapiada però conserva la seva bellesa, aquestes dues portes en la reproducció les he volgut "reobrir de nou", perquè quedés constància evident del passat d'aquest edifici.

     Finalment durant la guerra civil fou profanada, saquejada i abandonada, fins l'any 1975 que fou restaurada de nou i oberta al culte.

     Es molt senzilla, però està construïda amb grans carreus i ben alineats el que li dona una sensació de gran solidesa. 

     Consta d'una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular amb coberta de quart d'esfera i dues finestres, una de central en gradació i una al lateral sud. 

       A mig-jorn no hi ha cap obertura, només s'hi pot veure la bonica porta tapiada que he esmentat abans.  

        Al cantó nord, el mateix cas, només la porta tapiada propera a la capçalera de la nau.

     I al oest hi trobem la porta d'entrada actual, un ull de bou de dimensions considerables i segurament  reconstruït en la restauració del 1975 ja que sembla una estructura de ciment i d'una sola peça.  També sobre aquest mur s'alça un petit però esvelt campanar d'espadanya de dos ulls. 


      Aquesta maqueta no està exposada.

                                            

                             Diverses imatges de la maqueta de Sant Jaume

                                                


                                                             

Planimetria de Sant Jaume del Barretó.
Manel Anglada i Bayès.   1:200

                                                     


                                                                   

Vista general de l'església

     

                                                                                         

Vista nord-est. Aquí podem veure la porta que hi
havia i ara també desapareguda.


                                                                                         

Vista del sud-oest. En aquesta fotografia podeu
veure dues portes, a l'esquerra la actual d'entrada
a l'església i a la dreta la de mig-jorn que en la 
realitat també està tapiada. Podeu comparar-les.
 



                                                                                

Detall de la porta que hi havia a mig-jorn i ara tapiada.


                                                                                        

Cantó de ponent. Porta d'entrada actual, ull de bou
i campanar.


                                                                                    

Vista sud-est. En primer terme "mongetes d'aspre"
de la casa de pagès del Barretó.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Romànic. Sant Víctor de Dòrria

 

       El municipi de Dòrria es troba situat a 1550 mts. d'altitud (es el més alt de la província de Girona) i  un dels nuclis que conformen l'anomenada baronia de Tosses. Per accedir-hi s'ha de fer per un trencall que hi ha a la dreta de la N-260 que va de Ribes de Fresser a Puigcerdà i abans d'arribar dalt la collada de Tosses. 

     Aquesta església surt esmentada amb el topònim  "Doriga" a principis del s.X en l'acte de la seva consagració, el que fa pensar que encara que la construcció romànica es un bon exemple de l'arquitectura rural dels ss. XI-XII, segurament es va fer sobre una de preromànica del s.X.

     Es rectangular capçada a llevant per un absis també rectangular i diferenciat de la nau.

     A la cara nord te dues capelles laterals adossades. 

     Al lateral de ponent hi ha un ull de bou de construcció o restauració molt tardana i a la cantonada entre la cara nord i la de ponent s'hi alça el campanar que es una torre quadrada amb un  gran finestral a cada cara i coberta piramidal. A aquest campanar també s'hi pot accedir per una escala exterior al cantó nord.

     Al lateral de mig-dia també hi ha una capella adossada, la porta d'entrada, oberta en una de les moltes restauracions que s'hi han dut a terme i sobre aquesta una finestra romànica de mig punt i doble esqueixada. Per accedir a aquesta porta s'ha de fer a través d'un petit pati exterior que sembla que te per objectiu poder entrar al temple sense passar per el petit cementiri que l'església te al davant.

     Tota la teulada està coberta amb llosa.

     En les obres de restauració de l'any 1997, van aparèixer importants restes de pintures romàniques.

     Aquesta maqueta està exposada al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.



                                                                 

Vista general de la maqueta.



                                                                            

Detall del campanar



                                                                                   

L'església vista des del sud-oest.

     


                                                                                 

Detall de la porta d'entrada  i de la petita finestra
de doble esqueixada.


