CIMENT. MAQUETA. Fàbrica de "CAN MARTENG"

   

    Fundada per el francès Francisco Federico Martín Passebois, es coneguda amb el nom afrancesat de  Can Marteng,  pertany a St. Joan de les Abadesses i està situada 850 mts. d'altura aprox. i a mig camí entre St. Joan i Ogassa al costat de la riera Malatosca de la qual utilitzava les seves aigües per les necessitats de l'industria i també per una petita central elèctrica.
      Aquesta fàbrica començà les primeres proves de ciment als vols de l'any 1850, però va viure la seva època més productiva de finals del s.XIX a principis del s.XX. De fet al estar situada al costat de la carretera entre St. Joan i Ogassa era de tothom coneguda la gran activitat que s'hi desenvolupava. Els forns per coure la pedra estaven situats al mateix nivell de la carretera i la resta de processos d'aquesta pedra es produïen en nivells inferiors fins el punt més baix, al costat mateix de la riera que era per on sortia el ciment ensacat. En aquest lloc l'espai entre la muntanya i el riu era molt reduït i a mesura que els sacs anaven sortint els portaven a un cobert que la fàbrica va construir a uns 200 mts. aprox .direcció Torallas (encara se'n poden veure les restes) i aquí el carregaven en camions per consum de proximitat i també amb vagonetes per portar-lo a Torallas i amb tren a Barcelona per la distribució en general.

                                                                             

Part dels treballadors de Can Marteng fotografiats
en una petita celebració.
Fons: Ramón Masó.

Foto de l'època de la fàbrica de Can Marteng, podeu veure el
desnivell de tot el conjunt, a la part superior els forns amb les
xemeneies i a la part inferior el petit espai per on sortia el
ciment acabat.
Fons: Col·lecció Mauri.




    

        Com us he dit abans, al estar situada al costat mateix de la carretera i que en aquella època quasi tothom es desplaçava a peu o en bicicleta, en dies de freds i nevades era un punt de parada poc menys que obligatori, la gent al passar al costat de la fàbrica s'apropava als forns i com que el terra era molt calent, paraven una estona, s'escalfaven els peus, agafaven alè i reprenien la marxa. S'ha de dir que parlem d'uns temps en que els freds eren més forts i les nevades molt més freqüents.

                                                               

Aquí podem veure els treballs de construcció del pont sobre la carretera
d'Ogassa per poder explotar la pedrera situada sota mateix de la casa
de pagès de Torallas.
Fons: Col·lecció Mauri.

En aquestes fotos podeu veure les restes del cobert separat
de la fàbrica que servia per l'emmagatzematge del ciment.

     El cobert per l'emmagatzematge del ciment quedava força per sota de la carretera d'Ogassa i el ciment que anava a Torallas amb vagonetes no hi havia problema, però el que sortia amb camions, per guanyar el fort desnivell fins la carretera en dies de pluja i neu solien patinar i llavors anaven a demanar ajuda a la masia de Torallas, el més petit de la casa, l'Esteve (ell personalment m'ho va explicar) baixava amb un parell de bous, els enganxaven davant del camió i problema solucionat.

    Per sota de la fàbrica en paral·lel a la carretera i amb el mateix desnivell d'aquesta, hi ha un túnel per on passaven les vagonetes que portaven el ciment d'una altre de les fabriques importants de l'època, "Can Benet". Aquesta per poder portar la producció a Torallas es va veure obligada a fer aquest túnel, ja que no hi havia espai exterior amb facilitats per on passar.

Habitatges de "Can Marteng" quan la fàbrica estava en plena
activitat. Es pot observar el petit espai que quedava per la
carretera.
Foto: Col·lecció Mauri

                                                                     
 

Estat actual de la boca nord del túnel. Per aquí passaven
les vagonetes amb el ciment d'una altre fàbrica important,
Can Benet. Gravades en una pedra hi han les inicials R.B.
(Ramón Benet) any 1903.

A l'esquerra part de la fàbrica. Es pot observar una petita edificació
sobre la teulada, en aquest lloc un treballador vigilava l'entrada del
polvorí (foto de la dreta) que ningú aliè a l'empresa hi anés a robar
explosius. Encara avui es pot veure amb la seva reforçada porta.

