Històries d'un poble miner. Doña Amália.

     Extret del programa de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses de l'any 1999.

     Sis dies, si bé que no enters, amb Joan Coma.   (Pau Orlina).

     Aquí més amunt, passat cal Cabrer, on ara veig una perruqueria, hi recordo un recambró humit i fosc, cedit gratuïtament a doña Amália, la qual hi tenia un piano i una cadira i on feia classes de música.

     Ho deia prou clar un rètol, bellament dibuixat per la Maria de can Toralles i enganxat als vidres de la porta: "Amàlia de la Pietra profesora de piano, teoria, práctica y perfeccionamiento".

     Doña Amália era mexicana, sembla, d'una família culta i rica. De petita tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d'esperit li prometien un gran futur. Els pares l'enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Decidiren fugir. L'enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Doña Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim, Vivia a cor que vols.

     Però les coses bones duren poc. L'enginyer va morir sobtadament d'un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, doña Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. I ni es va adonar que s'anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia. Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri: Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito" i que anava seguit d'una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella de la caritat en deia petits obsequis. I ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà  i italià. 

     A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se'n lamentava pas. Li agradava molt d'enraonar, però la gent li feia vores. Camí de Surroca, sovint li agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per les plantes, també ho era per a ella. Un dia d'hivern la van treure de la casa que habitava, ja mig morta. Acabà de morir a l'hospital.

     Fins aquí el relat extret del programa.

                                    ===============================

     ANECDOTARI.

     

     Jo recordo a "Doña Amália", però molt poc perquè era molt petit. Havia estat una dona molt ben considerada i respectada per haver estat companya de l'enginyer Gustavo la Pietra, gerent de la companyia Italo-Hispano Minera,S.A. El final de la seva vida i degut a la pobresa en que va acabar, va ser molt difícil per ella. M'explica una persona (M.A.) més gran que jo i que la recorda perfectament, que quan anava a Sant Joan a donar classes de piano, a l'estiu marxava del Prat del Pinté on vivia a les 8 del matí i a l'hivern a les 9, sempre puntual, no fallava mai. També m'explica que aquests últims anys malvivia voltada de gats, en tenia més d'una vintena que convivien amb ella. Segurament era per aquest motiu que a casa meva ens deien que si la veiem prop de l'escola o ens hi teniem que creuar, ens n'allunyéssim que portava "puçes", potser no era veritat, però el seu estat tant degradat dels últims anys donava per tota mena de comentaris. També puc explicar que quan anàvem a col·legi, ella a l'hora del pati que en dèiem,  sempre mirava de trobar alguna nena que li volgués anar a buscar el pa a canvi de cinc cèntims de pesseta. Cinc cèntims era molt poc, però en aquella època donava per uns pocs caramels i la oportunitat no es podia deixar passar, sempre trobava voluntàries. El cert però es que en general a Ogassa va ser considerada una gran senyora i encara avui (any 2020) la casa on vivia, els més antics la coneixem com "ca la doña Amália".

                                                                             

Fotografia de l'època on es pot veure "Doña Amália"
tocant el piano en la seva millor època. El seu posat 
senyorial ja ho diu tot.
Foto extreta d'un programa de Festa Major d'Ogassa.

t

                                                            

Vista del Prat del Pinté. En primer pla amb la façana blanca, al
primer pis la casa on vivia "Doña Amália",  a planta baixa
 hi havia l'escola de nens que jo hi havia anat. Durant molts 
anys aquesta casa fou coneguda com "ca la doña Amàlia".

Fons: recull familiar.