                                                                               

Cara sud de la reproducció.

                                                                         

                                                                                   

Cantó de llevant on podem veure el petit absis
rectangular i diferenciat de la nau.

                                                                                      

                                                                                         

Planimetria de Sant Víctor de Dòrria
Manel Anglada i Bayès   1:200




L'església vista del cantó sud-est.





dilluns, 7 de setembre de 2020

Romànic. Sant Marcel de Planès.

 


     El nucli urbà de Planès, també anomenat Planès de Rigard el trobem a 1200 mts. d'altitud aprox., situat en els primers kilòmetres de la carretera de Ribes de Fresser a Puigcerdà i pertany al municipi de Planoles

     Aquí hi ha l'església de Sant Marcel. Aquesta ja apareix en un document de principis del s.X en que va passar a pertànyer al Monestir de Sant Joan de les Abadesses. 

     Està formada per una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular amb dues petites finestres de doble esqueixada, una centrada i l'altre al cantó de migdia. En el punt on s'uneixen  la nau i l'absis s'hi aixeca un campanar de cadireta de dos ulls.

     La porta d'accés es troba al cantó sud, en l'espai que ocupa un petit cementiri, està emmarcada per uns grans carreus i sota un senzill arc de mig punt. En aquest lateral també i podem veure dues finestres també de doble esqueixada.

     A la cara nord, la paret es totalment llisa i al cantó de ponent hi ha una casa adossada força gran, no se si en algun temps havia estat la rectoria.  També en aquest cas només he fet l'església.

     La teulada es tota coberta amb llosa. En general es un edifici petit però molt bonic, es la més petita de les esglésies que he reproduït però te el seu encant.

     Aquesta maqueta ara mateix no està exposada.

                                                                            



                                                                         

Planimetria de St. Marcel de Planès.
Autor: Manel Anglada i Bayès

                                                         


                                                             

Vista de l'església per la cara de migdia.

   

                                                                         

Vista del cantó de ponent.




divendres, 4 de setembre de 2020

Històries d'un poble miner. Doña Amália.

     Extret del programa de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses de l'any 1999.

     Sis dies, si bé que no enters, amb Joan Coma.   (Pau Orlina).

     Aquí més amunt, passat cal Cabrer, on ara veig una perruqueria, hi recordo un recambró humit i fosc, cedit gratuïtament a doña Amália, la qual hi tenia un piano i una cadira i on feia classes de música.
     Ho deia prou clar un rètol, bellament dibuixat per la Maria de can Toralles i enganxat als vidres de la porta: "Amàlia de la Pietra profesora de piano, teoria, práctica y perfeccionamiento".
     Doña Amália era mexicana, sembla, d'una família culta i rica. De petita tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d'esperit li prometien un gran futur. Els pares l'enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Decidiren fugir. L'enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Doña Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim, Vivia a cor que vols.
     Però les coses bones duren poc. L'enginyer va morir sobtadament d'un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, doña Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. I ni es va adonar que s'anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia. Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri: Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito" i que anava seguit d'una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella de la caritat en deia petits obsequis. I ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà  i italià. 
     A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se'n lamentava pas. Li agradava molt d'enraonar, però la gent li feia vores. Camí de Surroca, sovint li agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per les plantes, també ho era per a ella. Un dia d'hivern la van treure de la casa que habitava, ja mig morta. Acabà de morir a l'hospital.

     Fins aquí el relat extret del programa.

                                    ===============================

     ANECDOTARI.
     