                 REPRODUCCIÓ ESCALA 1/50 DE LA FÀBRICA DE CAN MARTENG


                                             Imatges de la construcció de la maqueta.

                   

El complex de Can Marteng comença a prendre forma.

Can Marteng amb tota la teulada coberta.

Els forns en plena activitat.

Primeres vagonetes plenes de sacs de ciment a la sortida
de la fàbrica.

                                                                           

                                                                             

                                                                             

                                                                           

    Seguirem............
      

CARBÓ. La construcció de les mines.

                                        Extret d'un escrit de Jordi Bachs i Pujol.

       Les paraules assenyalades entre cometes son les relacionades directament amb la construcció de les mines i que utilitzaven habitualment tan els miners com la resta de la gent del poble.

       Escollit el terreny adequat pels tècnics, després de les corresponents proves per trobar la "beta" de carbó. s'obria la boca, o inici de l'explotació, dita "galeria" que era la primera fase per anar camí de la "beta".
       Els "picadors", amb les corresponents eines, pic, mall, maça, punterola i pistolet, eren els qui, amb el pic i el mall, anaven arrancant les pedres i amb l'ajuda del "manobre", la maça i el pistolet, feien els forats a la pedra per poder col·locar-hi "un barreno" (cartutx de dinamita) que farien esclatar, en el seu moment, per anar obrint pas.
     També eren els que anaven col·locant els puntals de fusta dits "piles i capells" i les corresponents "enfustades" per donar solidesa i seguretat a la "galeria" que anaven construint.

                                                                 

Col·locació de les enfustades amb les piles i capells.

       La feina dels "manobres" dins la "galeria", consistia en anar retirant les pedres i el carbó que s'arrencaven i carregar-les a les vagonetes per treure-les a l'exterior. Quan ja treballaven dins dels "ramals", cuidaven també de retirar el mineral i passar-lo per les "xarangues" per classificar-lo.
       Els treballs dels "entibadors" era cuidar del manteniment dels reforços, "piles, capells i enfustades" que per efecte d'us o qualsevol anomalia, s'haguessin deteriorat.
       Quan els "picadors" detectaven algun defecte, donaven avis perquè tot seguit anessin a fer la corresponent reparació.
       La mida de les galeries era aproximadament de 2 metres d'alçada per 2 metres d'amplada. La llargada, era la necessària fins trobar inicialment la "beta" de carbó. En realitat la "galeria" era el túnel principal de l'explotació per on s'hi feien totes les maniobres necessàries pel desenvolupament dels treballs d'extracció.
       Paral·lelament a la col·locació de les "piles i capells", ja s'anaven col·locant les vies per les vagonetes per treure inicialment la pedra arrancada i posteriorment el carbó extret.
       El sol de la "galeria" era paral·lel a l'horitzó, lleugerament elevat, quan s'anava endinsant. Aquesta inclinació era feta per facilitar la sortida de les vagonetes a l'exterior carregades de pedres i carbó.
       Tant com s'anava endinsant la "galeria", era necessari fer uns forats anomenats "pous de ventilació", en sentit vertical enlaire, fins trobar l'exterior amb el fi de facilitar l'entrada d'aire a l'interior del túnel.

       Aquests "pous" eren quadrats, tenien aproximadament un metre quadrat i també estaven envoltats amb "anells" de fusta per reforçar-los i evitar desprendiments. Amb aquestes fustes es formaven els quatre costats necessaris, encaixant-se mútuament. Per unir aquests "anells" que s'anaven sobreposant, s'utilitzaven unes espigues de fusta dites "cames de pou", que el mateix "picador" anava fent partint uns llistons quadrats que amb "l'oxul" o "uxol" els tallava els cantells arrodonint-los, perquè entressin en els forats que cada fusta portava fets. D'aquesta manera quedaven fortament unides les unes a les altres. Perquè aquests "anells" quedessin  ben rígids entre la fusta i la paret,introduïen falques de fusta i pedres, dits "guarnitures o estribus" perquè quedessin ben estampides.
                                         
                                                                     

Aquí podeu veure una peça de pou completa, amb les cames de pou
i un detall de cada peça.

       Quan la "galeria" trobava la "beta" de carbó, era quan en realitat començava l'explotació de la mina.
       En aquest punt, construïen un nou "pou de ventilació" que a la vegada servia de pas per començar a foradar el "ramal", a uns tres metres per sobre de la "galeria", seguint la mateixa direcció d'aquesta. La "galeria sempre anava més endavant que el "ramal" a fi de poder anar traient el mineral que s'extreia.
       El "ramal" també estava reforçat per "piles, capells i enfustades" que el "picador" sempre anava col·locant  ajudat del "manobre". La superfície del "ramal" era més petita que el de la "galeria".
       Al terra també s'hi col·locaven les vies, sobre travesses de fusta, per circular-hi les vagonetes, dites "burres", que eren molt més petites que les de les "galeries"; es necessitaven tres vagonetes d'aquestes per omplir-ne una de les grans, que podien carregar 750/800 kg de material.
       Les vagonetes dels "ramals"tenien una forma diferent de les de les "galeries", la seva caixa era un bolquet per la part davantera, per poder-les buidar amb facilitat.
       Dins dels "ramals"quan la "beta" de carbó era més estreta, s'utilitzaven  carretilles manuals de fusta, en substitució de les "burres" que necessitaven més amplada per circular.
       A cada metre de distància, en la llargada del "ramal" es foradava el terra un pou que anava a comunicar amb la "galeria", aquest pou també s'enfustava i a continuació un altre d'igual. En el primer hi tiraven el carbó i a l'altre les pissarres, (tipus carbó de baixa qualitat).
      Les pissarres i el carbó, es classificaven per mitjà d'uns sedassos, anomenats "xarangues". Aquestes estaven col·locades inclinades entre "pou i pou"; els "manobres, (xaranguers)" hi anaven tirant palades del mineral extret. El carbó passava pels forats de la "xaranga" i les pissarres restaven per sobre d'ella, així quedaven separats els dos productes que anaven caient pels pous respectius.
       Al final de cada "pou" hi havia una "tremuja" per emmagatzemar el mineral que hi anava caient, i quan era plena, es destapava fent córrer les fustes que feien de tapa, dites "tampa", i el mineral anava a parar dins de les vagonetes que hi havien situat sota, un cop plenes eren tretes a l'exterior.
       Les "galeries i els ramals"s'anaven construint d'acord amb la capacitat de carbó de la "beta" i els "ramals"s'anaven sobreposant seguint la direcció d'aquesta.
       Els "pous de ventilació" complien un altre servei, aquest era per on podien entrar i sortir els miners i per on s'hi entrava el material necessari, eines, fustes, etc., sempre des de dalt a baix.
       Els desplaçaments dels miners per quests "pous", es feia per mitjà d'escales de fusta construides pels fusters del taller i que anaven des de la "galeria" cap als "ramals".Aquests "pous" s'anaven construint al llarg del "ramal i galeria", a fi de rebre aire de l'exterior contínuament, per facilitar la respiració dels miners i la sortida de pols que com es sabut, provocava la malaltia de la "silicossis".
       La il·luminació a l'interior de les explotacions era aportada per llums de carbur que cada minaire tenia propi i que eren portats a la ma en els desplaçaments, o be penjats a les parets durant els treballs en punt fix.

                                                                      

En aquest dibuix es pot veure una vista en tall de la configuració
d'una mina. Una mina, no només era el forat que veiem a l'exterior,
si no tot un entramat de galeries i ramals i a diferents nivells.

                                         

                           