     Jo recordo a "Doña Amália", però molt poc perquè era molt petit. Havia estat una dona molt ben considerada i respectada per haver estat companya de l'enginyer Gustavo la Pietra, gerent de la companyia Italo-Hispano Minera,S.A. El final de la seva vida i degut a la pobresa en que va acabar, va ser molt difícil per ella. M'explica una persona (M.A.) més gran que jo i que la recorda perfectament, que quan anava a Sant Joan a donar classes de piano, a l'estiu marxava del Prat del Pinté on vivia a les 8 del matí i a l'hivern a les 9, sempre puntual, no fallava mai. També m'explica que aquests últims anys malvivia voltada de gats, en tenia més d'una vintena que convivien amb ella. Segurament era per aquest motiu que a casa meva ens deien que si la veiem prop de l'escola o ens hi teniem que creuar, ens n'allunyéssim que portava "puçes", potser no era veritat, però el seu estat tant degradat dels últims anys donava per tota mena de comentaris. També puc explicar que quan anàvem a col·legi, ella a l'hora del pati que en dèiem,  sempre mirava de trobar alguna nena que li volgués anar a buscar el pa a canvi de cinc cèntims de pesseta. Cinc cèntims era molt poc, però en aquella època donava per uns pocs caramels i la oportunitat no es podia deixar passar, sempre trobava voluntàries. El cert però es que en general a Ogassa va ser considerada una gran senyora i encara avui (any 2020) la casa on vivia, els més antics la coneixem com "ca la doña Amália".



                                                                             
Fotografia de l'època on es pot veure "Doña Amália"
tocant el piano en la seva millor època. El seu posat 
senyorial ja ho diu tot.
Foto extreta d'un programa de Festa Major d'Ogassa.

t


                                                            
Vista del Prat del Pinté. En primer pla amb la façana blanca, al
primer pis la casa on vivia "Doña Amália",  a planta baixa
 hi havia l'escola de nens que jo hi havia anat. Durant molts 
anys aquesta casa fou coneguda com "ca la doña Amàlia".

Fons: recull familiar.
     




dimarts, 25 d’agost de 2020

Romànic. Sant Esteve de Vallespirans

 

     Vallespirans es una de les parròquies del municipi de Les Llosses. De fet aquest municipi es el més gran en extensió de la comarca del Ripollès.

     L'església de Sant Esteve la trobem sobre un petit turó molt emboscat i de complicat accés per la gran quantitat de camins i pistes que hi han en aquestes contrades. De fet jo sabia que la tenia molt propera perquè un veí del lloc m'ho va indicar, però no la veia, al final i al mig dels arbres la vaig entreveure. Perquè eren més alts els arbres que el campanar.

     En els seus origens romànica, la seva construcció data del s.XII, però ha estat molt modificada al llarg dels temps. De l'antic romànic no en queda gaire res i molta part de l'edifici a més es troba arrebossat el que fa més complicat saber el que es romànic i el que no.

     Consta d'una nau rectangular sense absis, amb teulada a dues aigües i que es troba pràcticament closa dins el cementiri. Per poder accedir-hi, (suposo que no ha canviat), es te que entrar primer al cementiri. i després a la porta de l'església. Això em va obligar a modificar l'entorn, però sempre mantenint dins el possible els desnivells existents.

     Es una construcció senzilla, a llevant el mur es llis, a ponent també, només te una petita finestra quadrada a la part superior i un contrafort de reforç. A la cara nord i ha una petita construcció adossada i un altre contrafort. I al cantó de migdia hi trobem la porta d'entrada, rectangular, emmarcada per uns grans carreus, el campanar de planta quadrada, no molt alt i acabat amb una teulada a quatre aigües. Al campanar també s'hi pot accedir des de l'exterior per una petita escala. Aquest campanar està unit amb el mur de llevant per una construcció també molt tardana.

     Finalment voldria dir que la mateixa persona que em va fer de guia per arribar-hi, també em va comentar que el topònim "Vallespirans"  podia ser degut a que els primers habitants que es varen establir en aquesta zona haurien vingut del Vallespir. 

     Aquesta maqueta no està exposada.



                                                           

Vista general de la maqueta.


Façana de migdia. Es pot veure amb més detall
la porta d'entrada emmarcada per grans carreus
i l'escala exterior d'accés al campanar.



Vista de la reproducció des de la cara
sud oest.



Façana de ponent. Podem veure el contrafort i la
petita finestra. també es pot veure el reforç de la
cara nord i una petita edificació que te adossada.