                                                             
       Quan les vagonetes ja eren fora de la "galeria", formaven un comboi o conjunt de vagonetes per portar-les al lloc de descàrrega. Aquesta feina la feien els "vagoners", un dels quals era el "frener", o sia el que tenia cura d'anar frenant les vagonetes perquè no prenguessin massa velocitat, pel desnivell i per l'empenta que anaven prenent.
       Els punts de descàrrega eren dos, un a l'estació de "Torallas" i l'altre a la plaça Dolça.
       L'estació de Torallas, que era el punt de càrrega dels vagons del ferrocarril, estava situada a uns dos km. de la plaça Dolça, en direcció a Sant Joan de les Abadesses. Encara existeix l'edifici.
       La línia Granollers-Ripoll-Sant Joan-Torallas va ésser traçada per facilitar el transport de carbó i també de passatgers. Fou inaugurada el 17 d'octubre del 1880 per les autoritats de l'època, els quals, visitaren les mines.
       El tram de Sant Joan a Torallas, era destinat exclusivament al transport del carbó. Els passatgers tenien el punt final a Sant Joan.
       Les vagonetes procedents de les mines, arribaven a Torallas per un traçat amb pendent, des de la plaça Dolça passant per l'interior de dos túnels (encara ben conservats actualment). Arribant a Torallas, les vagonetes eren descarregades als vagons de ferrocarril,, per mitjà d'un dispositiu mecànic en forma de tub reixat, dit "gàbia", on es col·locaven d'una a una les vagonetes, de manera que quan eren dins, mecànicament giraven cap per avall buidant tot el contingut sobre el vagó.
       Un cop buides, tornaven a ser enganxades, una rera l'altra, essent conduïdes novament a la plaça Dolça, però per situar-les a la via de retorn, havien de superar una pujada amb un fort desnivell. Aquest desnivell era superat per mitjà  d'un traçat de cables d'acer que unia les vagonetes carregades amb les descarregades i que mentre les carregades baixaven, feien pujar les descarregades. Aquest sistema d'arrossegament es el que s'utilitza en els funiculars de muntanya.
       L'altre punt de descàrrega, que era a la plaça Dolça, el buidat de les vagonetes era fet pel mateix sistema mecànic que el de Torallas, però aquest punt era destinat per carregar directament sobre carretes tirades per bous, al principi, i posteriorment sobre camions, per transportar la càrrega fins als punts de consum més pròxims, com les fàbriques de ciment Can Benet i Can Marteng, avui dia sense activitat, situades entre la plaça Dolça i Sant Joan, o be a industries de Sant Joan i rodalies que en consumien.
       A la plaça Dolça també hi arribava el carbó procedent de les mines més llunyanes, la del Faig i del Pla de'n Dolça, amb vagonetes sobre vies, per mitjà d'un "plan" amb molta pendent, que també utilitzaven el cable com els funiculars de muntanya, per pujar-hi les buides mentre baixaven les plenes, tal com es feia a Torallas.
       Aquest "plan" procedia de Can Camps i anava fins al taller per connectar a la Torre. Aquest últim recorregut que era pla, les vagonetes eren arrossegades pels matxos de l'Andreu.
       L'Andreu era el propietari dels matxos que els hi llogava la Companyia arrendatària de les mines per fer aquest servei o similars.
       De la Torre partia un altre "plan" fins la plaça Dolça, conegut per ("plan" Nº 5).

                                                     

Foto on es pot veure el "plan" nº 5 que anava de la Torre a la
plaça Dolça.

       La jornada de treball a les mines era de 8 hores i s'hi feien dos torns. El del matí de 6 a 2 i el de tarda de 2 a 10.

       Els miners s`'emportaven l'esmorzar o berenar, segons el torn. Al torn del mati, quan eren 2/4 de 10, sortien de la mina per menjar-se'l a la barraca, on prèviament un minaire ja havia sortit a fer escalfar les carmanyoles per tenir-les a punt.

       Disposaven d'una hora de temps, passada la qual, tornaven als seus llocs. El torn de tarda el berenar era a les 5.

       Pels qui treballaven fora de la mina, la jornada era de 8 a 5, (per exemple, hi havia un grup que feia la classificació del mineral quan estaven foradant la "galeria", mineral que el hi portaven dins d'una vagoneta metàl·lica amb bolquet, que per mitjà d'una "xaranga" anaven classificant.

       Pels qui treballaven fora de la mina, el dinar era a les 12 i els el portaven els seus familiars (l'esposa, mare, etc.)  per menjar-se'l a l'aire lliure. Aquests familiars a vegades feien colla per anar i tornar, tot conversant, i així el camí es feia més curt.

       Recordo haver vist els miners del torn del matí que en arribar a casa i després de ben rentar-se i dinar, s'ajeien al bell mig d'un prat a fer la migdiada i a la vegada oxigenar els seus pulmons. 

                

     Fins aquí he intentat plasmar les converses mantingudes per rememorar la història de les mines,amb els ex miners Àngel Casas i Joan Cambras, als qui agraeixo la  paciència que han tingut amb mi.

          Textos i dibuixos

                                Jordi Bachs i Pujol.

       

                                                                 

                                                                       
     


     
     

                                                                             

                                                                              

                                                              

                                                                                                                         

                                                                 

                                                                       

     
   

   

   

Històries d'un poble miner. Atemptat al director de les mines.

                                          LA VANGUARDIA  14 de Mayo de 1887

     Recortamos de un periódico local:
     Nos escriben de las minas de San Juan de las Abadesas, con fecha de anteayer:
     Debo darle cuenta de un horroroso al par que incalificable atentado de que fué victima en la noche de ayer el señor ingeniero jefe, director de estas minas.
     Serian sobre las diez menos cuarto, hora en que la mayor parte de los habitantes de la colonia minera se hallan entregados al descanso, cuando se oyó un estrepitoso estruendo; al principio, nadie hizo caso de ello, pues aun a tales horas se oyen todos los dias estruendos parecidos, aunque no tan claros, procedentes de barrenos en el interior de la mina llamada "Dulce"; mas pronto se oyeron voces de socorro que partian de la casa número 5, que habita el señor ingeniero don Luis Mª Vidal; a las voces siguió un inusitado movimiento de gentes que iban y venian por todas partes, sin que nadie pudiera darse cuenta exacta de lo que habia sucedido: mas muy luego se supo detalladamente lo terrible de lo acontecido.
     A la hora antes citada, en que el señor ingeniero acostumbra a estar en su despacho cerrando su correspondencia, estallaron varios cartuchos de dinamita en la ventana del propio despacho, destrozando la dicha ventana y todos cuantos objetos amueblaban y decoraban dicho despacho. Una de las carteras que con varios documentos contenia un armario situado en la parte interior de la misma ventana donde se colocaron los cartuchos, fué a dar contra un tabique que habia al frente, abriendo un boquete en el mismo de 45 a 50 centímetros de diámetro, derribando al propio tiempo un armario que contenia varias porcelanas y que se hallaba adosado a la parte posterior de dicho tabique, echando un estuche de pesas y dos pesas más de a 2 kilógramos una, que se hallaban también en el mismo armario, a 5 metros de distancia del mismo.
     Afortunadamente quiso la Providencia, o la buena estrella del señor Vidal, que no hubiera que lamentar desgracias personales, pues gracias a un ligero dolor de cabeza que parece hacia rato padecia se señor ingeniero, cerró algo mas pronto la correspondencia y hacia unos dos minutos que habia salido del despacho para retirarse a descansar cuando estalló la dinamita. De modo que gracias a esta pequeña indisposición podemos felicitarnos de no tener que lamentar la pérdida del señor Vidal, persona respetabilísima y querida por cuantos le han tratado con alguna intimidad.
     Se supone que los criminales habian estado alguna vez en el predicho despacho, pues colocaron (según todas las apariencias) los cartuchos de modo que debieran herir directamente la cabeza del señor Vidal; y escogieron precisamente la hora en que dicho señor acostumbra a estar solo por haber ya despachado con sus empleados.
     Pocos momentos después de la detonación se personaron en el lugar del siniestro el señor juez municipal, alcalde, secretario y demás autoridades, quienes empezaron a practicar las primeras diligencias, no habiéndose retirado hasta muy entrada la mañana.

     Gracias a las acertadas disposiciones del dignísimo señor juez municipal don Andrés Clos, y auxiliado por los señores del municipio y la sección del somatén, que también acudieron a eso de las dos de la madrugada se hallaron a muy corta distancia de la citada casa siete cartuchos de dinamita, dos de ellos dispuestos con la mecha.

     Los autores de tan bárbaro atentado cuentan hasta ahora con la impunidad de su delito.

     Este es el hecho tal como ocurrió, lo que puedo afirmar, por ser uno de los primeros que acudieron al lugar del siniestro.


                  =================================================


     Aquesta notícia està directament relacionada amb la de la catàstrofe de Torallas ja publicada en un altre apartat. Després d'aquest atemptat (maig del 1887) el director sr. Luis Mª Vidal devia plegar i el dia del seu acomiadament (octubre del 1887)  va tenir lloc l'accident de Torallas.


                                                               

En aquesta foto de l'any 1920 es poden veure un grup d'autoritats
del poble davant la torre del director (casa nº 5 segons la notícia).
En el cercle, el director de les mines Sr. Aureliano Velasco.
Foto del llibre "Les mines de Surroca" de Martí Mercader.

                                                             
                                                                       

Fotografia de la torre del director on suposadament
va tenir lloc l'atemptat. El sector on està aquesta torre
tot era nº 5, pla inclinat nº 5, camí del nº 5 i aquell temps la
casa també devia ser coneguda pel nº 5.
Foto de procedència desconeguda on es veu la casa en molt

    mal estat a finals del s. XX, ara està en fase de restauració.

                                                                 

 

Històries d'un poble miner. Catàstrofe a Torallas.

                                                 LA VANGUARDIA

                                           Lunes 03 de Octubre de 1887

       Podemos ampliar hoy, con algunos detalles, verdaderamente dolorosísimos, (dice La Publicidad) la noticia que ayer adelantamos referente a la desgracia que sufrieron algunos empleados de las minas de San Juan de las Abadesas.

        El ingeniero jefe de aquellas minas, don Luis Mariano Vidal, cesó el viernes, por dimisión, en el desempeño de aquel cargo, y los empleados que estuvieron bajo sus órdenes, queriendo darle una muestra de afecto, le acompañaron hasta la estación de San Juan, previo el permiso del nuevo ingeniero don José Margarit.

        Después de estrechar por última vez la mano, en señal de despedida, del que habia sido su jefe, se dispusieron aquellos a regresar a su residencia, y mientras unos emprendian el camino a pié, por la carretera, otros, en número de nueve, subieron a un wagonete de los que se utilizan para el servicio de las minas.

         Salió el vehiculo, y sin saberse la causa que lo originara, se deslizo ràpidamente por el plano inclinado, siendo a los pocos momentos su velocidad vertiginosa, sin que pudieran disminuirla, ni menos detener la marcha, los medios que para ello se emplearon, lo cual hizo que al llegar el wagonete a una curva que hay en la via, frente a la fábrica de cemento de la sociedad, descarrilase y se despeñase, yendo a parar con todos los viajeros que lo ocupaban al fondo de una alcantarilla.

         En revuelto montón, entre los restos del wagonete, y salpicados de sangre, quedaron las nueve personas que antes ocuparan el vehículo; muerta una de ellas, herida gravemente las mas, dos solo con varias contusiones e ilesa una.

       Inmediatamente acudieron en socorro de aquellos desgraciados todos los individuos de la colonia minera que tuvieron conocimiento de lo ocurrido, y trasladaron el muerto y los heridos a las casas inmediatas, dando aviso para que acudieran médicos cuanto antes.

       Los primeros auxilios prestólos un cirujano que habita en la colonia; luego acudió el médico de San Juan de las Abadesas señor Mir, y mas tarde llegó el médico de las minas señor Comamala, que se hallaba ausente al ocurrir la catástrofe. En cuanto se tuvo noticia de ella en esta capital, salieron para Torallas el doctor Viura, médico principal de la compañia y el jefe de la explotación señor Vehil.

      He aquí las desgracias ocurridas a consecuencia de tan terrible suceso:

      El ingeniero don Juan Moreu, murió en el acto, quedando con la cabeza aplastada debajo de una de las ruedas del wagonete.

      El oficial de la administración don José Puig, fué recogido moribundo y falleció a poco de haber sido trasladado a una casa inmediata.

     Quedaron heridos de mucha gravedad don Eudaldo Arqués, maquinista, que ayer inspiraba mucho cuidado; don Antonio Borrás, escribiente, cuyo estado no era tampoco muy satisfactorio, y don Luis Tura, auxiliar, quen, sin haber dasaparecido la gravedad, se hallaba en estado relativamente satisfactorio.

       Además hay otros dos heridos, habiendo recibido también contusiones, el reverendo señor Ribas, cura de la colonia, y un maquinista. El único que resultó ileso, fué un capatáz de mineros.

      Tanto el ingeniero jefe señor Margarit, como los empleados y demás personas de la colonia procuraron atender y asistir a los heridos como les fué posible.

        La esposa del señor Moreu se hallaba en esta ciudad y se tomaron las debidas precauciones a fin de prepararla para el rudo golpe que la esperaba, golpe que recibió la joven esposa del señor Puig inesperadamente, habiendo quedado desde aquel instante sumida en una especie de estupor que hace temer por su razón. Hace su desgracia mas lastimosa la circunstancia de hallarse la infeliz en estado interesante.

                                        Fins aquí la noticia publicada a La Vanguardia.

                                        =================================

                                                                   

Fotografia de l'època de Can Balagué.  En ella es pot veure a l'esquerra la via per
on suposadament circulava l'anomenat" wagonete", que es la de tornada a Ogassa
i al fons a la dreta els habitatges de la colònia on els accidentats segurament varen

rebre els primer auxilis.

                                                               

       

       

          

    

Històries d'un poble miner. A Ogassa falten miners.

                                                      LA VANGUARDIA

                                              Sábado 15 de Agosto de 1914.


              Ayer tarde acudieron al Gobierno civil mas de un centenar de obreros despedidos de las obras que en Vallvidrera llevaba a cabo la Canadiense, en espera de ser trasladados a sus pueblos.
              El señor Andrade procura que todos ellos sean atendidos lo antes posible.

              Algunos en vez de marchar a sus pueblos, se trasladan a las minas de carbón de San Juan de las Abadesas, donde se han pedido trabajadores, pero otros no quieren hacerlo porque en aquel paraje no se admite a las familias de los obreros.

              Fins aquí la noticia publicada a La Vanguardia.
                   
                                   
                                        =================================
                                                             


                                                           

Fotografia de l'època de la noticia esmentada (principis s. XX)
Treballadors davant l'entrada a la mina Dolça.

                                                                     

                             

Històries d'un poble miner. La sanitat a Ogassa l'any 1885.

    LA VANGUARDIA.    Jueves 17 de Setiembre de 1885.

    El estado sanitario de Ogassa y Surroca (minas), segun dictamen del Dr. Pedro Riera y Bertrán, delegado por el gobernador de Gerona , es el siguiente:
    Que el servicio sanitario es excelente, pues allí hay un médico perenne, el Sr. Truillet, persona muy inteligente, un practicante en medicina, otro en farmacia, con un botiquin muy provisto, un hospital con varias camas, una brigada sanitaria compuesta por 22 individuos para auxiliar i velar a los enfermos y seis hermanas de la caridad para el mismo objeto. Además  el infatigable Sr. Comamala, médico de San Juan, va todos los dias a dicho punto para ayudar al Sr. Truillet.
    Que además se han adoptado todas las medidas higiénicas que en tales casos aconseja la ciencia, tanto en la questión de desinfección como en higiene general.
    Respecto a la alimentación se ha establecido un depósito de comestibles para el uso de los trabajadores de las minas, abundante en alimentos de primera calidad y que para hacer uso de ellos, no necesitan dinero, sino que se les descuenta luego de la paga.
    No existe ningún enfermo de cólera, gracias a las medidas tomadas por la empresa, por el médico inspector Dr. Viura y por los demás facultativos, sin exceptuar el Dr. Riera y Bertrán.

    Fins aquí la notícia publicada a La Vanguardia.


                      ===============================================


   
     Com podeu veure, en aquells temps no devien haver-hi  les retallades en sanitat que hi han ara.

    Bromes a part, vist el desplegament sanitari que hi havia a Surroca, aquesta notícia dona fe de la gran importància de les mines en aquell moment, dels inicis de la producció de ciment, de les expectatives futures que tot plegat generava i de la gran quantitat de personal que devia treballar-hi.

Fotografia d'aquella època d'un cartell de "La Surroquina" que devia
ser la primera fàbrica de ciment de la família Benet. Com es pot veure
 en el dibuix no hi havien encara les vagonetes i el transport de material

       es feia amb carros i tracció animal.